Introducció. Tal vegada alguns de vosaltres, els que no sabeu que la figuera presenta dues formes biològiques principals, direu: mames?, figons d'hivern?.
En aquesta introducció hi voldria termenejar, de forma abreujada, l'essencial de la biologia de la figuera Ficus carica L. Provem-ho, doncs.
Les dues formes biològiques de la figuera són: figueres amb inflorescències de flors femenines; i figueres amb inflorescències de flors femenines i flors masculines, separades.
La figuera més aviat seria ginodioica, tipologia biològica sexual, pròpia de les espècies que fan uns peus amb flors femenines i d'altres amb flors hermafrodites; però en sentit estricte seria una altra forma de poligàmia, perquè en la figuera uns peus duen flors dels dos sexes, però separades, no hermafrodites.
Les figueres femenines -entenguem que es tracta d'una forma abreujada per indicar-ne les que fan siconis amb només flors femenines- són les figueres de menjar (1); les altres, de siconis amb flors masculines i flors femenines, són les cabrafigueres (2), que no fan figues menjadores; per la virtut de donar siconis amb flors masculines fèrtils, també són anomenades, de forma abreujada i encertadament, figueres mascles.
Els figons de les cabrafigueres. Els siconis de les cabrafigueres són petits, tenen forma força rodonenca -una mica semblant al cos d'una pera de Sant Joan- i són molt endurits, no carnosos.
Aquests figons són essencials en la biologia de la figuera. Fan dues funcions molt importants: donen flors estaminíferes fèrtils i proporcionen l'hàbitat de l'insecte que pol·linitza les flors femenines, en un procés anomenat caprificació.
Les figueres de menjar donen figues de tardor o bé, les figueres dites bacoreres, les de tardor més unes altres, dites figues de Sant Joan (3); les cabrafigueres donen fins a tres esplets (4) i, per aquest motiu, solen portar-ne durant tot l'any (5).
Fins aquí el resum. En el capítol d'avui veurem siconis -jo en dic figons- d'hivern de la cabrafiguera. Aquests siconis o lleves hivernals s'anomenen mames.
Saxàtil. Les figueres surten en els llocs més impensables, però és sabut que s'agraden molt dels marges, murs i parets. Llurs granes, trasbalsades molt eficaçment pels animals de ploma, són molt menudes i molt aficadisses. Monistrol de Calders, al Moianès.
Cabrafiguera del Cap de Creus, a l'Empordà. Març de 2023. Pel març solen estar madures les figues d'hivern o mames, les més primerenques, de manera que per aquest temps surten les primeres blastòfagues, però no és, aquest, el tema del capítol d'avui, on hi vull recollir, de preferència, imatges dels darrers i els primers mesos de l'any. Fotografia gentilesa de © Cèsar Pedrocchi Rius.
Com que els figons surten a dalt de tot dels rams, en les cabrafigueres altes, com aquestes, calen uns prismàtics o l'ús del zoom de la càmera, per a veure'ls. Torrent de Colobrers, al Vallès Occidental.
Prolífic. Rams del peu de la imatge anterior, portadors de moltes mames, copsats amb l'ajut del zoom. La fructificació pot variar molt, d'un peu a un altre i d'un any a un altre; les anyades seques donen escassos figons d'hivern, de vegades nuls. Cal tenir en compte que l'exemplar de la imatge és força madur i d'una estació molt bona, el gras i fresc capçal del torrent de Colobrers.
Cabrafiguera de la riba del riu Ripoll, en els límits del parc de Sant Llorenç, al Vallès Occidental. Peu més aviat jovençà, que porta, enguany, poques mames. La zona està, ara, molt seca. 29 de gener de 2025.
Mames, més aviat escadusses, de l'exemplar de la imatge anterior. 29 de gener de 2025.
Cabrafiguera amb mames i, encara, algunes fulles seques en els rams, poc abans de tramuntar l'any. La Beguda Baixa, a l'Alt Penedès. 8 de desembre de 2024.
Figons d'hivern (6) o mames, en l'exemplar de la imatge anterior. 8 de desembre de 2024. Tot seguit veurem alguna intimitat d'aquests figons d'hivern, els fruits de la lleva més alentida i endormiscada, com correspon a la sopitesa pròpia del període hivernal.
Secció d'una mama, d'un peu de la costa emporitana, de S'Agaró, agafada el 28 de novembre de 2024. L'ovari de les flors que han estat excitades amb la posta de la vespeta Blastophaga psenes L. forma una clova enterca, de natura cartilaginosa, una gal·la, o cecidi, que és, a l'hora, l'estatge i la font de nutrició de la descendència de la vespeta.
Aquestes cloves són clares delatores de la seva natura cecidògena. En aquest període costa una mica, encara, de reconèixer aquesta descendència; al dedins de les gal·les hi ha una mena de puré primordial, blanquinós, semblant a la clara d'ou mig cuita, mes en alguns casos, en les gal·les més avançades, aquest puré ja ha agafat forma i ja s'hi poden reconèixer els solcs travessers dels sacsons -els mitxelins, en termes coloquials- del cos de les larves, molt típics de la fase larvària. La larva ben formada, efectivament, és molt grassona i botida, de cos bla.
Una vida molt primerenca. En aquesta altra secció, d'una mama plegada el desembre passat, de Torrelles de Foix, al Penedès, s'hi reconeixen bé les cloves seccionades; a dalt hi veiem una estadant encara en fase de clara d'ou; però en el centre, en les gal·les esmitjades, ja s'hi reconeixen dues larves, molt tendrals.
Com sia que les mames romanen en els rams amb un carés aparentment invariable, durant molts mesos -fins al març o més enllà-, se sol parlar de figues d'hivern en repòs o hibernació.
Mes no seria gaire encertat prendre aquesta hibernació com una deturada, ja que al llarg d'aquests mesos es completa l'engreix de les larves, fet a compte de la saba hivernal, molt alentida, de la figuera, engreix que haurà de finalitzar, de cara al març o més enllà, en la complexa trasmudança que experimenta la larva, en convertir-se en una vespeta alada i ben cuirassada, de color negre; precisament aquesta negror, ben copsada, a través de les cloves semitranslúcides, permet detectar-ne, molt bé, en les mames de març, les diferents vespetes allotjades en el figó.
Per tant, aquestes mames, d'aspecte extern certament molt desanimat -sovint tenen el color del cuir revellit-, en realitat estan, a l'interior i literalment, plenes de vida, una vida, això sí, encara molt primerenca (7).
Clova rebotida d'una gal·la hivernal, d'aquest gener.
Aquesta és la imatge més fresca; una mama copsada l'1 de febrer, d'una cabrafiguera del meu barri, La Sagrera. Val a dir que la posició que ocupa, a la part baixa del ram, suggereix la possibilitat que en lloc d'una mama es tractés, qui sap, d'una mamona tardana, però aquestes serien, és clar, figues d'un altre paner, ço és, motiu per a un altre capítol.
Notes
(1) Menjadores (Joan Rallo, 2015) o mengívoles; aquestes figueres són anomenades, oportunament, figueres femenines.
(2) Les cabrafigueres han rebut un devessall de noms diferents. Pel fet de no donar figues mengívoles, s'han anomenat figueres d'església, perquè és força arrelada l'associació, popular, entre l'estament eclesiàstic i la improductivitat; pel mateix motiu, el de no fer figues bones, d'aquestes figueres també se'n diu bordenques, però el lector interessat trobarà altres noms, si li vaga i li plau prou, per exemple en el diccionari de fitònims actualitzat.
(3) Les figues de Sant Joan reben moltes altres denominacions, per exemple bacores o figaflors.
(4) Les diferents florades també es poden anomenar, a més d'esplet, lleves o fornades. Els noms dels siconis d'aquests esplets són: profigues, mamones i mames. Com sia que aquestes darreres, les mames, ixen als darrers mesos de l'any, es consideren la darrera lleva, però, atès que es poden mantenir en els rams durant força mesos, fins a la primavera següent, aquesta qualificació pot donar confusions.
