Fem un passeig, un grupet d'amics, que ens duu a l'ample carener de la serra, sortint del poblet de la Morera, fent el pas natural del grau (1) de la Grallera i pujant fins al pentinat, o escabellat, pi del Cugat, per a baixar, després, a l'esplèndid Clot del Cirer. Del clot pujàrem altra volta al carener, vers el sud, pel petit recorregut. Per aquest comellar rocós vam fer, repartit el petit grup pels tres regalls del vessant, una petita cerca, i després, un cop tramuntat de nou l'esbalandrat carener, vam anant tornant al poble, passant, primer, pel trau que salva els estreps de la formidable Cingla (2) Closa, i agafant, tot seguit, el camí de cintura que aprofita la franca acollida dels materials tendres, margues i argiles.
Enxampem la serra en un molt bon moment. Hi ha verdor i una florada força vistent i agradable, tot i que Roger, radicat en un dels petits poblets que revolten la serra, ens diu que la sequera encara persisteix.
"L’observació de la flora i la vegetació ens dóna molts exemples d’aquest principi. Un bosc magnífic, en determinats contextos ens pot semblar poc interessant per repetitiu o monòton, igual com un prat verd al centre d’Europa o una pineda en el nostre àmbit més proper. És la contemplació crítica de la natura la que ens proporciona la capacitat de destriar aquelles escenes realment interessants. Entendre per quines raons els poblaments vegetals varien d’un indret a un altre, quina és la seva història i la seva missió en l’ecosistema ens permet interpretar la vegetació d’un indret i valorar-la convenientment."Roger Pascual (1)
☰
Deixem el poble enrere. Al lluny i al centre, la cingla, estreta i ondulant, que presideix la Vilella Alta i la Baixa, que tot i semblar continuació del relleu del Montsant, no és bastida amb conglomerats, sinó amb calcàries i dolomies.
☰
Las brolles calcícoles de romaní ocupen grans extensions de la serra; ara bé, el mateix marc ambiental, amb elements tals com l'altitud -cota màxima de 1163 m- i la rellevància de la recurrència del vent de mestral, dona tocs netament montans i submediterranis a aquests matolls. L'observador s'adona aviat que no són poques les plantes d'aquests matolls que, certament propis de la regió mediterrània, no es fan, normalment, a la terra baixa.
En són alguns exemples plantes com ara Salvia lavandulifolia, Amelanchier ovalis, Rhamnus saxatilis, Paeonia officinalis. També les plantes de les joncedes, com la mateixa jonça Aphyllanthes monspeliensis, expressen molt bé aquesta posició biogeogràfica, diguem-ne transicional.
☰
Teucrium aureum Schreb. subsp. aureum, el timó mascle d'algunes zones del Port, és un camèfit de poca talla, abundant i molt característic.☰
Salvia lavandulifolia Vahl., abundant; molt coneguda i apreciada, pel ram de virtuts que se li reconeixen.
☰
Brimeura amethystina (L.) Chouard, geòfit de la família Asparagaceae, una planta mai no gaire trobadissa que, això no obstant, anava sortint, ça i lla, al llarg del camí.
☰
Al centre, la umbel·lífera Trinia glauca (L.) Dumortier, una planta que no conec, tampoc ara, perquè anàvem de passada i, tot fet camí, no ens hi vam entretenir gaire.
Observeu-hi la natura del terrer, conglomerats massius, esbaldregalls de còdols solts -rossoladissos- i claps irregulars de vegetació comofítica, de les plantes pròpies de terraprims, en precàries i molt magres capes de partícules, dipositades damunt de la roca fresca.
☰
Relleu germà del massís de Montserrat, en el Montsant també hi ha un control de la vegetació per la sedimentació: les capes de margues acusen, per erosió diferencial, retrogradació -balmes-, i són, naturalment, molt més favorables per a les plantes.
☰
Reboll d'alzina. L'expert en la flora del massís ens diu que abunden els peus de Quercus ilex que no són, pels trets externs, ni atribuïbles a la forma marítima ni a la continental.
En aquest reboll s'hi veu una brotada vernal força ufanosa.
☰
En les fulles tendrals de l'alzina hi té un paper important la pubescència. Són fulles blanes, mollars, que hauran de generar, més endavant, la capa de cutina vidrienca pròpia dels esclerofil·les.
☰
Associat a les gleres dels rius i barrancs, aquests peus d'Andryala ragusina L. han trobat, localment, en aquest espai, el pedruscall de remoció que li és favorable.
☰
Arctostaphylos uva-ursi (L.) Spreng. és una ericàcia de tendència oròfila.☰
Imatge per a il·lustrar l'abundor de sàlvia. Tal com vaig provar d'exposar en els capítols dedicats a Sant Llorenç del Munt, petites diferències topogràfiques, de dinàmica o d'exposició, provoquen contrastos molt marcats, entre el rocam nuu o pobrament clapejat, els sediments de remoció i els espais amb bona cobertura vegetal, de pastures camefítiques que viuen a compte dels materials tendres i del sòl que elles mateixes, amb la col·laboració de la fàunula terrestre -i les formigues en especial-, creen i protegeixen. Es tracta, doncs, d'una combinació en mosaic, d'espais que van a pèrdua i d'espais que van a guany, en una dinàmica complexa en la què plantes cespitoses com Koeleria i Aphyllanthes hi tenen un paper important.
☰
Pujant al llom superior. Capdavanter, el biòleg Roger Pascual, autor de la 'Flora del Montsant', en dos volums.☰
Rupestres i perirupestres. A les codines i pedruscalls hi té una significativa presència l'arenària de roca Arenaria conimbricensis Brot. A baix, flors del senet de pobre Globularia vulgaris L., abundant. Els arbustos i mates més grosses ofereixen protecció mecànica a plantes més petites, sopluig que, amb variades formes, es pot veure en estatges diferents, sobretot a muntanya.
☰
L'hàbit aerodinàmic de les savines delata la incidència habitual del vent, principalment de mestral o cerç, vent terral sec i manta vegada rampellut i furibund, amb gran poder dessecant, que, a més, sovint porta o remena metralla sòlida.
☰
Els cimals són una gran superfície d'erosió, molt diferent del relleu intricat de Montserrat, massís conglomeràtic de natura semblant, però travessat per un complex eixam de diàclasis, responsables del relleu digitiforme de la muntanya de la patrona del país.
☰
A la primera foto, exemplar femení de Rhamnus saxatilis Jacq., un arbust de la família de l'aladern que mai no havia vist tan abundant com aquí.
En la segona foto s'hi aprecia el característic hàbit, de branques molt enterques, de pell llisa, sovint lluent o setinada, amb brancs laterals d'angle molt obert, oposats o suboposats, però en algunes branques alterns, que terminen en puntes molt agudes i vulnerants, com agulles saqueres.
☰
Iberis ciliata All. Brassicaceae. Therophyta (Chamaephyta). Tàxon de filiació ibèrica que, pel que veig al mapa del BDBC, rarament ultrapassa l'eix del Llobregat.
☰
El singular Clot del Cirer. Us aconsello que mireu aquest lloc en imatge de satèl·lit; hi veuríeu una taca verda o verdenca -depèn de la foto- totalment revoltada de roca clara i clapejada. Sembla que l'aigua de la surgència de la bauma és, a més, molt fidel, fins i tot en els períodes de sequera més severs. Tal vegada l'erosió dels barrancons hauria decapitat completament el nivell del pinyolenc massiu, deixant en superfície un nivell de material plàstic o argilós que, captenint-se com una capa impermeable, provocaria la fluència lateral a l'exterior. No és més, això, que un supòsit. Com sabeu, de vegades hi ha regolfades que capturen aigües que aparentment tributarien a altres caients.
☰
Saxifraga fragilis Schrank., emblema de la vegetació casmofítica i, en certa manera, de la flora de la zona. Al sopluig d'un badiu profund, com de costum, aprofitant l'aigua i les partícules d'escolament i de remoció eòlica.
El Clot del Cirer és popular i arramada molts dels passejants i excursionistes de la serra.
☰
La noguera del clot dona fe de la fidelitat de l'aigua de la surgència.
☰
La retrogradació de la balma dona fe de la capa argilenca o margosa, impermeable.
Nínxols de cúmuls de romanalles orgàniques, d'animals de llana, de banya i de sabata, les balmes solen acollir herbeis de plantes nitròfiles o hipernitròfiles, com ara les ortigues, que formen xamosos ortigars.
☰
Espina cervina Rhamnus saxatilis, fruitada.
☰
Són trets familiars, en les ranunculàcies, la possessió de gineceu policarpel·lar i androceu poliestaminat, disposats en espirals, en forma que es considera primitiva, en el gran grup dels espermatòfits.
Thalictrum tuberosum L., geòfit de garrigues i brolles calcícoles.
☰
Una comarca bigarrada, de calcàries, dolomies, pissarres i pinyolencs. La serra és rosegada, en les calmes, per un eixam de barrancons que més avall es van aplegant, tot formant torrents que tributen directament al riu Montsant, les migrades aigües del qual són emmorrallades en el petit embassament de Margalef.
Així doncs, el Priorat és una comarca molt corrugada, que està travessada per dos cursos encotillats i serpejants, el Montsant, criat en un bressol de pinyolenc blanc, i el Siurana, criat en un relleu rogenc i blanc. Tots dos drenen una comarca de filiació ibèrica, feta per un manat de muntanyons de materials grisencs, esquistosos.
Aquest és el marc natural d'un vins de fama internacional, bastits amb només dues varietats de vinya, la carinyena i la garnatxa.
Ara bé, la serra blanca del Montsant sempre m'ha colpit, amb una intensitat com cap altre lloc, dels molts visitats, en el nostre petit cassigall de la pell de brau.
☰
Saxifraga fragilis Schrank. Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Iberis ciliata. Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Linaria sp. Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Bràctees amb forma de cullerot d'olives; si les separeu podreu veure'n el 'maneguet' de la cullera.
Leuzea conifera (L.) DC. Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Paeonia officinalis L. subsp. microcarpa Nyman [P. officinalis subsp. humilis (Retz.)
Cullen & Heywood]. Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
☰
La Cingla Closa de la serra del Montsant.
Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Fotografies: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
Helena Pedrocchi, Nito Giné, Xavier Font, el signant, Cèsar Pedrocchi i Roger Pascual, al Clot del Cirer -la bella botana de la serra-, el diumenge 19 de Maig.
☰
Richard Anthony Salisbury dedicà aquest geòfit a la memòria de Marie de Brimeu. Fotografia: Ⓒ Cèsar Pedrocchi Rius.
☰
Notes
(1) El biòleg Roger Pascual, autor de la 'Flora del Montsant', en dos volums, és, a més, un apassionat estudiós de la regió, en sos aspectes més diversos, històrics, geogràfics i naturals. La seva curiositat cria en tota mena de terrenys, invertebrats de tota llei, brioflora, toponomàstica, hidrografia, etc. Recomano al lector que, si més no, doni una ullada a aquest document del Parc Natural, on l'autor hi exposa una visió de conjunt, amb traçades vigoroses i precises. (2) Roger ens diu que aquest mot: grau, present en gran part de la cartografia de la serra, no forma part, en realitat, del parlar de la gent de la zona.
(3) És fàcil suposar que el mot 'cingla' sigui una forma o variant de 'cingle'; suposo que aquesta 'cingla', com al capdavall el mateix 'cingle', equivaldria a 'faixa', o sigui que hi hauria analogia amb la tira de cuir, de les selles i albardes, que revolta i tanca la panxa de les haveries.
Les cingleres semblen talment que recinglen el paisatge. Curiosament, comprovo que Coromines ja va registrar aquest mot femení, precisament de la Morera del Montsant -vegeu Carles Domingo, 1997.
☰
Barcelona
Text: Ⓒ Romà Rigol
.jpg)
.jpg)
