Una part coneguda de la botànica és l'organografia externa o morfologia, la descripció dels òrgans dels vegetals.
En molts casos descriure les plantes exigeix prèviament visurar-les amb una certa atenció, en especial per a poder diferenciar-ne bé les parts. Sovint alguns aspectes vegetatius i radicals són de mal veure.
Però hi ha plantes que semblen dissecades en viu.
Microthlaspi perfoliatum (L.) F.K. Mey. [Thlaspi perfoliatum L.; Noccaea perfoliata (L.) Al-Shehbaz]. Brassicaceae (Cruciferae). Therophyta erecta rosulata. Fotografies de mitjan i darreries de març.
Fases i estatges. Però hi ha plantes que semblen dissecades en viu, perquè s'estructuren, molt bé, en parts ben diferenciades. Passa això sovint en plantes d'algunes famílies, com ara les brassicàcies.
Avui en tenim un bon exemple en aquest traspic perfoliat. Al primer cop d'ull podem destriar-ne, sense noses ni dubtes, les parts: arrel, fulles basals, fulles caulinars, flors i fruits, tot plegat ben diferenciat i fins i tot situat per estatges!.
És clar, la forma de vida -el tipus biològic- n'afavoreix força la definició, atès que les herbes anuals -el teròfits- tenen, en general, un ràpid desenvolupament, que sovint fa possible que en un mateix peu hi tinguem, alhora, els òrgans vegetatius actius, les flors i els fruits.
En el cas d'avui, ho tenim gairebé tot, perquè els fruits observats encara no han arribat a la maduresa i no tenim, per tant, llavors madures, que és el zènit o termini de les herbes d'una sola temporada -en les ultra-anuals cal, a més, després d'assolida la fructificació, engreixar les parts persistents.
Roseta basal. Fulles en forma d'escumadora, amb una meitat inferior, o encara més, summament estreta, reduïda, pràcticament, a un pecíol alat i llarg; i la part terminal àmpliament laminar, de figura rodonenca, ovada o obovada, atenuada entre aquestes parts.
Conforme a l'estil de la planta, de creixent en conjunt, en la roseta hi ha fulles en diferents moments de creixement, junt amb les ja desplegades, que finalment atenyen la forma dita, d'escumadora.
Creixent en conjunt. Forma part de l'estil, força singular, de les herbes dites anuals -teròfits.
En els altres tipus biològics: hemicriptòfits, geòfits, camèfits, etc., el creixent es fa en una successió de fases, més o menys definida. Per exemple, en la majoria d'orquídies hi ha un període vegetatiu, de vegades força llarg, abans de la generació del ram de flors.
En el traspic hi veiem el creixent en bloc o conjunt.
Naturalment primer surten les fulles basals, de la roseta; mes no hi ha, aquí, la completa, o gairebé, definició de les parts que podem veure en molts hemicriptòfits, que completen el creixent de les primeres fulles, abans no es projecten en els següents òrgans.
En aquest estil, la planta lleva la tija foliar i floral mentre encara es van desplegant les primeres fulles. Molts haureu vist algunes anuals, exigües o minúscules, que, tot i això, lleven flors i fruits.
En aquest estil, l'allargament dels internodis i dels òrgans es va desenvolupant en conjunt: s'allarguen les fulles basals; s'allarguen els internodis caulinars; els internodis de la inflorescència racemosa; els pedicles florals i els pedicles fructífers.
Tot plegat s'exhaureix quan fruiten les darreres flors funcionals, però, com sabeu, això sol passar abans que es desenvolupin les flors de darrera tanda, que en moltes crucíferes resten, al cim de la planta, en estat rudimentari o malreeixit. Caràcter prou congruent, per cert, amb la clàssica qualificació aplicada a la ramificació i la inflorescència racemosa: indefinida.
Fulles caulinars. Molt característiques, encarades cap amunt, d'un color una mica cendrós, apuntades. Escampades, escasses, sèssils, amplexicaules, auriculades, entre cordades i sagitades a la base, en ocasions de marge enter, més sovint sinuós.
Ramificació. Si bé hi ha, relativament abundants, peus unicaules, sovint porten algunes ramificacions, foliíferes i floríferes, però habitualment de desenvolupament rudimentari, amb els raïms molt abreujats i les flors reduïdes a botonets verds.
Algunes d'aquestes ramificacions, summament breus i malreeixides, també es poden trobar en els nusos de la roseta basal.
Flors. De l'estil propi del patró de la família. Als peus dels estams hi ha nectaris. Els sèpals duen, a la cara externa o inferior, un indument blanc, de pèls relativament gruixuts, molt ben aplicats.
Fruits. Silícules lleument virolades, orbiculo-cuneades, escotades o emarginades a l'extrem, amb la cara inferior-externa molt botida, convexa, la superior-interna concavo-umbonada.
Llavors. 1/3 (4) per valva o lòcul, implantades a les dues vores carpel·lars, lenticulars o lleument reniformes, de color beix o marró, finament reticulades, de vegades torrades o brunes de color, tal vegada per alguna alteració anòmala.
Arrel. Arrel primària pivotant -axonomorfa-, feble; arrels secundàries escasses; arrels terciàries molt primes, capil·lars.
Silícula angustisepta. Silícula és el diminutiu de síliqua i s'aplica, en general, als fruits de les brassicàcies que no són clarament més llargs que amples; angustisepte significa d'envanet estret.
En un fruit de la figura d'una llentia que tingués l'envà intern conforme al tirat dels plans de les cares de la llentia, el fruit seria latisepte, o sigui d'envà ampli o situat en la secció més ampla.
Si, en canvi i com passa en el fruit del traspic, l'envà és en la secció més estreta del fruit -perpendicular, per tant, al tirat de les cares-, diem que el fruit és angustisepte.
Això és congruent amb l'estil de vida, atès que només les llavors romanen vives més d'una temporada.
Els mancaments en els registres són comuns en els teròfits i encara majors en els tàxons que poden tenir una dispersió més aviat localitzada.
Potser aquest traspic no ofereix punts gaire especials. Però la vida fulgurant dels teròfits sempre meravella, com a prodigi d'adaptabilitat. Si hi ha plantes que semblen afaiçonades pels insectes, els teròfits, model de reducció de l'aparell vegetatiu, semblen obrats per la pastura.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
