Aplec d'escadussos. Es tracta de recuperar -recollir- imatges i records de passeigs fets al llarg d'aquest hivern, que ja s'està fent vell. Allò que sembla sobrer o espars, allò que ens sembla que no fa joc, també mereix la nostra atenció i el seu espai.
Constatació d'un fracàs. Com sia que sí, que em reconec com a ric en curolles i altres excessos, hi ha una impressió de fons que em sega l'herba als peus, que actúa com una quera, amb petits i constants pessics: voldria practicar sempre una visió integradora, la visió que permet definir els elements dels paisatges i alhora el caràcter específic de cada paisatge, però no és pas possible. La sensació, permanent, és la de disposar, només, d'unes poques peces, d'uns puzles que mai no acabem de completar. Una sensació un xic coent, perquè semblaria que mai no podem ultrapassar el llindar de l'esbós, de l'apunt parcial, tot i que, certament, alguns pocs espais, per exemple les codines de Sant Llorenç o els terraprims de l'Helianthemion de la Roca, ja em poden semblar familiars, coneguts, en un grau prou satisfactori. Bona part de la resta és un aplec heterogeni d'escadussos, o sigui testimonis d'uns coneixements molt accidentals, una mica com la persona que saludem i tot seguit deixem de veure. Aquest és el meu mal: el deler per la categoria i l'al·lèrgia a l'accidentalitat.
Per a practicar la visió integradora cal atenció i pausa. Cal aturar-se. Passar és una forma de fracàs. El darrer dia, dels recollits en aquest capítol heterogeni, vam veure un liquen laminar, esquamós, una mica verdenc. Vaig fer-ne un parell de fotos; una la podeu veure al final d'aquest recull. No vaig passar d'això i les amigues no en van fer gaire cabal. Per a mi, això és una forma de fracàs; no, no per no saber de quin liquen es tracta, no, sinó, sobretot, perquè no sé integrar aquest element en el seu hàbitat. L'ecologia és això. Les roques, un gran element del paisatge, estan integrades per un plec d'elements, menuts, petits o més grans, de diverses categories: les crostes dels líquens negrencs, gelatinosos; els coixinets de molses; el saltador de roca; el petit teròfit; el coixinet del crassifoli; la falguereta i la seva rabassola -rizoma- encastada... una llarga rastellera d'elements diversos, de variadíssima caracterització, que permet, encara, integrar-hi la dimensió temporal i dinàmica, la insòlita imatge, en certa manera vertiginosa, d'una lenta però pregona transformació, que, versemblantment, pot acabar fent desaparèixer la roca, emmascarada per una bosquina d'alzines i savines rabassudes. La imaginació ho permet: la roca bonyeguda i les alzines rabassudes són estadis d'un mateix procés, expressions diferents d'un mateix foc, d'una combustió invisible.
Es podria resumir d'una altra forma: el que em sembla més interessant és el que no es veu. O bé: no és pas possible viure la natura sense imaginació.
També hi ha el sentiment de la necessitat del registre, la resistència a deixar caure les experiències viscudes en el pou de l'oblit. Perquè la imaginació també requereix treball i tenacitat. Per a pescar no n'hi ha prou amb llençar la canya. Cal paciència i, normalment, fer, abans, un bon recapte de fracassos.
Aquesta col·lecció d'escadussos és un recapte de fracassos. D'aquesta manera, a còpia de tenebres es van encenent algunes llumetes.
Capítol molt llarg. És un aplec extens, d'imatges amb peus breus, sense notes a banda. Totes les activitats les faig per a satisfacció d'una curolla personal: veure el que no es pot imaginar i imaginar el que no es pot veure, una fornal que mai no s'apaga i alhora una necessitat vital.
10 de novembre. La Beguda Alta (Alt Penedès). Temps d'olives. Hi ha oliveres carregadíssimes, però un vinyater em diu que hi ha mitja anyada, molta irregularitat en la fructificació. Irregularitat? Vaja!, l'olivera té contraanyada, ja seria això...
Són moltes les oliveres de la vora dels camins que estan deixades; no es pleguen les olives, que van caient al terra i el deixen tot pigat de fruits.
Genista scorpius (L.), faneròfit que es fa arreu, però no li agrada gaire el sòl saulonós.
En aquesta zona destaquen: el predomini del conreu de la vinya; l'abundor de camps ermats; la presència de magatzems de talla gegantina.
17 de novembre. Santa Maria de Martorelles (el Vallès Oriental). Riera de can Girona.
Pujant al castell de Sant Miquel.
Ruïnes del poblat del castell de Sant Miquel.
Las arrugues han marcat definitivament el caràcter del país, de poblament excessivament concentrat.
5 de desembre. Ruta combinada a la riera d'Osor (Guilleries), riera d'Anyet (Empordà) i embassament de Susqueda.
Lamium hybridum Vill. en flor.
Paliurus spina-christi Mill., arbust espinós, de fruit alat. Alt Empordà.
La riera d'Anyet drena els vessants migjornals del massís de l'Albera.
Osmunda regalis L. Pteridòfit silvo-higròfil, de l'extrem nord-est del Principat.
Antirrhinum asarina L., casmòfit silicícola.
Pellaea calomelanos (Swartz) Link, pteridòfit saxícola, considerat en
aquest capítol. 21 de desembre. Moianès.
En bona part de l'altiplà hi ha cultius de farratges, combinats amb pastures arbrades, de roures i pins.
Hi ha pinsans, cul-rojos i cotolius. Pocs ocells.
Un gamarús Strix acotxat en la cadireta de la xemeneia d'una casa.
Farratges i bosquines obertes.
Bona part de la comarca correspon a la clímax de la roureda xeromesòfila.
23 de desembre. Sant Llorenç d'Hortons (el Penedès).
Trobo manats de llentiscle en molts llocs, aquí, a la serra litoral, a S. Llorenç del Munt ... és una plaga.
Hi ha moltes pinedes escanyades que, senzillament, s'haurien d'eliminar.
En ple desembre hi ha mates en flor: Rosmarinus, Globularia, Thymus, Ulex i Genista.
Trobar farigola florida al desembre és una cridanera novetat.
Temps de podar la vinya. N'hi ha de podades i de sarmentoses.
L'olivera de can Esteve de la Riera.
Ceps arrencats, per a sembrar-hi blat.
Doble estrat, ben diferenciat: pineda secundària i matoll primari.
Cabrafiguera Ficus carica L. Aquests figons de desembre s'anomenen mames. Ho vaig exposar en aquest capítol. Una altra extemporaneïtat notable, flors de Quercus ilex.
Roure de fulles curioses, evocadores de les d'un roure oriental, el Q. cerris.
4 de gener de 2025. La Vallençana (el Barcelonès). El matoll de ginesta té, en la recuperació del mantell vegetal, un paper edificador. Arreu hi abunden els peus morts.
En aquest sector o extrem de la serra litoral hi abunda l'albada Anthyllis cytisoides L., en plena floració a inicis d'any.
Aquesta ginesta és una mata de mitjana talla, de to argentí, molt característic.
La floració hivernal d'algunes lleguminoses fruticoses suggereix que hi ha un contingent d'insectes pol·linitzadors en aquest període. Hi deuen fer un gran paper els borinots -Bombus.
Poncelles, d'un roig fosc, de Rhamnus alaternus L., faneròfit clau de la nostra vegetació mediterrània.
Ara, que ja som al març, encara resulta molt vistent la floració de l'aladern, tot i la petitesa de les flors. Hi ha dioècia funcional. Vegeu-la, si us vaga, en aquest capítol. Exemplar de mata escapçada, per a fer-ne rams. Quasi és impossible evitar la impressió que les agressions al medi tenen un cost molt baix o nul. Ja fora molt si es destinessin a protegir la natura ni que fos una quarta part dels recursos invertits en fer veure que la protegim.
6 de gener. Torrent Fondo (el baix Llobregat). Manuela, Agnès i jo baixem per aquest sot rocós i encaixat, retallat en l'enterca crosta de dolomies del massís de Garraf.
Aquest sot és una cicatriu fonda i estreta, acollidora d'alguns elements submediterranis, com ara el boix, escàs, i alguns roures.
El caràcter cavernós del substrat fa possible el pas, pel mig del barranc.
Com és freqüent en els barrancs rocosos, un seguit de graonades, força passadores, en puntualitzen el tirat.
Peu de boix mort. Els boixos dels espais ensotats són els més atacats per la combinació devastadora de l'eruga -Cydalima- i els seus micopatògens.
Posant en un escenari de rocam ciclopi. La solera de ciment, escrostada, és el testimoni d'un antic aprofitament.
Per davall de la crosta de dolomies hi ha un nivell de gresos i argiles que recapta, en un sol tronc, les aigües de tres barrancs rocosos, en el lloc conegut com 'les Rovires', topònim ben suggerent -rovira=roureda.
És el contacte de dos colors del tern cromàtic del massís de Garraf: blanc-calcari, roig-gresenc i negre-llicorella.
Les roques rogenques, conglomerats i gresos triàsics, també formen graonades.
En el parc de 'les Rovires' hi ha fulles de roure pènol Quercus robur, presència que, ça com lla, pot suscitar naturals dubtes sobre la seva espontaneïtat, atès que és un espai d'esbarjo recreat, amb plàtans i altres arbres plantats.
Parc de les Rovires, recaptador d'un drenatge difús, circulant per la crosta de dolomitització.
15 de gener. Espai rural de Gallecs (el Vallès occidental). Camp de calçots i, al fons, fora d'imatge, colla plegant-ne.
Però el més destacable és la diversitat de cols i coliflors que veiem en l'hort de la torre Malla.
En aquest grup de crucíferes hortícoles -Brassica- tant la forma com el cicle biològic és singular. Són plantes biennals o plurianuals que donen òrgans molt abreujats i acopats, durant el període fred; la massa de gemmes preflorals, en les coliflors i afins, també és una expressió de concentració hivernal. Cal considerar, també, la facultat de formar arrels potents i gruixudes, notable reservori d'energia. Aquestes herbes tenen una notable capacitat de rebrot, quan són escapçades, tant els cabdells foliosos com les masses de gemmes preflorals. Però les cols d'esfullar, de gran tradició, no solen fer gaire capça. La col caragolera -que no fa cabdell- pot donar rams florals gegantins, de més de dos metres.
La torre Malla, molt coneguda en la zona, es manté activa.
Perellons secs i brotada novella del perelloner Pyrus spinosa Forssk., considerat autòcton en la ribera septentrional de la mediterrània.
18 de gener. Riera de Sorreigs (el Lluçanès). Aquesta riera vincula dues unitats diferenciades, la plataforma estructural del Lluçanès i la plana de Vic.
Vegetació transicional, mediterrània i submediterrània, però sense elements fredelucs, a causa del tirat extremós del clima de la regió.
Hi ha una erosió específica de les margues. Per quin motiu es fa tan difícil, en aquesta roca, la formació de sòl? Hi concorren molts aspectes, inestabilitat, escassa permeabilitat i, tal vegada, algun fenomen d'exopercolació -concrecions superficials de carbonat d'efecte de tampó.
Molts boixos rebroten, en diferents regions del país.
Boixeda de sot morta. Tot està força sec.
Avellanosa amb traces de sovinteig i vella alteració.
La riera de Sorreigs es considera un espai natural protegit.
Entrada d'aigües en el gorg Negre.
Hi ha un estrat, potser de sorrenques, amb erosió alveolar, molt vistent.
Rocam dret que inspira poca confiança.
Primula acaulis (L.) L. subsp. acaulis.
Una bardissa ocupa completament un camp, una estampa poc habitual.
19 de gener. Granera (el Moianès). La regió, molt abrupte, que hi ha entre el Congost i el Llobregat, és un grop geogràfic extens i molt perillós, per la precarietat de la xarxa viària, molt condicionada pels durs bancs de pinyolenc roig.
El Pedró és un tossal esbalandrat, situat al nord del poble, de visita molt recomanable.
Mantells de bosc continu, molt perillosos, per la dificultat dels accessos. La vegetació és força complexa, perquè és un nyuc biogeogràfic molt condicionat per factors locals. Ho revela bé la presència dels 4 pins, bord, pinyer, roig i negral.
La flora del Lluçanès, d'accés lliure, és obra d'Arnau Mercadé.
Còdol del Castellar. Dir-ne còdol, d'aquesta gran barrufa, resulta curiós, però és una accepció ben recollida, per exemple per Domingo Francàs (1997).
Observant la grogor del fullatge d'uns pins pinyers, un pi sensible a la manca d'alguns oligoelements.
De tornada a la gropa de l'altiplà, veiem alguns lliris, planta que té diversos capítols en aquest blog. Paques de farratge rebrotant -o potser germinant?.
4 de febrer. Pujo al Moianès a veure el Cèsar. L'erm d'aquesta casa porta abundor de peus de Dactylis glomerata L., poàcia comuníssima i pluriregional.
Erm de fenàs mascle Dactylis. En aquest període hi ha molt poca vitalitat en aquest prats filantròpics.
Pastures i farratges. Erms i bosquetons.
Erm. Stipa capillata L. L'observació del mapa del BDBC suggereix possibles reserves, sobre les citacions de les estipes. La propera primavera vull observar el gènere en aquesta comarca.
Ovelles i cabres s'acarnissen en l'escorça dels arbres.
Quercus coccinea, quasi irrecognoscible.
Helictochloa pratensis subsp. iberica (St.-Yves) Romero Zarco, molt camallarga, possiblement la més comuna de les nostres avènules.
6 de febrer. Civit (la Segarra). Llogarret d'una coixària ideal, parvocromàtic, quasi del tot mancat de qualsevol encant, només puntualitzat pel grallar de la cucala o, a la primavera, l'esgarip del clapejat colltort.
Camps. Talavera de Segarra. Conca difusa del riu Ondara.
Draba verna L., bona expressió de l'estil del teròfit, profusió de peus, talla minúscula i fruitada prolífica.
Una constant, molt curiosa, d'aquesta diada: en els ginebres -les dues espècies- s'hi veuen moltes marietes i força agrupades.
En la vida dels cereals hi ha unes fases força ben caracteritzades. Després de la germinació es produeix el filloleig -innovacions-, tal com vam veure en aquest capítol. En aquesta fase les plantes s'escamarlen, mes després es redrecen força. Rhamnus saxatilis Jacq. és un arbust relativament comú en els marges d'aquesta zona.
Hi ha encara força camps per sembrar.
Camps d'ordi Hordeum, el cereal més àmpliament conreat.
9 de febrer. Montgat (el Maresme). Conduïda pels amics Joan Cuyàs -al centre- i David Rodés, DEPANA fa una activitat, molt instructiva, sobre la complicada geologia del turó de Montgat.
Admirant la florada de suculentes exòtiques.
Ricinus communis L. és una curiosa euforbiàcia que ha estat llargament tractada en aquest blog, en una sèrie de capítols. Podeu veure'n una mostra aquí. Acàcia plantada al passeig. Vachellia karroo (Hayne) Banfi & Galasso.
Kalanchoe daigremontiana Raym.-Hamet & H. Perrier, crassulàcia molt invasora.
La litologia del turó de Montgat és molt variada. Pinyolenc rogenc.
Aquesta herba queixalera correspondria, si seguim les claus de la flora dels PC, a Hyoscyamus albus L. var. major (Mill.) Lowe [H. major Mill., Gard. Dict. ed. 8, n.º 2 (1768)], però actualment aquesta entitat infraespecífica no gaudeix de gaire legitimitat.
Fonoll de mar Crithmum maritimum L., suculent i salinós.
Umbel·les semblants a aranyes, amb els filaments primets dels carpòfors, i, encara, alguns cremocarps, nom específic del diaqueni -esquizocarp- de les apiàcies.
Dracaena draco (L.) L., nom reiteradament reptilià.
A la dreta hi ha el testimoni residual d'un altre peu, com si qüestionés el caràcter africà de la costa catalana.
Moricandia arvensis (L.) DC., crucífera argilícola, una altra espècie hipertermòfila, mediterrània i sahariana. Certament, el litoral té un cert caràcter inter-regional, agermanador d'estranys exotismes.
15 de febrer. Carena de l'Illa, del parc de S. Llorenç del Munt. Ara es veu tot força humit.
Observació de les plantes de la pedrusca: teròfits, crassifolis, geòfits bulbosos, geòfits rizomatosos, hemicriptòfits cespitosos...
Cheilanthes acrostica (Balbis) Todaro, amb aspecte ben xamós. Pteridòfit i geòfit que Sáez i Aymerich recentment han transferit a un altre gènere: Oeosporangium acrosticum (Balb.) L. Sáez & Aymerich. Floració masculina de Juniperus phoenicea L., que emmascara l'altra, la femenina, de presència més apreciable quan aquella s'acaba i els cons pol·linífers cauen a terra, tot deixant motxos els brots que els sostenien.
Helleborus foetidus L. és una ranunculàcia vesicant que també ha tingut el seu espai, en aquest blog, en un capítol sobre la successió foliar que podeu repescar, si us vaga, en aquest enllaç. 19 de febrer. Sant Pere d'Ullastre (el Vallès occidental). Herbes que encara no fillolen.
També aquest tema, la flor de l'ametller, té el seu lloc, consultable aquí, en aquest blog. Soca d'olivera empeltada.
Els favons (cast. haboncillo) són un cultiu característic de la zona; és una varietat de favera Vicia faba farratgera, que no s'emparra. Pèsols florits i fruitats. Lathyrus oleraceus Lam.
Sant Pere d'Ullastre, prop de Castellar. A l'esquerra, l'hort amb cebes, cols, faveres, pèsols, carxoferes, etc.
En vorals i marges sempre hi han abundat els ametllers; en algunes zones, els peus marginals eren per a masclejar -cast. machear-, o sigui per aportar el pol·len de peus de diferent varietat de la plantada.
És molt habitual de trobar mates de jonça amb les tiges ratades; sembla que és una menja predilecta dels béns -i algú deia que més encara dels bacius (?).
La colza, un cultiu molt comú. Brassica napus L., varietat oleifera.
En aquesta zona hi ha una pineda escanyada i uns quants pins amb pinyes en el tronc. Com sia que sembla un fenomen força excepcional, mereixerà un capítol específic.
Viola sp., herbes perennes de floració precoç i, les d'aquest estatge, associades a terrenys remoguts -formigues!.
25 de febrer. Sant Llorenç del Munt. Torno, sol, al massís de pinyolenc roig. Hi ha un ambient fantàstic, xamós i mollerós. Espectacular hidratació de les muscínies.
La còfia d'aquesta molsa és costada. La còfia -o caliptra- és la romanalla, enlairada i esqueixada, de l'arquegoni, el cos que empara l'esporòfit, la capsella portadora de les espores.
Les molses viuen arreu -saxícoles, lignícoles, terrícoles...-, però a les roques resulten especialment vistents, sobretot per aquesta intensitat fosfòrica.
El cos de les molses està fet per a capturar l'aigua ambiental; així es comprèn la freqüència de les terminacions capil·lars.
Gàlbuls jovençans i primerencs de ginebre J. oxycedrus. Tenen a la primeria un color carnós; passen aviat a verdencs i van virant a courencs o brunencs, però caldrà un any sencer per a que arribin a madurar, i, finalment, encara més endavant, van caient al terra, on poden expressar el seu tarannà rodoladís, però, també, aficadís.
En el gènere Juniperus hi ha, ben diferenciades, espècies de fulles ginebroides i d'altres de cupresoides. Ara bé, les fulles juvenils de la savina, ginebroides, podrien indicar que les cupresoides -les normals o nomofil·les- són derivades.
Cons femenins amb els primordis seminals receptius. Juniperus phoenicea L.. Tema atractiu que mereixerà, aviat, un capítol específic.
És molt curiosa, aquesta convolvulàcia filosa i xucladora. Cuscuta epithymum (L.) L.. Epithymum: damunt del timó, perquè sol parasitar aquesta aromàtica.
1 de març. Folgueroles. Activitat briològica de 'Flora Catalana'. Activitat d'iniciació al coneixement dels briòfits, conduïda per l'amic Cèsar Pedrocchi. Èxit de participació -més d'una vintena d'inscrits. Sessió molt instructiva, gràcies a l'excel·lent preparació feta pel biòleg, en una matèria de presentació prou difícil. En el web d'aquesta associació hi podeu trobar un enllaç del resum de la diada, molt complet.
Algunes molses són distingibles a bell ull, en aquest cas pels fil·loides oblongs i una mica ondulats o cresps: Plagiomnium undulatum. Tot i la simplicitat i tenuïtat de llur estructura, en els briòfits hi ha les primeres expressions del corm -cormophyta-, un conjunt diferenciat en arrels, tiges i fulles, però que els biòlegs, per a posar de relleu les seves limitacions, solen anomenar rizoides -semblant a una arrel- o ricines -arreletes; cauloides -semblant a una tija- o caulidis -tigetes; i fil·loides -semblant a la fulla- o fil·lidis -fulletes.
7 de març. Sant Pere Molanta (el Penedès). Visió del poble i, a la dreta, el cementiri. Vinyes i, al final del passeig de la diada, una novetat cultural prou interessant.
El fenassar testimonia la bona qualitat del terrer.
Un cop més, farigola florida.
Camp de mostassa negra Brassica nigra (L.)W.D.J. Koch. El primer cop que en veig un.
Aquesta és la mostassa blanca Sinapis alba L., copsada d'un carrer del meu barri. Aquestes mostasses mereixeran, aviat, un breu capítol específic.
9 de març. Sant Llorenç del Munt. El divendres 8 i la matinada del 9 va ploure força. Tornem a la vall del Ripoll. El riu baixa ple. Ens informen que han caigut vora dels 100 l., quantitat molt notable. Pugem a la base de la Castellassa de can Torres i trobem aigua passant per tot arreu, pels camins, les codines i, especialment, saltant, en forma de regueres blanques, pels estimballs dels bancs de pinyolenc roig. És un espectacle insòlit.
Sovint les anuals floreixen de forma coral. La crucífera Hornungia petraea (L.) Rchb. viu en els terraprims.
Sembla que es tracta de la xucladora Cytinus hypocistis (L.) L.
L'aigua saltant per les roques, visió força excepcional.
Aquest fong estel·lat sembla del gènere Geastrum; ara bé, presenta una ufanor destacable.
Formes del relleu típiques del massís.
Castellassa de can Torres, extrem del nostre passeig.
Les argiles que impregnen les roques tenen plasticitat i eviten el comport trencadís que és típic del relleu montserratí, de conglomerat calcari i molt dur.
Com a Montserrat, les savines tenen un protagonisme singular en els espais rocosos. Aquests gàlbuls són de cons primordials de l'any passat.
Liquen laminar, esquamós, sadoll d'aigua.
Peu arbori, força notable, de Phillyrea latifolia L., prop del turó del Muronell.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
