13.7.2019. Obaga del puig Castellar. Montcada i Reixac. Vallès Occidental.
Breu recull estival de temes de l'obaga del Puig Castellar, a la serra de marina (1). Epígrafs:
- L'alocar
- Sistemàtica de Viburnum i Sambucus
- Vidalba en flor
- Fruits de gatmaimó
- L'arròs de pardal
- La caparreta australiana
L'Aloc Vitex agnus-castus i l'alocar. Aquest arbust de la família de les verbenàcies
és típic dels torrents de la serralada litoral. Floreix al pic de l'estiu i és, segons ens comentà un amic, un pol de forta atracció per a molts insectes. Pel fondal s'hi veuen força peus de l'Òlbia Lavatera olbia, un gran arbust, molt vividor, propi d'aquestes comunitats. Creiem que aquest arbust es troba en expansió a l'obaga de la serra.
és típic dels torrents de la serralada litoral. Floreix al pic de l'estiu i és, segons ens comentà un amic, un pol de forta atracció per a molts insectes. Pel fondal s'hi veuen força peus de l'Òlbia Lavatera olbia, un gran arbust, molt vividor, propi d'aquestes comunitats. Creiem que aquest arbust es troba en expansió a l'obaga de la serra.
L'alocar, la comunitat d'aloc, és pròpia dels torrents i rieres de la serra de marina, estacions de caràcter quasi tropical, perquè no hi sol mancar la humitat edàfica i, per l'efecte protector de la topografia, gaudeixen d'una temperatura hivernal sempre molt moderada, sense gelades o gairebé.
Tractant-se d'una comunitat de ribera d'unes zones poblades i explotades de tota la vida, no podem tenir-ne una imatge gens clara, del que seria una alocar en estat més o menys natural. Això sí, és un arbust de bon creixent que, tal com diu Pius Font al seu 'Dioscórides', pot fer una gran capça i depassar els 4 o 5 m, si no més, com en el cas de la imatge de baix, del torrent del Poio.
Revisió de la sistemàtica. Tenim més o menys interioritzats els grups de la sistemàtica vegetal, però la posició que ocupen les plantes en la sistemàtica és motiu de constant revisió. Sambucus i Viburnum s'incloïen i encara s'inclouen en la família de caprifoliàcies o, si més no, aquest era el criteri seguit per les flores de referència. Wendy B. Zomlefer, en el seu formidable 'Guide to Florewing Plant Families' de 1994, ja indica que
"L'estudi cladístic preliminar de Donoghue (1983) suggeria ja la transferència de Sambucus i Viburnum a Adoxaceae, hipòtesi afermada per altres anàlisis morfològiques (Judd et al. 1994) i moleculars (Donogue et al., 1992; Olmstead et al., 1993)."
A més hi inclou una interessant taula comparativa de caràcters, entre les caprifoliàcies i les adoxàcies. Destaquem-ne dos: les flors són zigomorfes en la primera família, actinomorfes en la segona; l'ovari és ínfer en la primera, parcialment ínfer en la segona. Segons aquest criteri, doncs, Viburnum i Sambucus tindrien l'ovari semiínfer, cosa que en el cas del primer gènere resulta sorprenent (2).
En fonts diverses l'ovari de Viburnum es considera com a ínfer i aquest és, precisament, un dels trets considerats a les claus dicotòmiques de la 'Flora manual dels Països Catalans' (3).
La retirada entre els fruits de Sambucus ebulus (a dalt) i Viburnum tinus (a baix) és prou clara; inclosos o no, aquests gèneres, en la família Adoxaceae, queden integrats en l'ordre de les Dipsacals, més que no en el de les Rubials. D'aquesta manera, es consideren més emparentats amb les valerianes i les viudes que no amb les rogetes, cafè, etc.
A dalt, baies verdes de Gatmaimó Tamus communis.
Certament, els crespinells són un grup de plantes crasses amb tot de particularitats interessants, entre les quals destaca la capacitat d'algunes espècies de poder arrelar i viure en litosòls, espais acollidors de poca cosa més que un sarpat de grans de sorreta.
A la imatge hi veiem els peduncles florals allargassats del crespinell gros o Arròs de pardal Sedum sediforme. Aquestes tiges floríferes esprimatxades, ara tan conspícues, són caduques, duren només el que dura el període generatiu.
Tot seguit veurem alguns aspectes de la inflorescència i les flors d'aquest crespinell. Formen figures molt curioses, de vegades evocadores d'un molinet de vent de joguet.
La inflorescència. Observem que a l'entreforc principal hi ha una única flor, suggeridora del caràcter cimós o definit de la inflorescència. Les branques principals en duen altres dues i, només en alguns casos, en alguna d'aquestes dues de secundàries s'hi forma una altra parella de terciària. Les flors surten en un sol costat, en l'interior o superior. Les branquetes floríferes es corben cap enfora a la part superior. És un conjunt de cimes disposades en un grup corimbiforme. Com sia que les cimes es corben de forma semblant a com ho fa la cua d'un escorpí, es poden anomenar cimes escorpioides. El conjunt és centrífug, perquè les flors es van allunyant del centre (4).
Tiges folioses estèrils. Les fulles, vermiformes, molt agudes, són molt característiques. No hem observat l'aparell vegetatiu.
Els grups de flors de peces obertes, esteses, fan un gran efecte i evoquen força els semblants de les saxífragues (mateix ordre, Rosals). És curiós que en algunes visions, com la de dalt, les flors emmascaren totalment l'arquitectura del conjunt floral.
En canvi, en aquesta visió zenital de baix, hi veiem el doble esbrancament: quatre branques amb dues branquetes cadascuna. I al centre, acotxada, la flor central o terminal. Els pètals són carenats en la poncella (recorden les flors de Polycarpon tetraphyllum). Al centre de la flor s'hi veuen els pistils bequeruts que originen un fruit compost, un plurifol·licle (5). Cloem aquí el drepani que hem dedicat al crespinell gros.
Una caparreta australiana. Com es tracta d'un tema que desconeixem, veurem només una imatge i passarem un enllaç amb informació completa i aclaridora sobre aquest insecte. A destacar que aquesta caparreta o cotxinilla és originària d'Austràlia i va arribar al nostre país cap als anys vint, o sigui fa cosa d'un segle.
Es diu que ja aleshores es disposava de força informació sobre aquesta plaga que afecta sobretot als cítrics. Ja se sabia aleshores que la lluita més eficaç per controlar-la consisteix en incorporar al medi un coccinèl·lid que se n'alimenta. Però aquest sistema de reproducció del natural deixa de funcionar si s'usen pesticides que maten la marieta que menja les cotxinilles.
Icerya purchasi o Caparreta acanalada, nom al·lusiu a la forma de cactus dels nius o ovisacs. En aquest cas la planta afectada és una estepa blanca i el marc era una pineda de pi blanc amb ginestes i altres plantes heliòfiles.
Si voleu informació sobre aquesta caparreta la trobareu en aquest enllaç, d'un article d' Inés Perales publicat a la revista 'Espores' (6).
La papallona de la imatge és, creiem, la Margenera comuna Lasiommata megera. Es trobava al terra, com atuïda. Després va fer una volada curta.
(1) Utilitzem aquest nom en sentit ampli i geogràfic, no en el restrictiu, més habitual actualment.
(2) No són poques les fonts que tracten aquest detall de manera salomònica: 'Ovari ínfer o semi-ínfer'
(3) Tenim embastat un articlet dedicat a aquest tema, l'ovari ínfer en el marfull.
(4) Contràriament, en una inflorescència racemosa -tipus raïm- es manté sempre l'eix central preponderant i el conjunt és centrípet.
(5) El fol·licle és un fruit sec monocarpel·lar i generalment polisperm (diverses llavors), badadís (dehiscent). En el plurifol·licle no hi ha concrescència entre els carpels (el conjunt és apocàrpic).
(6) 'Espores' és una pàgina web del Jardí Botànic i de la Universitat de València. En aquest lloc hi col·laboren botànics molt destacats, en articles de botànica de tota mena, mereixent esment especial els del camp de l'etnobotànica o, dit d'una altra manera, la història dels vincles establerts entre l'home i els vegetals.
Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol
