Aquest capítol serà breu i possiblement poc falaguer; ja va bé, perquè es tracta d'un territori molt sobri i, certament, en el dia que vam fer aquest passeig no oferia, en general, elements gaire atractius.
Ça com lla, pertot i sempre hi ha preciosos motius de la natura, però massa sovint aombrats al nostre lluc malapte o encara encauats en un estadi germinal, massa pregon per a l'abast dels nostres errívols sentits.
Sembla com si l'hivern convidés al recolliment, a deixar l'esguard en suspensió i preparar-se per a sentir, senzillament, el meravellós cant del silenci; el dels ocells terrenejants, cotolius, aloses, mocalloses...; el xiscle esverat del merlot; el penetrant miol de l'aligot; el cucleig de la cucala...
Potser aquest sigui el major atractiu de les terres segarrenques: hi ha uns bons talls de terra, aire i cel, espais preciosos per a esbargir, a pleret, els desficiosos sentiments que tot sovint ens tenallen, fonent-se i confonent-se en les tènues i esborradisses llunyanies, les fines llenques dels camps que tanquen l'horitzó, molt assuavides, quasi esvanides, com vaporosa pinzellada d'aquarel·la.
Civit de Segarra, poblet adscrit a Talavera, a l'extrem migjornal de la comarca, bressol del freturós riu Ondara, modest riu que grata, al capçal, uns petits retallons de l'esquenall de l'altiplà de Santa Coloma. Hi ha bons llucs, arreu, que suggereixen que la vegetació climàcica deu ser -seria- la roureda seca de Q. faginea.
Potser la impressió més forta, per a mi, seria: hi ha molts camps sense sembrar, quan ja som al febrer. Alguns estan llaurats; mes hi ha molts erms, terres amb renadiu i herbes camperoles, però molt magres totes.
És el to magristó que ofereix ara la zona; una primor escardalenca, molt amagrida, d'una linealitat i definició de gravat calcogràfic. El petit report és del 6 de febrer.
Els molins de Montargull, posats a l'esbatanat carener que termeneja el bressol de l'Ondara.
Therophyta. Algunes herbetes surten a eixam. Draba verna (L.) DC., en aquest cas no tan verna. Potser aquest va ser el punt més xamós del passeig, si fem l'excepció de les flors de l'ametller, que no vaig fotografiar.
Bé, avui no el trauré de la lloriguera, aquest llorigó: en gairebé tots els ginebres -a la zona hi ha els dos, o sigui J. oxycedrus i J. communis- hi vam veure nombroses marietes i, a més, tot sovint agrupades en colles.
Per què s'hi apleguen i què hi fan, als ginebres? No ho sé; per ara només se m'acut que vagin vinculades, com a carnisseres que són, amb alguns altres invertebrats; per exemple, el mosquit del càdec, un hoste que mai no hi manca i que va ser motiu d'aquest capítol. Filloleig o innovacions. Noteu-hi l'hàbit fasciculat, els abundants fillols i la forra d'arrels adventícies, trets que suggereixen una molt bona implantació. Properament publicaré un capítol sobre el filloleig dels cereals. Primer la plàntula és, només, un plec de fulles, brotant d'una tigeta molt abreujada, soterrada, un brevicaule del tot inapreciable; aviat surten, però, nous brots, de l'aixella de les primeres fulles. Els primers fillols en donen, al seu torn, d'altres, els fillols secundaris.
Així, un sol gra dona una planta multicaule, fasciculada, que, no obstant, en aquest estadi de filloleig, en realitat només lleva plecs de fulles enrotllades, per les beines foliars. Les canyes s'elevaran -estadi de canoneig- quan l'espiga -o panolla-, que roman ben enclaustrada a l'ull i a la base de cada brot, estigui ja ben definida, a manca de la maduració final.
Rhamnus saxatilis Jacq. és un arbust de marges i barrancons -periforestal-, en el si del domini de la roureda de Q. faginea, pròpia de les terres de l'interior, sobretot de la perifèria de la dita depressió central - territoris auso-segàrric i prepirineus migjornals. Abundant a la zona.
Hi ha molts camps sense cultivar. Sembla que en alguns llocs les pluges de finals d'any van obligar a endarrerir la sembra. Cal comptar, també, que hi ha sembres de primavera, de diferents varietats -inclosa alguna de colza.
Són camins força tranquils. Aquest dia hi havia una colla d'escopeters transferits -d'aquells que coneixen encara menys la zona trepitjada que no els simples visitants.
Sembrat d'hivern en estadi de filloleig primari.
Sembla que sembrar clar afavoreix el filloleig; els brots surten ben escamarlats i després es redrecen.
L'amenaça. No hi he posat cap imatge d'uns camps, molt extensos, amb les herbes grogues, esteses, per les ruixades d'herbicides. El més preocupant és l'acumulació de tòxics en el terrer i en el subsòl, durant períodes molt perllongats. Aquesta ombra no para de créixer i inflar-se, com una amenaça indeturable: fins i tot el simple observador pot copsar la davallada de les poblacions, de tota mena, d'espècies de totes les classes, herbes, insectes, ocells, amfibis... La dalla de la mort cada dia sembla més grossa, més tallant. Cada tel que vela una nota de verd fa més fonda l'arrel de la nostra melancolia.
Text i fotografies: © Romà Rigol
