16 de març de 2021

Primeres flors del lliri menut Iris lutescens Lam.

Les flors que recordem del lliri menut, de plantes de l'Ordal, eren d'un violeta blavenc, però aquestes són musques, d'un color morat ben fosc.
El d'avui serà un capítol eminentment iconogràfic. L'exuberància sumptuosa de les flors del lliri menut s'esplaia, precisament, en un marc ambiental de curtedat i magresa esquelètica, mineral.
Geòfit. S'anomena geòfit -també geòfita, indistintament- la planta que manté la part perdurant totalment colgada, mentre que tota la part aèria, sovint formada per un aplec de fulles, una o més d'una cama floral i una o més d'una flor, té vitalitat limitada al període que culmina en la fructificació. Tot l'aparell aeri, doncs, es mustiga i acaba morint.
N'hi ha de diverses menes. Iris lutescens és un exemple de geòfit rizomatós.
Ambient. Al massís de Sant Llorenç aquests espais estan d'allò més ben caracteritzats. Sòls incipients en capes de terra magra o exigua, amb pedregam solt més o menys abundant i substrat de conglomerat massiu, configuren un ambient molt poc adequat per a la vida vegetal estival, fora que es tracti d'algunes plantes que excel·leixen en la sobrietat, com ara Thymus vulgaris.
Fulles d'hivern. En els terraprims hi poden tenir força significació algunes molses adaptades a la vida intermitent.
Les fulles del lliri menut, petites, gladiades, glaucescents, enravenades, encavallades i divergents, una mica corbades, com un sabre, agrupades en plans, fent vanos palmatiformes, com un joc de cartes manollat, són visibles en gairebé qualsevol espai obert, de sòl magre i incipient, del sector oriental del massís de Sant Llorenç del Munt. Possiblement en d'altres també.
Viuen en bona part a compte de les rosades d'hivern, que les mantenen en un estat d'intensa però atrinxerada activitat, fins que la moderació tèrmica, normalment imperant al voltat del dia de Sant Josep, permet la lleva d'un escap sucós i turgent, portador d'una flor d'un morat abismal i d'unes draperies de versallesca elegància.
Un rizoma és una tija ajaguda i soterrada, engrossida o no, llargament estesa o, per contra, curta o molt abreujada, amb els atributs propis d'aquella, nusos i gemmes acompanyats de fulletes esquamoses que originen brots aeris, en uns casos llevant peus ben diferenciats, espaiosos, en d'altres tan estretament arramadats en manyocs, com passa en Poaceae, que la mateixa natura rizomatosa del braquiblast que els origina queda totalment enfosquida.
A la fotografia, rizoma d' Iris lutescens descolgat. No són cars de trobar, possiblement degut a les grufades dels senglars, que els deixen al descobert. Són refetons i lleugers i s'estenen a prop de la superfície, sinó a flor.
Ovari enclaustrat. Poncella afuada que ja mostra les vies fosques dels tèpals. Hi veiem algun detall interessant. La flor és conspícuament brevistipitada, tret oportunament recollit en el nom Iris chamaeiris Bertol. (came, prefix d'origen grec, a prop o a flor de terra), considerat sinònim d'una part del tàxon I. lutescens Lam.. En aquest estat ja s'hi endevina l'estructura de la flor en dues parts, la superior,  desplegable, i la inferior, un tub estret que és l'encatauada estança de l'ovari ínfer, totalment enclaustrat per les bràctees vaginants.
Retallades. Es poden trobar molts peduncles florals netament escapçats, en una activitat que ens recorda l'aclarida floral d'alguns conreus de fruita.
Tèpals en forma de cogulla de natzarè, apuntats i blegats, com orelles de ratapinyada.
Iris. Peces de la flor. El perigoni -també periant- consta de dos jocs de tres tèpals cadascun, un de peces esteses i girades cap avall, el verticil extern -punts blancs-, i un de peces enlairades, a la manera d'un domàs o estendard, el verticil intern -punts verd clar; l'ovari, enfondit i ocult, s'esbranca en tres rames estilars eixamplades, petaloides -punts rojos; a l'extrem de les làmines estilars hi ha els estigmes en forma d'ala o d'orelletes, encara arromangat el de la foto -punt negre; aplicats a les làmines estilars hi ha els estams -punt groc.
En la flor madura, les làmines estilars acaben disposades damunt dels tèpals externs i, d'aquesta manera, els estams i les anteres, curulles de pol·len, hi resten amagats, artifici que obliga els insectes recol·lectors a furonejar-hi.
Dos cicles d'antofil·les desplegant-se, els externs amb una crinera o rastellera de barbes molt característica, principalment blanca, en alguns casos parcialment groga, a la part més interna.
S'hi observa l'estam, aplicat a la cara abaxial de la làmina estilar.
Catifa morada i viada, reclam visual i pista d'aterratge per als pol·linitzadors. Les marques de les venes són el nord del nèctar. Làmina estilar aplicant-se damunt del tèpal barbat, preparació de l'estadi receptiu de l'estigma.
Flor desplegant-se. Els tèpals externs són els més grans i finalment es corben cap avall -reflexes-; els interns són més o menys erectes i ondulats, evocadors dels estendards de les flors de les lleguminoses; les tres peces internes, més clares, són les rames estilars laminars -petaloides-, possiblement la modificació més peculiar de la flor.
Observem-hi la disposició alternada del tern de trios: els tèpals interns alternen amb els externs; les làmines estilars alternen amb els tèpals interns i se situen, així, exactament a sobre dels primers, amagant els estams a l'interior, cosa que obliga als insectes pol·linitzadors a furonejar-hi, per a poder agafar-ne el pol·len.
Moviments preparatius. Crinera alineada amb l'estam, aplicat a la cara abaxial de la branca laminar de l'estil. Observeu-hi, a l'extrem dels estils eixamplats, les ales o orelletes estigmàtiques. Quan el gineceu es troba madur, la superfície estigmàtica es troba estesa damunt del tèpal barbat, que és el nord dels pol·linitzadors. D'aquesta manera, la cara adaxial de la superfície estigmàtica, que és l'única receptiva, es disposa en una posició idònia per a ser empolsada amb el pol·len dels insectes visitants que, un cops situats a la flor, han de colar-se entre l'estil petaloide i el tèpal, per a poder accedir a les anteres amagades entre aquestes parts.
Així i un cop més, el recapte de pol·len es troba mediatitzat per l'activitat fecundant.
Escarabats florícoles que han de llevar les tapes estilars, si cerquen el pol·len de la flor. Gèneres congruents: Tropinota i Oxythyrea.
Dues flors anòmales, malreeixides. Els peus que dèiem escapçats -vegeu-ne un a la dreta-, són en realitat peus afectats per un patogen? És el mateix inductor de les flors malreeixides?
Els veieu? N'hi ha dos. El de la dreta està borrós. Aquests no són cridaners. Empusa, màntid crestat.
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol