Mixospermia en Alyssum alyssoides (L.) L.

Alguns capítols abunden o complementen temes ja tractats en d'altres capítols, en aquest cas i singularment el dedicat a la mixospermia en el gènere Alyssum, que el lector interessat pot repescar cercant, en aquest espai, l'etiqueta del mateix nom: 'mixospermia'.

En aquell capítol hi vam veure sements de les espècies Alyssum collinum -A. simplex- i Meniocus linifolius -A. linifolium-, de manera que el d'avui hi encaixa perfectament i, a més, implica exactament els mateixos conceptes, la secreció de mucílag en la llavor hidratada, la funció adhesiva del mucílag i la coalescència de l'halo gelatinós en llavors agrupades, que va fer que pensés en el concepte sinaptospermia secundària, que, tot i ser ja aleshores comentat, torno avui a definir.

Tot plegat em descarrega de la tasca de tornar a veure aquests conceptes i em permet limitar-me, avui, a il·lustrar-los en una nova espècie del gènere, les plantes del qual tenen, en bona part, llavors mucilaginoses -vegeu P. García-Fayos.

Precisament els treballs d'aquest autor posen ben de manifest que el fenomen de la mixospermia -i la mixocàrpia-, lluny de ser excepcional, més aviat es pot considerar normal, en l'àmbit de la flora mediterrània.

Infructescència de la dita herba de la ràbia, encara verda, amb romanalles florals. Noteu-hi el tirat, patent, dels fruits.

Presento el capítol amb una senzilla relació de conceptes:

• Mixospermia. Relatiu a les plantes que fan llavors amb l'episperma que segrega mucílag, quan s'hidraten o mullen.
• Mixògena és la llavor -fruit o altre òrgan- capaç de generar mucílag, en condicions favorables.
• Mixocàrpia. Relatiu a les plantes que fan fruits que segreguen mucílag, com en el cas del romaní -vegeu-ne el capítol, exhaustiu, cercant-lo en l'etiqueta 'mixospermia'.
• Sinaptospermia secundària. Encuny propi, relatiu a l'agermananent solidari de llavors, secundari, quan l'halo mocallós de llavors properes forma una única massa de gel, que les embolca i aplega a totes, mantenint-les unides i tal vegada capaces, així, de germinar en grup.
• Teròfits. La germinació grupal és un fenomen més propi dels teròfits, les arrels dels quals, en general poc desenvolupades i pobrament ramificades, permeten la concurrència, en reduït espai, de molts peus. Les herbes anuals sovint surten a eixam.

Alyssum alyssoides (L.) L. Brassicaceae. Therophyta. Molt comú, present gairebé arreu. Com fan tantes anuals, sol formar esbarts, de vegades ben localitzats, o sigui sense presentar, necessàriament, una presència gaire escampada.

Mostres plegades aquesta setmana.

En les plantes del gènere, d'anuals i perennes, el fruit és una silícula rodonenca. Són dos carpels de natura cartàcia, units per les vores, engrossides; extrem superior escotat, amb l'estil persistent, en forma de ditet; cares bombades, biconvexes, sovint umbonades -centre eminent i revolt aplanat.

Indument estelat. Els pèls dels fruits tenen valor diagnòstic, serveixen als botànics per a diferenciar-ne algunes de les espècies del gènere. En A. alyssoides els pèls de la cara de les valves de la silícula són asteriformes -estelats-, com es pot veure a la imatge.

Com és llei en la família, un tel molt tènue, finament membranós, d'origen placentari, esmitja el fruit bicarpel·lar, originant-ne dos lòculs o estatges, cadascun amb una o dues llavors, ço que dona, per fruit, entre 2 i 4 sements.

Rudiment anàtrop o campilòtrop. En la imatge hi veiem la llavor amb una revora -o marge- més marcada, connectada amb el peuet de la llavor -funicle-, que és persistent. Suggereix que el primordi seminal sigui capgirat -anàtrop o campilòtrop- i que aquesta revora sigui el dors -potser la rafe, si el rudiment fos anàtrop- de la curvatura del capgirell.

Sembla que en Alyssum els primordis són campilòtrops, però no he sabut assegurar-me'n. La implantació és parietal, tal com suggereix la imatge. 

Llavors lenticulars, amb revora marginal -marginadas, a 'Flora Iberica'-, de color falb o ocre, de tramús.

Posades en aigua, la pell -episperma- es torna molt finament vesiculosa i s'inicia la secreció de mucílag, aparentment més concentrada, precisament, en la carena o revora, probablement tota ella de natura epispèrmica.

Al voltant de la carena s'hi veuen com minúscules bombolletes, brillants. La hidratació provoca la inflor de la llavor.

La gelatina de cada llavor s'aglutina amb la de les veïnes i això provoca que una única massa gelatinosa les embolca a totes.

S'hi observa la superfície finament vesiculosa, quan es mulla la llavor.

En la llavor superior s'hi aprecia el gruix de la capa mocallosa, de la qualitat inestable de la gelatina.

Un cop deshidratada la capa de mucílag, agafa la forma d'un tel membranós de qualitat adhesiva, com la cola.

Massa mucilaginosa embolcant un grup de llavors i diverses brosses o engrunes.

Una altra imatge del mucílag generat, un cop ja sec, com tel de cola seca, capaç de mantenir unides les llavors.

El mucílag sec fixa les llavors al substrat, en aquest cas una cartolina, que, posada dreta, il·lustra bé aquesta qualitat.

Mucílag oportú. El mucílag seminal és un bon sistema per a retenir aigua -de rosada, precipitació o corrent- per a la llavor, que, a més, queda, després, fixada al terra, ancoratge ben oportú, just quan s'ha hidratad l'embrió i quan, versemblantment, el mateix terra, al seu torn, s'haurà humitejat.

Germinar i créixer al mateix lloc de la planta mare no és cap inconvenient en les plantes anuals, com tampoc no necessàriament ho ha de ser en camèfits i plantes d'altres estils de vida llarga, perquè s'asseguren lleves de renovació, eixides en una estació de ja provada escaiença.

La Sagrera

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart