9 de juliol de 2019

L'aristel·la (2): els noms també fan tornes

Les plantes no són objectuals
Aprofitarem el cas de l'aristel·la per fer unes observacions. En el nostre dia a dia ens hi trobem molt sovint: les discrepàncies a l'hora de valorar una cosa qualsevol són degudes, també, perquè creiem centrar-nos en el mateix tema a valorar, però els seus límits no són precisos ni ben establerts per avançat.
Sembla que tampoc no és posible d' establir amb prou seguretat els límits de les espècies. Com si es tractés d'una molla, uns les estiren per tal de poder encabir-hi un ampli col·lectiu de formes, inspirats en un esperit sintètic centrat en valorar per damunt de tot el contingent d'elements compartits, comuns, constants. 

Font: El Almacén Libros- Catálogo Online. Comentari a la nota de baix.

D'altres, en canvi, li tallen l'herba sota els peus a les espècies i tendeixen a considerar mereixedores d' entitat específica a formes o variants que s'aparten, de vegades només en petits detalls, de les típiques. 
Els esmicoladors que no tenen brida a l'hora d'esbravar aquesta dèria dissecant són, naturalment, d'una gran fecunditat, a l'hora de relacionar espècies; productivitat que els membres del primer grup tendeixen a considerar més o menys xarbota.
La nomenclatura botànica, doncs, està comdemnada a acceptar una situació ambivalent, però molt natural: contribueix en gran manera a ordenar els coneixements dels científics, a l'hora que una altra part, de caràcter esciòfil, no sembla tenir altra destinació que la de projectar ombres i esllavissades en els senderons del coneixement.

Una definició acreditada
El millor és reportar uns paràgrafs del principi de l'entrada 'especie' del diccionari de Pius Font:

"Especie es la limitación de lo genérico en un ámbito morfológicamente concreto. La determinación de los límites específicos es puramente subjetiva y, por tanto, expuesta a las modalidades de la interpretación personal."

Podria semblar anodí, però fixem-nos com l'autor remet tot seguit a la categoria superior, el gènere. En les categories intermèdies les coses sempre s'aclareixen, també en fitosociologia (nivell aliança). 
Com sabeu, una mateixa planta pot ser consignada, en una flora, estudi, article, etc., amb noms diversos, segons el criteri de l'autor o, més ben dit, segons l'autor que mereix més crèdit a l'autor d'aquestes obres. 
Prendrem com exemple el cas de l'aristel·la. Però haurem d'avançar, primer, que si haguéssim de reportar la història de tots els noms que s'han aplicat a aquest tàxon, aquesta entrada seria llarguíssima, a més d'eixuta i carregosa. No la fem pas per a això.



La guia-catàleg de Carlos Romero
El biòleg Carlos Romero és especialista en l'estudi de les gramínies (1). Forma part de l'equip d'editors científics del volum de 'Flora Iberica' de les poàcies, actualment en fase d'elaboració. Tot revisant material d'herbari, va descobrir una nova espècie d'Avena, en condicions i estatus ben especials. També va determinar un nou jonquet per a la flora europea, del grup del jonc de galàpet. 
Passem l'enllaç de la seva pàgina web, on hi trobareu la secció 'Gramina iberica'. En aquesta secció hi trobareu una relació d'esborranys per a 'Flora Iberica', en format pdf, juntament amb un recull d'articles d'agrostologia ibèrica.
El manual de la fotografia de dalt és una guia-esbós, en format epigràfic, del projecte de 'Flora Iberica'; reuneix un bon grapat de qualitats. 
És una obra molt sintètica, de 170 pàgines. Els articlets són molt succints però inclouen, esporgades les descriptives, les dades de més interès, ben ordenades. El maneig és de gran agilitat, facilitat pel fet que els noms estan senzillament ordenats per ordre alfabètic, no sistemàtic, de manera que el volum funciona com un índex.
El volum inclou, en els prolegomens, una petita introducció organogràfica molt acurada i en l'estil, sempre abreujat, senzill i directe, de l'autor.

Però, a més, el volum és una guia de determinació de les gramínies a nivell genèric. Les claus artificials són senzilles i es basen, en el primer i bàsic esbrancament, en un aspecte empíric elemental: la talla de les espícules.
Fer-ne la valoració tothom ho pot fer: una guia de les gramínies ibèriques, manejable, entenedora, amb claus simplificades, originals...res no hi ha de semblant. I és molt d'agraïr que els botànics s'arrisquin, ni que sigui de tant en tant, en el lliscós i molt difícil camp de la divulgació.

Pineda de pi blanc amb Stipa bromoides, o Stipa aristella, o Agrostis bromoides, o Achnatherum bromoides, o Aristella bromoides, o Lasiagrostis bromoides. Serrat de Sant Iscle. Vallès Occidental.

L'article de l'aristel·la (2)
Fem-ne un repàs. En vermell el nom del gènere, seguit de l'autor. Entre parèntesi i seguit del símbol matemàtic de congruència ≡, el nom d'un altre gènere. Aquest símbol s'utilitza per indicar que aquest altre nom s'aplica exactament al mateix tàxon. Si no es considera legítim és per raons normatives, perquè l'acreditació d'aquest nom infringia alguna norma del codi.



Segueix una dada d'interès, el nom de la tribu en què s'inclou aquest tàxon, en aquest cas el grup de les estipes Stipeae.
En lletra més menuda, una altra guia molt interessant, els gèneres, dins de les estipes, relacionats amb el considerat.
En negreta i cursiva, el nom del tàxon: Achnatherum bromoides. Segueix el de l'autor, Palisot de Beauvois, l'autor també del gènere. La 'L' entre parèntesi indica que Linné descrigué aquest tàxon, però amb un nom actualment no acceptat.
Entre claudàtors i seguits del símbol ≡ hi ha dos altres noms. Són noms referits al mateix tàxon (hi ha el consignat en aquest bloc). Segueix la corologia, amb les inicials provincials i, entre parèntesi, dades precises de les obres i autors de les citacions.
Finalment i seguit d'un punt, el sinònim del tàxon que actualment es considera legítim (com a sinònim!), de Linné, però no acceptat.

El tàxon a la 'Flora dels PPCC'
En aquesta flora el tàxon s'hi consigna amb el nom de Dörfler Stipa bromoides. Aquest autor, doncs, mantingué el tàxon en el mateix gènere del tàxon linneà, Stipa aristella. També s'hi consigna un altre: Aristella bromoides (L) Bertol. Aquest autor, Bertoloni, va segregar el tàxon del gènere Stipa i el transferí al gènere monoespecífic Aristella, manllevat de la secció que, prèviament, va fer-ne Trinius, amb el mateix nom.

Tot plegat, la plurinímia que afecta a molt tàxons, se sol considerar irrellevant o anecdòtica. No ens ho sembla pas gaire, perquè tot seria més planer si hi hagués més concordança de criteris; una altra cosa és si interessa a algú que hi hagi més concordança, si algú se'n preocupa, d'això.

No badar
Una cosa cal tenir sempre en compte: els noms de les plantes estan en constant revisió. A l'hora d'interessar-nos per un tàxon, convé saber quins són els noms més acceptats en cada moment. I si no sabem on agafar-nos, fem un estoló i aferrem-nos al veí.

(1) L'estudi de les gramínies s'anomena agrostologia. En aquest camp hi han destacat algunes doctores, com ara Agnes Chase, Amelia Torres o Elena Paunero, figura eminent de l'agrostologia espanyola. Precisament C. M. Vázquez&Devesa li van dedicar el nom d'una estipa: S. pauneroana. Agnes Chase (Illinois, 1869), agrostòloga i il·lustradora, és l'autora del llibre de dalt: 'Primer libro de las gramíneas'. És un llibre deliciós, ideal per a qui vulgui introduïr-se en aquest tema (la traducció que va fer-ne Luces de Febres, col·laboradora seva, és de lliure accés a la xarxa).

(2) Aquest mot és diminutiu d' arista (llatí i català), aresta. Consta així: aristel·la, al volum de la 'Flora dels PPCC'. Sembla que Bolòs defensava la conveniència de vertir directament alguns noms llatins, per divulgar la nomenclatura botànica. El nom linneà S. aristella, aristella, també seria correcte, en català. Fa referència, és clar, a la relativa curtesa de l'aresta, en aquesta espècie. Precisament un nom que era senzill, descriptiu, entenedor...

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol