Frullania dilatata

L'hepàtica foliosa Frullania dilatata té algunes característiques: és fàcilment recognoscible -tot i la petitesa-, és força comuna i també és molt trobadissa, que la fan molt apropiada per venir a aquesta secció. Fins i tot es fa sovint als oliverars, pigallant l'escorça de les oliveres.

La imatge il·lustra alguns aspectes bàsics: viu damunt de les escorces dels arbres, tant de fullatge persistent com caduc, i també a les roques, en ampli espectre biogeogràfic; té color brunenc, rogenc o verdenc, segons l'estat i l'exposició, sempre tirant a moreu, tant que sovint fins i tot negreja; fa claps més o menys arrodonits; caul·loides estesos, decumbents, ben diferenciats al marge del clap, si es veuen retallats damunt de l'escorça, no tant al centre, on s'hi van superposant capes de caul·loides. 
Els caul·loides són ramificats, amb rametes  d'angle força obert; quan són curtes poden evocar els ditets d'un dragonet.

A baix hi veiem un fragment que il·lustra com els fil·loides s'encavalquen -imbricats-, com les lloses d'una teulada. Les hepàtiques d'aquest gènere són dioiques.

No recollim, aquí, els trets més característics d'aquestes hepàtiques, el lòbuls de la cara ventral, massa petits per a les nostres eines. En aquest grup d'hepàtiques folioses els lòbuls ventrals fan el paper de cantimplores i cada fil·loide en porta la seva. Estan més o menys blegats o replegats sobre si mateixos, per tal de retenir-hi algunes gotelles d'aigua (sacs aqüífers) i poder, així, perllongar una mica el període vegetatiu actiu, en estacions sotmeses, de natural, a fortes fluctuacions de la humitat ambiental. Diuen que aquestes bosselles solen emparar una microfàunula diversa.

Si mireu aquesta imatge a pantalla completa, hi podreu veure una mena de florelles menudes i esblaimades, marcades amb punts grocs. En realitat són les càpsules que contenen les espores, en aquesta fotografia ja badades; per això semblen flors. S'hi observa que són llargament pedicel·lades.

Càpsula badada de Frullania dilatata. Sorgeix, quan és madura, d'un cos en forma de tub o escut, la colèsula (se sol anomenar periant, però aquest nom té un evident potencial embrolladís que potser caldria evitar). Al marge dels lòbuls de la càpsula hi veiem una mena de molletes esteses. Són els elàters, unes molles destinades a propulsar les espores cap a l'exterior, quan es produeix la dehiscència de la capsella.

Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol