Breu capítol orientat a reivindicar un tipus de vegetació que, en general, és poc apreciat o valorat.
No pretenc, amb això de reivindicar, defensar que es tracta de poblaments admirables; no, sinó que, simplement, com passa amb qualsevol tipus de vegetació, aquests poblaments mereixen atenció, que siguin coneguts, més encara considerant que sovint són l'estatge inicial de plantes noves o d'arribada recent.
☰
En general es pot dir que els botànics no fan gaires discriminacions, segons els seus gustos personals. Aquest és el notable avantatge que té la perspectiva de la ciència: es deixen de banda les valoracions que fem de les plantes, a nivell personal o social, que són aspectes molt diferents dels propis de la flora i la vegetació, és a dir, el coneixement de les plantes que viuen en una àrea determinada i quina mena d’agrupaments conformen.
Exposaré el capítol de forma articulada, perquè, com sol ser habitual, quan es consideren els col·lectius vegetals i els seus factors eclògics, és ampli i complex el conjunt d’aspectes que hi concorren.
Densitat. Hi és apreciable, a bell ull, que les herbes creixen altes, ho cobreixen tot i a més en bona part encavallades, en estructura que evoca, una mica, la dels prats de sega, seminaturals, de muntanya.
Estructura que dona fe del gran potencial d'aquests llocs, per a les plantes copròfiles, donat que solen ser femers de la fauna urbana, tant de la domèstica, en considerable augment, com de l'antropòfila.
☰
Vegetació ruderal. Com sabeu, es tracta de les plantes i poblaments que viuen en espais influïts o molt influïts per nosaltres, singularment zones habitades i el seu entorn.
☰
Les plantes nitròfiles -copròfiles, si ho preferiu-, però també
depuradores, del nostre immediat entorn, humanitzat, ens recorden, encara que no volguéssim
pas, que nosaltres som, en primer lloc, esbarriadors de merda; i això no és, ni
de lluny, el pitjor.
☰
Un creixent desbridat. Exemplar, de més de tres metres de talla, del teròfit al·lòcton Artemisia anuua L., plegat, fa uns anys, en el mateix lloc, del barri de La Sagrera (Barcelona).
És sabut que les plantes d'aquest gènere, i d'altres de propers, comporten notables concentracions, en el sòl, de substàncies estranyes, també algunes tòxiques.
☰
Ecologia. És coneguda l’ecologia d’aquests espais: hi sol haver molt tràfec i moviments; en els llocs on, temporalment, no hi intervenim, com ara solars o marges descurats, s'hi solen acumular moltes deixalles i brutícia.
Deixalles. Aquest seria, segurament, el punt més característic: cúmuls de deixalles de tota mena, orgàniques i elaborades; en especial, és clar, abundants elements industrials i substàncies tòxiques, en concentracions diverses.
☰
Bestiar de sabata, pèl o ploma. Punt a tenir molt en compte, em sembla, és la participació de la fauna urbana, de sabata, pèl o ploma, que aporta una notable quantitat de residus corporals i és, també, una important font de difusió de diàspores.
☰
Flora canviant o ‘rotacions’. La flora d’aquests espais sovint canvia molt, o sigui que al llarg de les diferents temporades s’hi fan plantes diferents, però amb alguns elements de fons, és clar, quasi sempre presents.
Nitrofília. Aquest és l’atribut principal de les plantes ruderals, la de resistir concentracions anòmales de compostos nitrogenats. Si les concentracions hi són molt elevades, aleshores les plantes, però també els poblaments que conformen, es qualifiquen d’hipernitròfiles.
☰
Constància. Certament, qualsevol observador pot notar que hi ha algunes plantes, per exemple blets i lletsons, que quasi sempre hi són presents, en alguns espais bruts. Constitueixen, doncs, el grup d’espècies, limitat, que ha aconseguit adaptar-se a les peculiars condicions d’aquests llocs.
Planes sedimentàries. En qualsevol cas, la vegetació ruderal varia en esguard de molts dels mateixos factors valorats, també, en d’altres tipus de vegetació: gruix i qualitat del sòl; remoció; presència i abundància de materials grossers; capacitat de retenció de la humitat, etc.
Val a dir, en relació a aquest punt, que les zones habitades s’assenten sovint en planes sedimentàries de sòls rics, de qualitat agrícola, com ara el pla de Barcelona, l’andana litoral i el corredor prelitoral.
☰
Persistència de les romanalles. Els herbassars nitròfils de plantes de talla gran es fan on el sòl és gruixut i, per la mida fina dels seus elements, capaç de retenir força humitat o mantenir-se fresc.
A més, el clima mediterrani, de pluges escasses i espaiades, no permet que els compostos nitrogenats i altres substàncies estranyes s'escampin i s'evacuïn.
☰
☰
Vividores. El matallums Sisymbrium irio hi és molt abundant. Presenta una fesomia característica, primer amb raïms enlairats, de petites flors grogues; més endavant les flors són coetànies amb els primers fruits, per dessota, unes síliqües llarguerudes i fines; finalment s'esgoten les flors i els fruits presenten dos aspectes, plens els superiors, però molt clarets els inferiors, els de les primeres fornades, donat que la síliqua ja s'ha desballestat -disseminació- i només en resten els envanets interns, secs i sovint cargolats.
D'aquesta manera es completa el cicle generatiu d'aquesta brassicàcia, que aviat acabarà d'amollar totes les llavors; passa, però, que es tracta de plantes tan vividores que molt aviat poden germinar altres llavors, possiblement de les mateixes plantes que veiem ara, acabant el seu cicle. Són les plantes de la segona fornada, estival, menys típica i sovint menys ufanosa que la primaveral.
☰
Matallums i malva de flor petita. Les infructescències de la crucífera evoquen una cua de pèls estarrufats. Amb les petites floretes grogues, al capdamunt, són inconfusibles.
☰
Chenopodium sp. i Sonchus tenerrimus.☰
Són herbes que fan rodals. La malva de flor petita és en la primera franja; més endins, clap de matallums fruitats. Barrejades amb la malva, però, s'hi fan molts peus de la cargola E. malacoides, les dues, per cert, amb fulles d'una certa semblança, si no en la figura sí en el tirat, en la ondulació i el dentat.
☰
Sonchus oleraceus, lletsó de tija buida i flors de color groc i groc pàl·lid. A la dreta, morella.
☰
Morella
Parietaria judaica L., herba perenne que fa claps. Les flors i la reproducció d'aquesta urticàcia tenen molla, també en sentit literal, atès que els filaments estaminals estan plegats com una molla fins que, arribat a un punt determinat de tensió, es despleguen sobtosament. En vam fer una aproximació que l'interessat pot
trobar aquí.
☰
La cargola Erodium malacoides, en flor.☰
Malva de flor petita Malva parviflora, de flors molt discretes i de color molt claret, amb lleus tons violacis. La corol·la depassa molt poquet la copa del calze i els pètals no s'obren gaire, si més no aquests dies de temps calitjós. Sobrecalze de tres peces ben individualitzades, linears. Interior de les flors amb líquid brillant, a l'entorn de les ungles dels pètals -nèctar-, que són solidaris a la base, tot formant un plateret.
☰
Un gran blet Chenopodium sp., a l'esquerra, i, als seus peus, molt menors, alguns blets de paret Chenopodiastrum murale, una herba verda, glandulosa en els primers estadis, més tard pigada de les restes espellofades dels granets buidats, amb els antofil·les perigònics carenats, de vegades amb l'extrem vinós, els aquenis negrosos, mats, de cintura angulosa o carenada, etc.
☰
