El marc. Rostoll, romanalla d'algun sembrat de farratges, plegat a l'estiu. Moianès. Imatges de darreries d'agost i de l'1 de setembre.
Sí, començo a tenir ben perfilat aquest sentiment: viure la natura és compartir un temps amb els nostres amics, els ocells, l'oratge, el sol, la pluja, el prat, les herbes de rostoll... Sempre hi són amb nosaltres, de vegades només en forma de crosta virolada, de cendra, d'arrap, de bri ratat, de núvol adormit, de grop cargolat. Són els meus amics. Alguns, punyents, és clar.
Anthropophytia. Les herbes camperoles -arvenses- de després de les segues, de darreries d'estiu, constitueixen un element molt característic dels camps, de la vegetació dels espais culturals.
La mateixa sega té un efecte favorable i estimulant, per a les llavors que resten en la terra. La mateixa maquinària, sobretot les rodes, fa de sembradora. Abans eren les pales de llaurar, mogudes a sang -sobretot matxos- i conduïdes pel pagès. Tots aquests elements: les eines, la roba del pagès, el bestiar i les seves femtes, etc., eren difussors de tota mena d'herbes.
Sembrades o espontànies, són plantes dels espais culturals, modelats per nosaltres: anthropophytia.
Llocs de pas i de tràfec. Cal considerar, també, l'acció dels petits ocells pellucadors, molt trafegosos tothora, com ara pardals, cotolius o pinsans; no paren de recercar, pels camps, animalons de tota llei, fruitets i llavors.
També ocells com les cornelles, habituals festejadors dels rostolls, que integren, a la seva dieta, ultra animalons i despulles, tota mena de fruits i llavors, una part dels quals van escampant i sembrant, uns per simple remoció, d'altres, moltíssims, expulsats amb les femtes.
Actualment cal afegir-hi altres factors que actuen de difussors de diàspores: l'intens trànsit de ciclistes esportius, l'augment recent de les poblacions d'alguns animals, l'augment d'animals domèstics, l'augment de la mobilitat de la maquinària agrícola, etc.
La 'finestra' dels rostolls. És un període de repòs. Molts camps descansen durant un temps, abans no es rostollen. És l'oportunitat -ara diem sovint 'la finestra'- per a l'eixida de noves herbes, de període vital breu; són els anomenats teròfits, o sigui plantes que fan tot el cicle vital, germinació, creixent, floració, fructificació i dispersió, en una sola temporada.
Els rostolls i el temps. La petita flora recollida en aquest capítol va associada més a l'estiu que no a la tardor. Ara es pot veure això força bé, perquè ara, a mitjan setembre, l'esplet agostenc ja es va abrusant i els rostolls van apagant-se, perdent color i vitalitat, per bé que, certament, és pressumible que hi hagi, aviat, noves fornades d'herbes, setembrines.
Ça com lla, amb la declinació del sol, que poc a poc es va precipitant, ara el període ja no té aquell potencial de productivitat pròpia de l'estiu.
La petita flora arvense d'aquest recull, doncs, és tardo-estival, no pas autumnal.
Propàguls i llavors a doll. De veritat que no me'n sé avenir. Aquesta gramínia, actualment considerada com al·lòctona -no silvestre- a la nostra àrea -vegeu el catàleg d'Aymerich i Sáez, 2021-, exhibeix uns atributs excepcionals: un creixent fulgurant -possiblement el propi del model de metabolisme C4-, un potencial llavorer vertiginós i una desbridada capacitat invasora, en horts, camins i camps, espais que pot cobrir a seny, com es pot veure en aquesta imatge.
Els rostolls del Moianès en van tan plens que qualsevol podria creure, fins i tot, que és una herba cultivada. Diguem que és un exemple més de la flora antropòfila, perquè les plantes invasores són, en realitat, les que més ens estimen.
Un altre exemple del fenomen que anomeno, de forma un pèl llicenciosa, oviscòria -dispersió per les ovelles- de gramínies.
Linaria simplex Desf. [L. arvensis subsp. simplex P. Fourn.] . Floració IV-IX.
Subordinada a L. arvensis a la flora manual dels PC, es considera mereixedora de categoria específica en el catàleg d'Aymerich i Sáez -també a 'Flora Iberica'.
Picris hieracioides L. subsp. hieracioides. No és estrictament arvense. Observeu-hi la qualitat dels pèls, esbrancats a l'extrem -gloquidis. Hemicriptòfit. Floració V-IX.
Sembradures progressives. Les lamiàcies solen mantenir les fructificacions, un cop seques, ben dreçades; llestes, així, a amollar els fructículs, d'un ancoratge, dins de l'estatge calicinal, que es va debilitant, en molts casos, de forma ben progressiva.
Així poden avançar, a tongades o fornades, algunes floracions de teròfits.
El que és petit no destorba gota i s'amistança amb gairebé tot: l'oratge, el passar del merlot, les gotes de la pluja, el trepig del senglar...
És bonic de veure que amb un aplec de floretes, molt xiques, com les d'aquest melgó, s'aconsegueix un efecte similar al d'una flor vistosa, mes l'avantatge, en aquest cas, és prou evident: cadascuna de les floretes és una unitat reproductiva independent, com les floretes arramadades de les compostes.
La natura ha polsat, en molts casos, la corda de les unitats reproductives petites i agrupades; l'èxit d'algunes famílies d'aquest estil, avançades en l'evolució vegetal, és força destacable.
Crec que es tracta del melgó, molt comú, Medicago lupulina L., herba que, pel que diuen les flores, pot ser de cicle anual o ultra-anual -hemicriptòfit. Floració IV-X.
És una plaga Rhodometra sacraria? Doncs... és tan abundant aquesta falena blanca -geomètrid-, d'ala travessada per una via bruna -típica via disruptiva, com una ombra-, que aquesta és la impressió que fa, la de ser una plaga.
Sigui pels camps, pels erms o pels rostolls, quan hi camines se n'aixequen, d'aquestes arnes, veritables eixams, al voltant de les cames, volant uns metres i deixant-se caure tot seguit, una mica més endavant, aferrant-se discretament a les herbes, en una abundor molt cridanera, ben estranya.
Es tracta d'exemplars de flors hipocromàtiques de Lactuca saligna L. Floració VI-VIII.
Les guies que ofereixen els autors de la nostra flora, ben seguidores, són, en concret: la inflorescència racemosa molt estreta; la tonalitat de vori de la tija; i la talla del bec de la cípsela -tret molt bo-, molt més llarga que la del cos de l'aqueni.
En les compostes convé mirar bé les cípseles, els fruits, de manera que aprofitaré el recull d'imatges que n'he fet per a fer-ne un breu capítol carpogràfic. A guisa d'avançament, vegem-ne alguna.
Aqueni costat de Lactuca saligna L., de marge superior escabrós. La semblança amb els mericarpis viats d'algunes umbel·líferes és realment notable. En un capítol proper hi faré una descripció d'aquest fruit i n'arramadaré unes imatges.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
