Vaig a Almacelles per raons insignificants. Pujo al Vilot. Bé s'ho mereix, em sembla. Mes, ça com lla, sospito que molts dels vilatans, possiblement la majoria llarga, no hi hauran pujat mai. Creuo uns mots amb dues senyores de la vila i em diuen, cert, que no hi han pujat.
Dues notes, breus, del Vilot d'Almacelles, el cap de la subcomarca de la Plana de la Llitera i comunicador natural entre Lleida i Montsó.
L'enxarxat entre dos rius ibèrics, la Ribagorçana i l'Éssera, va fer possible, ja fa molt de temps, posar en regadiu aquesta subcomarca dels confins ponentins catalans, terres regades que agermanen i confonen el Segrià i el Baix Cinca, la Franja de Ponent.
No són pocs, els pobles que estan molt ben puntualitzats per algun relleu característic, un turó, un castell, una ermita, de vegades talussos despullats, en moltíssims casos pujols cofats de ruïnes històriques.
Almacelles està presidit pel Vilot, una barrufa arrufada, un grop eminent, d'argiles i gresos, de color falb i rogenc.
És clar, tot plegat no té res de casualitat. Els relleus eminents, encastellats de forma natural, sovint eren els escollits, en els poblaments antics.
Ens desfem més que l'argila del Vilot. Sia com sia, el barri del Vilot d'Almacelles i les seves peculiars dependències -he de tibar brides, perquè és massa forta la tirada a manollar adjectius gruixuts- es veu immers en un estat de descurança del tot inconcebible.
La força paisatgística i la càrrega històrica del Vilot són mereixedors d'un altre tracte.
El record de les nostres arrels no val gaire més que un quilo de peres o un sac de civada.
És ben bé que escopim damunt dels nostres mateixos peus. Nosaltres ens desfem més de pressa que l'argila del Vilot.
Un mot enigmàtic. Quan un mot es repeteix suggereix la possibilitat d'alguna categoria. A Sucs, al sud d'Almacelles, també hi ha el turó del Vilot. Més avall, al sud de Raïmat, també hi ha, ja als caients d'Alcarràs, el Vilot de Montagut.
'Vilot' podria ser una forma de caràcter pejoratiu de 'vila', vilatge', potser després de perdre la darrera 'a' de vilota? En tots els vilots d'aquesta zona hi havia, com sembla, assentaments de poblaments antics?
Efecte de pilar cofat. És més conegut per l'expressió francesa dames coifées. Els mots cofa i cofar, poc coneguts, són catalans. En tenim un bon exemple en el llibre, del poeta Josep Carner, titulat 'El Ben Cofat i l'altre'. En aquest fenomen, de pilar o tossal cofat, uns estrats durs, superiors, fan de barret protector a d'altres que, sense aquesta cofa, s'erosionarien a pressa feta, originant-se, d'aquesta manera, relleus de columnes, pilars o illots, ben diferenciats i aillats, de la mateixa amplària i gruix de la cofa de roca que els protegeix.
Imatge que il·lustra la cofa de roca protectora: una capa de gresos rogencs, que en cobreix d'altres, variades en el color i en el gruix, de sediments menys consolidats, argiles i altres gresos, de color que va entre el falb -de sorra o lleó- i el rogenc. L'erosió diferencial marca, amb claredat, els nivells més durs, que sempre sobresurten més que els que s'erosionen més fàcilment.
Les argiles de remoció, sobretot de les escorrenties, cobreixen els sediments i n'amoroseixen o n'emmascaren una mica les formes, fent-hi un efecte bonic, típic de les argiles, de cobertura de xocolata fosa.
El costat migjornal és tallat a plom i mostra, ben clarament, tota la carnadura dels sediments que basteixen el tossal; però en el del nord les argiles acotxades hi fan un llarg faldó, cobert de matoll de siscall, per on hi serpeja el senderó que mena al cim, fent-hi un ganxo com el d'una gaiata.
Còdols grossos, discolors, en una capa d'argiles que, amarades de l'aigua de la boira, estan molt humides i força lliscoses.
Pujant al Vilot. Els edificis i les parcel·les del barri del Vilot són tan espectaculars que no me n'estic de prendre'n algunes imatges.
Camphorosma monspeliaca (L.) Voss subsp. monspeliaca, abundant al Vilot. Val a dir que en l'ecologia de l'espai hi fa un paper destacat l'avifauna, en especial els coloms que ronden i festegen els badius i cavitats dels sediments.
Caroxylon vermiculatum (L.) Akhani & Roalson [Salsola vermiculata L.] hi forma un matoll nitròfil de mates que presenten moltes tiges seques i mortes.
Els peus descalçats solen acreditar la incidència de factors que provoquen erosió superficial intensa, com ara vent persistent o denudació per escorrenties violentes. Caroxylon vermiculatum (L.) Akhani & Roalson.
Almacelles emboirada, des del Vilot. Entre les plantes argilícoles del tossal són destacables Lygeum spartum i Stipa sp.
Stipa capillata L., nou per a la quadrícula d'Almacelles. Com sol fer aquesta estipa, presentava alguna panícula extemporània que em va permetre fer-ne la determinació. Ho he destacat en aquest capítol.
Barri del Vilot i, en segon terme, línia de tren, de Montsó i Saragossa.
Pintoresques parcel·les del barri del Vilot.
La mostassa Sinapis alba subsp. mairei també es nova per aquesta quadrícula i ho he volgut destacar en aquest capítol, recentment publicat.
Presenta una verdor impressionant i fa una taca d'extensió notable, al voltant del senderó lliscós que puja al tossal.
En algunes cabrafigueres del barri del Vilot, a l'inici del període de dormició hivernal, encara s'hi troben algunes mames, que, un cop badades, permeten veure que les cloves -cecidis o gal·les- es troben en estat incipient o, per a dir-ho en l'expressió de Joan Rallo, inici del desenvolupament; estadi de papilla -xixina-de la blastòfaga, dit de forma planera, però no normativa.
Però encara es poden trobar figueres folioses, algunes enterament vestides.
El Vilot d'Almacelles és un illot testimoni, geològic i històric. Als seus peus s'instal·là la vila medieval d'Almacelles. És el segell natural de la vila. Un turó característic i de gran bellesa. És una llàstima que estigui revoltat de topants immersos en un estat d'abandonament i degradació.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
