L'aristel·la (1): ecologia i morfologia

En aquest capítol hi veurem la morfologia d'una gramínia: Stipa bromoides. Les formes de les plantes d'aquest gènere són senzilles. Tot i que la primesa i la finesa són característiques constants en el gènere, les curioses formes de les espiguelles faciliten força l'examen i l'observació, també pel fet que, essent sempre monoflorals, es bandegen els dubtes que sol suscitar la presència de flors vestigials o incompletes.

Canotells curulls de catafil·les ressecs, agrupats densament en un braquiblast -rizoma- molt abreujat. En resulta una forma típicament fasciculada, homogènia, sense jerarquia, sense fillols secundaris. Hem marcat amb punts grocs quatre gemmes axil·lars.

Els factors marginals. Fotografia d'ambient. Pineda de pi blanc clarera i marginal, a tocar d'un alzinar amb galzeran. Espai força degradat o, si més no, amb trànsit intens de vehicles i bestiar de pèl, elements que, com ja ha estat reportat en altres punts, semblen concurrents en alguns tàxons d'aquest gènere.

Ecologia

D'aquest tema, sempre complex, només en farem un apunt. Quan hem consultat l'ecologia d'aquesta estipa hi ha hagut sorpreses. El BDBC l'associa a brolles del Cistion ladaniferi, o sigui que li atribueix tendència silicícola. En canvi, en una revisió del gènere feta per Vázquez y Devesa, s'hi consigna aquesta, que sembla més escaient: "Fenalares sobre suelos calcáreos relativamente profundos y frescos. Brachypodion phoenicoidis." 

La consulta del mapa de distribució -potser caldria dir de les citacions recollides- indica una intensitat a l'àrea metropolitana sospitosa. Volem dir sospitosa del que hem apuntat a dalt, sinantropisme.  Fins aquí el tema de l'ecologia, massa pelut i possiblement encara pendent, en aquesta espècie, d'algunes clarícies.

Inflorescència i antesi d' Stipa bromoides. Es tracta d'una panícula -raïm de raïms- que no ho sembla. Les espiguelles aparenten estar inserides a l'eix una a una, però en blegar el conjunt hi veiem les ramificacions que, en estat natural, hi estan tan aplicades que no s'aprecien prou bé. Tal com diu Carlos Romero en el seu catàleg (el veurem en el següent capítol): panícula linear, racemiforme. En l'antesi -obertura de la flor- de les gramínies, les anteres surten al defora i són versàtils -oscil·len fàcilment, per la finor i la blanesa dels filaments. L'eixida sol produir l'eixamplament de les glumes, de manera que l'aspecte de la planta en l'antesi sol diferir força del d'altres moments.

Com dèiem, les flors no s'aparten gaire de l'eix, però hi veiem, al centre, una rameta amb dues o més espiguelles. La fesomia canviarà. Cauran les anteres; es formaran els fruits i les arestes, deshidratades, faran la colzada apropiada al mecanisme de prospecció de l'ambient (adherència, reptació, etc), el segell del gènere.

En aquestes imatges de detall hi podem veure, a la primera, la laxa pubescència que cobreix el lemma, la peça portadora de l'aresta, formada pel feixet dels nervis, excurrents. A la segona fotografia hi veiem el detall més conspicu de les espiguetes: les glumes són fortament nervudes -tres nervis rebotits al dors-; tot el marge de les glumes és membranós, d'una gran tenuïtat.
Pel que fa a les fulles, són molt primes, filiformes o finament junciformes, perquè estan plegades i tancades (convolutes), com passa en altres estipes. Són d'un verd molt clar, un punt glaucescent.

L'aristel·la és una planta perenne, com ho són la majoria, en aquest gènere. És un hemicriptòfit fasciculat rizomatós.

Els grups de tiges i fulles formen feixos, manats. Creiem que la manera de ramar, molt abreujada i sempre de mal veure, és així: cadascun dels canots dona, exclusivament, una tija, i per tant els brots no tenen capacitat de ramar o fillolar. Però a la base s'hi van formant constantment gemmes axil·lars contigües, responsables de la inflor dels canotells. Cada canotell porta un nombre indeterminat de gemmes axil·lars de reserva, emmascarades poc o molt pels catafil·les, que, presumiblement, es deuen poder desvetllar en cas d'esbrostada. Són les gemmes de les lleves successives. 

Gemma axil·lar parcialment tapada pels catafil·les vells i embolcada pels nous, que tenen un tint violat clar força curiós.

Cada canotell dona lleves successives, però hi ha també ramificació exclusivament lateral, de manera que hi deuen haver gemmes i brots basals laterals, més llargs, capaços de donar altres feixos a tot el volt. Creiem que es tracta de rizomes abreujats (braquiblastos). Aquests rizomes abreujats, consignats en algunes fonts, no hi són esmentats en moltes altres. Per cert, en el dibuix de la Flora dels PPCC hi és perfectament representat.

Visió inferior de la planta que revela que els canotells estan units per un braquiblast -rizoma.

Tres gemmes axil·lars que han estat parcialment desvestides dels catafil·les que les cobreixen. Presumiblement són les gemmes latents de les lleves de la temporada vegetativa següent, o de substitució, en cas de tràngol o escapçada. 

Transició gradual entre catafil·les i nomofil·les

A la base dels canotells s'hi agrupen, superposades, bases foliars de fulles poc desenvolupades, juntament amb catafil·les curts, amb els nervis molt marcats. El trànsit entre uns i altres és gradual.

Les fonts consultades, que consignarem al següent capítol, retraten a la perfecció aquesta planta amb només l'apunt d'uns pocs trets característics, prova de que, si bé les estipes són bones candidates per erigir-se com a campiones de la finor i la magresa, res no tenen, però, de difuses o indefinides; ben al contrari, són precises, agudes i tallants com el salvatge xiscle del vent entre les canyes. Ara bé, com sabeu, l'elegància que tenen els brins daurats, quan tallen la llum del primer llostre del dia, o del darrer, és de categoria.

Aquest capítol es complementarà amb un altre dedicat a les diferències de criteri dels autors de les guies de referència, pel que fa als noms i la taxonomia. Com sabeu, el cúmul d'aquestes diferències té un efecte ben conegut: hi ha un munt de literatura centrada, fins i tot amb caràcter d'exclusivitat, en puntualitzar la història de cada nom i la consideració que mereix segons els autors, les diferents escoles...de manera que la literatura botànica es veu afectada per una alarmant i preocupant obesitat, a causa d'un expansionisme nominal estolonífer, desmarxat i incontrolable, que sospitem que deu crear, en el col·lectiu que es dedica a aquestes coses, un cert malestar general. 

Potser per això ens hem decidit a consignar l'aristel·la així: Stipa bromoides. 

Sabadell

Textos i fotografies: © Romà Rigol