13 de juliol de 2019

La Mostassa de camp

Sinapis arvensis L.
Proposem un petit recorregut per la morfologia d’aquesta Mostassa silvestre (1) autòctona d'Europa. S'associa normalment a terres de cultiu, tal com anotà Linné: " Habitat in agris Europae".
Però nosaltres no l'hem trobada en cap agre, sinó al riu Ripoll, localment molt abundant, a l’altura del molí de l’Amat. l també l’hem vista en l'escocell d’un carrer del Bon Pastor, a Barcelona. És una herba grossa, exuberant (2), per la talla que assoleix i la de les fulles inferiors, molt vistents i feses en grans gallets.

Figura 1


Figura 1. Fulles basals grosses, inferiorment dividides en 1-3 gallets irregulars. Segment principal lobulat o pinnatífid. Segments inferiors més llargs que amples, situats, els d'un costat, a una altura diferent als de l'altre. Ja s'hi veuen les poncelles, aparentment agrupades en pomets, senyal que la planta és de florida precoç i té un creixent ràpid, com sol passar en els herbes anuals.

Figura 2
FIGURA 2. Hàbit de la mostassa de camp. Planta de gran talla -més de 2 m-, molt foliosa i abundosament ramificada, amb flors i fruits escampats per tota la capça. Eix principal preponderant, amb rames erectes o arquejades-ascendents.

Figura 3
Figura 3. Tint de color de vi. Un costat de la tija o el costat superior, quan és secundària o d'altre ordre, és d'un color bordeus o porpra ben intens, així com el nervi foliar, en el dessobre. De vegades només duen taques les aixelles foliars.

Figura 4
Figura 4. Divisió, nervis i dents. La divisió de les fulles és variable, progressivament menor de baix a dalt. En moltes fulles només hi ha un gallet inferior, com el dit d'una manyopla, de manera que s'accentua molt l'asimetria de la làmina. Destaca molt la xarxa vascular, ben enfondida a la làmina. Observeu-hi les dents grosses, més o menys triangulars, cuspidades o ogivals, amb d'altres de menors d'intercalades.

Figura 5
Figura 5. Dilatat procés generatiu. Fulles superiors irregularment dentades, sense gallets inferiors o gairebé. Com sabeu, els rams florals de les crucíferes anuals es van estirant al llarg de tot el procés generatiu (inflorescència tipus raïm, racemosa), fins a la fructificació de les darreres flors (les superiors). 11.4.2019.

Figura 6
Figura 6. Síliqües primetes, en l'inici del procés de formació, obliqües respecte de la tija, en alguns casos erectes. Ja s'hi aprecien les tres parts: els pedicels, les valves i el bec o rostre. Tornarem sobre aquest punt, més avall.

Figura 7
Figura 7. Rabassa i arrels de la mostassa silvestre. Vegeu-hi les taques porpres axil·lars. Les herbes anuals de gran talla se solen trobar arrelant en sòls humits, o, en d'altres casos (Artemisia annua de més de 3 m en un solar de Barcelona!), en sòls molt enllardufats i carregats de deixalles orgàniques.


Figura 8
Figura 8. Indument hispidulós, poc dens o lax, de tacte asprós, format per pèls vesiculosos, patents o tirats cap avall (introrsos).


Figura 9
Figura 9. Hem llegit que la Brunidora Oxythyrea és un escarabat antòfil molt gormand. Mengen el pol·len, el nèctar i les mateixes flors.


Figura 10
Figura 10. Tija medul·losa.

Figura 11
Figura 11. El fruit de les crucíferes és la sílicua. Són dos carpels oberts, estrets i llargs, enganxats per les vores, que originen un envanet intern, separador dels dos lòculs. És una càpsula badadissa que s'obre en dues valves, començant per baix. Hi distingim el pedicel (P); el bec (B) o rostre, al capdamunt, part no badadissa; i, al mig, la principal part seminífera, formada per les esmentades valves, les llavors i l'envanet intern

Figura 12
Figura 12. Procés molt dilatat. Passats uns dos mesos de les primeres imatges, els fruits ja es veuen rebotits, amb les llavors una mica marcades, però encara no han pas madurat. El procés és molt llarg i es perllonga durant l'estiu. El 18 de juny cloem la sèrie d'imatges. S'hi diferencien bé el pedicel i el bec o rostre (R). Aquests mots són sinònims, però rostre prové directament del llatí rostrum. La imatge permet veure-hi dos detalls d'interès, els nervis dels fruits i les llavors dels rostres, marcades amb punts taronges.18.6.2019.

Figura 13
Figura 13. Rostre seminífer. En la família el rostre no és dehiscent i pot ser seminífer -portador de llavor- o asperm -sense. En els fruits observats hi hem trobat una llavor, com recull aquesta imatge. Segons 'Flora Iberica', en sol portar una o dues.


(1) Aprofitem la nota per apuntar una reserva. Aquesta planta presenta força semblança a Brassica nigra i sembla que la confussió entre aquestes plantes és fàcil i ha estat habitual. Hem seguit el criteri de 'Flora Iberica', on s'hi indica que Sinapis presenta venetes als fruits. A més, el rostre del fruit de Brassica nigra no és seminífer. No vol dir que amb això s'esvaeixin tots el dubtes. Hi hem vist alguna discrepància en la literatura consultada, de manera que no descartem que les plantes d'aquest recull corresponguin a algun possible híbrid. 
(2) Val a dir que a les flores hi consten talles molt menors. Suposem que aquesta opulència és deguda al potencial del riu, amb sòl sempre humit i abundor de matèria orgànica.

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol