Lianes o el triomf de la flexibilitat

M'adono que no està funcional l'enllaç inclós en un dels capítols dedicats a les lianes, de manera que en el d'avui hi transvaso el contingut d'aquell document.

Cada enfiladissa té el seu capteniment propi i, particularment, els seus mecanismes d'aferrada i de fermança. Si algú tingués la temptació de creure que de les plantes ja ho sabem tot o gairebé, pot comprovar, amb facilitat, que la forma de créixer de les lianes, en especial la sensibilitat dels brots en creixement, és un niu de temes variadíssims, força singulars i, en general, molt poc considerats, en la literatura botànica.

"Amb el viatge s'ajusta la càrrega"

Les plantes enfiladisses produeixen admiració per la seva vigoria i la facilitat per créixer i conquerir l’espai. Una plasticitat que es recolza sovint en tot un seguit de capacitats i mecanismes morfològics curiosos i interessants, que poden escapar al nostre esguard. Aquí en farem un tast.
Val la pena tenir en compte que a més de les grans lianes, amb poderoses fixacions, cas de l’heura, per exemple, hi ha plantes que simplement es recolzen en d’altres, així com algunes que, de moderada mida, són flexibles i més o menys passives, anomenades sovint lianoides, com passa en el cas del mill gruà.

Llargs entrenusos, fulles versàtils, murgons...
Així com hi ha arbusts de dens fullatge i d’entrenusos breus, en les lianes la norma és la contrària: entre les fulles de cada nivell les tiges són llargues, nues i més o menys flexibles; flexibilitat que escau molt a l’adjectiu sarmentós, relatiu als sarments, els brots tendres de la vinya, que són capaços, com fan també els de l’esbarzer, de murgonar (1), o sigui plantar arrels quan toquen al terra. L’estil de les lianes es basa en estirar-se d’allò més, tot descarregant la funció sostenidora a costelles d’altri.

Fulleta versàtil d’esbarzer. Els agullons amb l’extrem cap amunt ens indiquen que la branca d’aquesta imatge, d’un color violat clar, característic, tira cap avall. La fulleta es retorça –fixeu-vos en el el retorciment de la base del pecíol- per tal de disposar l’anvers cap a la llum. Les fulles dels turions, les branques arquejades, solen estar disposades en un pla coincident amb el del tirat de la branca, mentre que les de les branques erectes es mantenen en un pla perpendicular a l’eix de la branca. És molt interessant aquesta versatilitat foliar, un atribut ben natural en plantes que poden orientar les tiges en totes les direccions. La podeu veure, d'allò més bé, en la disposició de les fulles d'una heura, quan puja i revolta pel costat ombriu d'un arbre. Vegem-ne ara una mostra.

Articulació foliar. En aquest branca d'heura, orientada cap avall, s'hi pot veure, molt bé, el gir de la base del pecíol de les fulles, que permet disposar l'anvers de les làmines cap amunt, encarades, així, al costat més il·luminat.

Volubilitat, agullons retrocurvis, nàsties (2)...
Són volubles aquelles plantes que es cargolen a l’entorn d’altres o d’elles mateixes. En les bardisses hi solem veure grans bolics, poc estables però molt ben travats, de plantes entrellaçades que malden per encavalcar-se i situar-se a la part més elevada i il·luminada.

Mollesa i volubilitat van agermanades. Són atributs que les permet créixer en les posicions i situacions més inversemblants.

Plantes que fan xarxa. Una liana mediterrània, l’Arítjol Smilax aspera, que utilitza dos mecanismes de gran eficàcia en la grimpada: els circells, que provenen de modificacions estipul·lars, una parella per fulla, i uns agullons retrocurvis, ben aguts, vulnerants, que tantes esgarrapades ocasionen als excursionistes i caminants. En aquesta imatge hi veiem la planta entortolligant-se amb ella mateixa, construint un entrelligat ben travat, amb abundor de circells sensibles, bolic mollar que li permet elevar-se, precisament per la mollesa, la flexibilitat i la volubilitat.

Els agullons retrocurvis són un dels dispositius de les lianes més característics, típics de dos emblemàtics gèneres de rosàcies de les bardisses, els esbarzers Rubus i els rosers silvestres o gavarreres Rosa. Aguts, entercs i aficadissos, funcionen com un piolet o l'ungla de l'arpa d'un ocell.

Mollesa i volubilitat. Aquestes xarxes embullades són mollars, tenen l’eficiència d’allò que cedeix i no ofereix resistència. Això els ofereix una mena d’invencibilitat mecànica espectacular. Les lianes practiquen, doncs, allò que se sol retreure als ambiciosos sense brida i sense escrúpols: per tal de grimpar i ascendir, trepitgen i aixafen al veí i a qui convingui; però encara més, si convé, quan no tenen cap suport a l’abast, s’utilitzen a si mateixes de coixí i graó per ascendir.

Cultiu d'exòtiques. A la imatge, pesolera Pisum farratgera, exemple de planta amb circells molt ramificats. Són moltes les plantes de cultiu que són volubles, esteses o grimpaires, per exemple les lleguminoses mongetera Phaseolus, favera Vicia,  pesolera Pisum, cigronera Cicer, llenties Lens, cacauets Arachis o tramussos Lupinus; les cucurbitàcies melonera Cucumis, cogombrera Cucumis, carbassonera Cucurbita, carabassera Cucurbita o síndria Citrullus; les solanàcies tomaquera Solanum o alberginiera Solanum, etc.

Són moltes més les plantes grimpaires exòtiques que, amb escassa o nul·la implantació al nostre país, ja s'hi han introduït, com ara la soja Soia, la carbassa de fregall Luffa o el llúpol Humulus.

Perill del gust per l'exotisme

Potser per alguns pot sonar massa fort, però és força evident que el comerç de plantes de jardí ha estat la font de difusió de plantes que tenen greus impactes en el medi. Això és conforme a la meva idea que alguns dels pitjors danys que nosaltres infligim, a la natura -per exemple, la descontrolada circulació rodada per les muntanyes-, els ocasionem per simple gust, ni tan sols per necessitat.

No hi abundo, però tots coneixem casos força greus, de plantes enfiladisses dels gèneres Senecio, Araujia, Lonicera o Fallopia, amb una desbridada capacitat per estendre's, per tota mena d'espais on la vegetació natural ha estat malmesa, si no que, per desgràcia, en alguns casos fins i tot poden penetrar en el si de la vegetació natural - per exemple Senecio ungulatus.

El Miraguà Araujia sericifera és una liana americana que dissemina les llavors mitjançant plomalls finíssims que s’havien utilitzat per fer coixins, precisament anomenats, com la mateixa planta, miraguans. Branques llargues, sarmentoses i volubles que s’entortolliguen entre elles mateixes, portadores de branques curtes i elevades, destinades als brots generatius. En l’esbarzer hi veiem la mateixa diferenciació i la mateixa estructura bàsica d’escarpidor o pinta clara: un eix principal amb tot de brots emergents, espaiats, en el costat superior o més lluminós, exponents d'un atribut essencial de les flors, la necessitat d'amostrar-se.

Noteu-hi, així mateix, la diferent disposició de les fulles, com la que es pot veure en l'esbarzer: en les branques erectes, el pla de la fulla és perpendicular o oblic respecte la tija; en les tiges sarmentoses, en canvi, tija i fulla tendeixen a disposar-se en el mateix pla.
Aquesta liana té la nervació pinnada, tipus que s’aparta clarament del més habitual en les lianes de la nostra flora.

En el gènere Clematis són els nervis de les fulles, oposades i llargament peciolades, els que es cargolen, sobre qualsevol suport.

L’Esparreguera boscana Asparagus acutifolius no és una planta vulnerant ni voluble, però també és una liana travadissa; les tigetes que aparenten ser fulles són molt enterques, acaben en un espineta fina i estan disposades radialment, atapeïdes i divergents, conjunt de trets que li permeten ancorar-se eficaçment sobre qualsevol suport. Un cas curiós de grimpada basada en la combinació de blanesa i rigidesa i, singularment, en l’estructura ortogonal -ramificació en angles molt oberts-, comparable al de la rogeta Rubia. Un cop més, veiem que la rigidesa convé més al model de mida petita.

Fulles palmatinèrvies

L’esquema permet veure que en moltes lianes, com ara la vinya, el gatmaimó, el llúpol, l’heura, l’arítjol o la carbassina, hi trobem fulles d’estructura vascular palmada, palmatinèrvies, que concentren part del govern de la posició de la làmina en el punt d’arrencada o confluència dels nervis. També l’esbarzer, tot i ser la fulla composta, té el mateix tipus d’estructura. Si observem les fulles de les lianes del gènere Clematis hi trobem formes pinnades diferents, mes uns atributs semblants: fulles molt ben articulades.

Perversió. Dit sigui en el sentit pristí, de perversus: capgirat completament. Les fulles de les lianes són versàtils, poden decantar-se fins a invertir totalment la posició, mantenint, d’aquesta manera, el natural fototropisme positiu, quan les branques pengen dels arbres, a plom. Ja hem vist el fenomen, en Hedera i Rubus. És interessant observar, per exemple, el poderós pecíol de les pampes de la vinya i com les fulles es pleguen i despleguen, segons les condicions ambientals (3).

Bryonia cretica L. subsp. dioica és una cucurbitàcia autòctona, de bardisses. I un exemple més de liana amb fulles grans i de venes principals palmades.

Humulus lupulus L., liana autòctona de la família de les cannabàcies. Fulla gran, palmatilobada, palmatinèrvia i anastomitzada.

Simplificació en les branques generatives. En l'esbarzer les fulles de les branques floríferes sovint són simplement trifoliolades; en l'heura també hi ha dimorfisme foliar, fulles pentalobades, trilobades i, en les rames generatives, més simples, enteres, deltoides, ovades o triangulars; en el llúpul també, les fulles de les branques generatives solen ser simples, cordades, més que no lobades, tal com revela la imatge.

Humulus lupulus L. Aculèols retrocurvis caulinars.

Eminències agudes i retrorses (4). Són molt eficaçes en la sustentació, quan una planta contacta amb una altra. Hi tenim un bon exemple en els denticles aculeolats de la rogeta Rubia. En el llúpul els pèls són força especials, entercs, ramificats, esbrancats, marcadament colzats, sovint amb dues branques oposades i alineades, en forma de T, com es pot veure en aquesta imatge. Aquests darrers tricomes, petits i doblement colzats, tenen qualitat arrapadissa i, a més, funcionen en els dos sentits. Vegem-los ara.

Humulus lupulus L. Tricomes peciolars bifurcats, en forma de T, ço que li dona un tacte tot aspriu, escabrós.

Caràcter derivat. Sense pretendre que sigui una norma sense excepcions -Wisteria en seria una-, en el gatmaimó Tamus communis hi trobem, altra volta, el mateix tret, fulles grans de nervació principal palmada, constància suggeridora de que aquesta estructura pugui ser més apropiada per al control de la disposició de la làmina.

A més, les venes més petites s'enxarxen i s'uneixen totes -anastomitzades-, de manera que en el cas que hi hagi un trenc en la làmina, aquesta part sempre es manté connectada, perquè la difusió dels fluids és possible per circulació lateral.

L'estructura palmatinèrvia i anastomitzada es considera un tret derivat, però d'ancestres molt diversos, sense parentiu filogenètic.

En les fulles de l'esbarzer, tot i ser compostes, amb segments -folíols- ben diferenciats, hi és força clara l'estructura palmatinèrvia.

Acrotonia. Per abreujament dels internodis dels nervis hi hauria continuïtat, entre la fulla composta i pinnada -pinnatinèrvia-, per exemple de l'agrimònia, i la palmatinèrvia, com la de l'alquemil·la. Sigui com sigui, hi ha dos models, el pinnat, de l'esbarzer i de les gavarreres, i el palmat, de la majoria de les nostres enfiladisses.

Però en tots ells hi ha una marcada acrotonia, un desenvolupament dominant a l'extrem superior i decreixent, cap avall.

Talles exuberants. És lògic que, en correspondència al llarg estirament dels entrenusos, les superfícies de les làmines siguin també grans i amples. Les fulles mitjanes o petites, per exemple les dels lligaboscs autòctons Lonicera, són de lianes que no s’allarguen pas gaire. L’extrem oposat el tenim en les enormes pampes, visibles d’un tros lluny, de més d’un pam de làmina, d’algunes vinyes asilvestrades que s’enfilen pels arbres de fondals i riberes. La vinya és una liana poderosa, emblemàtica del tipus més vigorós i selvàtic. Les fulles tenen la curiosa particularitat, heretada per les varietats cultivades, de desprendre’s sense el pecíol. Tenim tot un grup de plantes dels horts, les cucurbitàcies, carbasseres, meloneres, etc, d’un estil semblant, llargs internodis i pampes palmades, enormes.

Arrels adventícies i capficats. Tant les llargues branques revinclades dels brots novells dels esbarzers, els turions, com les velles que pengen dels arbres o d’altres arbustos, arrelen quan toquen el terra i fins i tot poden emetre les arrels abans de qualsevol contacte.

El murgó o capficat és el sarment del cep que el pagès soterrava per obtenir una nova planta, un cop havia arrelat. Qui no s’ha entrebancat algun cop amb un murgó d’esbarzer que potser havia vist però confiava que cediria al nostre pas? Aquesta manera de saltar, a còpia de successives fermances o caps de pont, permet a l’esbarzer construir unes xarxes inexpugnables d’arcs capllaçats i entrelligats, una qualitat molt notable i no pas fàcil de vèncer, ben acreditada per una eina de pagès específica, l'estassabarders.

Circumnutació. Brot molt tendre, d’un verd grisenc molt clar, de Miraguà Araujia sericifera, girant en espiral (circumnutació), a causa d’un augment unilateral del creixement que progressa cíclicament sobre l’eix. Les formes d’aquests brots indiquen alguna mena, subtil, de tropisme i sensibilitat -nàstia-, un tempteig de l’ambient. Les lianes tenen una sorprenent capacitat per explorar l’ambient i canvien de tendència o tropisme segons la situació en què es troben. Les lianes tropicals, per exemple, mostren primer una tendència vers l’ombra produïda per les plantes veïnes, no necessàriament coincident amb el fototropisme negatiu, que les permet acostar-se als arbres; un cop han trobat un suport, desenvolupen un intens fototropisme positiu. Aquesta liana gira en sentit contrari al de les busques del rellotge.
Com és natural, la capacitat d’aquests brots tendres per a mantenir-se més o menys drets depèn de la turgència cel·lular dels brots de creixement i és força limitada, de manera que, tal com van creixent van, també, decantant-se cap avall, fins que poden recolzar-se.

Circell cargolat de Carbassina Bryonia cretica subsp. dioica. Els circells són modificacions d’origen estipul·lar que trobem en diverses lianes, com ara la vinya o l’arítjol. En els circells hi ha sensibilitat al contacte o tigmonàstia, el mateix fenomen que regeix els moviments de les fulles de les plantes del gènere Clematis. A diferència dels tropismes, que són moviments de creixement, les nàsties són moviments de turgència. El funcionament dels circells de la carbassina és complex, però la imatge permet veure els trams cargolats en dos sentits i el punt d’inversió, en ombra, just a la dreta de la branca obliqua. Els circells funcionen primer com una molla de rellotge cargolada que s’allarga per turgència; completament estès, l’extrem fa amplis moviments circulars de tempteig; quan contacte amb un suport, el moviment provoca una rosca en el suport i una altra de contrària a la base: això origina un punt d’inversió entre els dos trams cargolats.

En els edificis movibles i inestables de les bardisses aquest dispositiu d’estira i arronsa resulta d’allò més apropiat.

En aquesta imatge hi podem veure la progressió dels circells de la carbassina, comentada suara. A dalt, sota la fulla superior, el circell cargolat, com la molla d’un rellotge; a l’esquerra d’aquesta fulla de dalt i força tapat, s'hi endevina un altre circell, igualment lliure encara, que comença a descargolar-se, a estirar-se; a la part inferior i dreta de la imatge, un circell que ha entrat en contacte, s’ha agafat a un suport i comença a fer rosca, degut a la conversió del moviment de desplaçament giratori i sobre si mateix de tot el circell; finalment, en el circell cargolat del centre de la imatge hi ha un tram de cargol molt concentrat, a dalt, degut a que s’ha superat la capacitat de desplaçar el moviment de rotació cap a la part aferrada, mentre que la molla inferior és deguda al creixement unilateral del circell. En el centre del circell, el punt d’inversió de la molla.

Sicyos angulatus L. és una cucurbitàcia exòtica. Sáez i Aymerich consignen, en el seu catàleg de la flora catalana, que aquesta liana és localment invasora a la riba del Ter.

Jo la vaig trobar, fa uns 4 anys, a Santiga; vaig recollir-ho en el corresponent capítol, que podeu repescar en aquest enllaç: Sicyos angulatus L., nou per al prelitoral central.

Circells compostos. En tots els nusos hi surten circells ramificats o compostos (homologables a pecíols i fulles, segons sembla), dirigits cap a tots els costats, en molts casos aferrats a parts de la mateixa planta. A còpia de lligalls, la planta queda suspesa, desplega l'hàbit grimpaire i avança ràpidament. A la imatge hi veiem un circell en el moment d'iniciar la rosca contrària a la de la part superior, degut, crec, a que s’està superant la capacitat de desplaçar el moviment de rotació cap a la part aferrada. Aquesta inversió de la molla, al tram mig del circell, suggereix la possibilitat que els moviments de rosca afectin a la seva meitat superior; la contrària, al tram inferior, seria deguda al mateix esforç de rosca, quan es tanquen les tortes de l'espiral. Deu ser per això que la part superior de la molla sol ser més comprimida.

Perilloses pessigolles

La popular heura mereixeria un lloc a part, però potser siguin les arrels adventícies, nascudes a les tiges, el tret més singular d’aquesta liana poderosa i tot-terreny. El poder d’adherència d’aquestes arreletes, molt finetes, és sorprenent. Sempre es diu que aquestes arrels no penetren dins de l’escorça dels arbres, sinó que simplement s’hi aferren. La finesa capil·lar d’aquests òrgans possibilita que penetrin en les més minúscules llivanyes de l’escorça i, així encabides, el mateix creixement de l’escorça i l’engruiximent de les arreletes fan que hi quedin íntimament empresonades, encastades. Funcionen, doncs, pel mateix o semblant principi del tac de paret que, en acollir el cargol, s’infla fins a ocupar tot l’espai disponible.

Convivència i abús

Alguns semblen molt disposats a creure que les heures no perjudiquen als arbres. Jo crec que no és pas innòcua. Pot cobrir el fullatge de l’arbre i deixar-lo totalment en ombra. De fet, això és molt habitual i el perjudici és força evident. Les heures acaben matant a molts arbres si, coberts per l’heura, no poden desplegar els rams vegetatius lliurement. A més, tendeixo a creure que les arreletes aferradisses tenen poc o molt alguna capacitat d’absorció i que podrien perjudicar el sistema d’impermeabilització i protecció de l’escorça.

Aquests supòsits els vaig exposar en un capítol que podeu repescar, si us vaga, en aquest enllaç: "Hedera: aproximació al mecanisme adhesiu" 

Es podria resumir fàcilment: sembla possible que les arrels adventícies aèries, funcionals posades en un medi aquàtic, tal com va comprovar el biòleg garrotxí Jaume Pujiula, puguin mantenir alguna capacitat d'absorció de la humitat ambiental i de l'aigua d'escolament. L'heura perjudica als arbres per competència directa pels recursos vitals: llum, nutrients, aigua i espai.

En una bardissa cap energia no es balafia. No totes les lianes són grans i llargues. El Fajol de bardissa Fallopia dumetorum, fruitada en aquesta imatge, és una delicada liana, voluble i anual. Fixem-nos com es repeteix el model: tiges vegetatives llargues i d’altres de curtes, erectes, generatives. Les rametes mortes facilitaran la grimpada d’una altra d’escaladora, així com els agullons de les que els posseeixen faciliten la grimpada d’altres de tiges llises, cas, per exemple, de la dolçamara.

Les bardisses expressen a la perfecció una bonica dita que és una admonició a un vici que alguns patim, un cert excés de previsió: pel camí s’ajusta la càrrega.

Cloenda 
Les lianes es fan als boscos i a les bardisses, també en matolls i espais força oberts. Exhibeixen una gran plasticitat. Llevat d’algunes excepcions, com ara la de les manxiules (Clematis), moltes lianes fan fruits carnosos que són disseminats pels ocells. Els ocells són els sembradors de les bardisses i, en compensació, les plantes ofereixen als ocells amagatalls ocults i ben protegits, per fer-hi els nius i guardar-hi la llocada. Les verdes tanques d’heura, per exemple, amaguen els preciosos nius de la xurreta Troglodytes; també els merlots hi troben, sovint, el seu clos, ben protegit.

Ara bé, a la tardor els fruits de l'heura, tan abundosos, són molt festejats i menjats per les poblacions de merles i altres tords hivernants (5). D'aquest peculiar fruit, tan sovint qualificat de bacciforme, també en vaig fer una capítol: "Hedera helix L.: una aproximació carpogràfica"

Merloquí
Amb terrós tern, pigat i barrat,
surt de l’esbarzer, el merloquí;
i s’aclofa, pres de tremolí,
en veure’s de brosta despullat.

Notes

(1) També podeu trobar morgonar. Del mateix mot llatí: mergus, mergere, tenim els ornitònims somormujo i somorgollaire - a més, mergus és el nom d'un gènere d'ocells aquàtics.

(2) Nàstia: "Moviment d'una planta o d'un òrgan vegetal causat per algun estímul extern". Diccionari de botànica. Aguilella i Puche. PUV. 2004.

(3)  En algunes plantes les fulles es pleguen al llarg completament, com un llibre, segons les condicions mesològiques, tal com es pot veure en Bauhinia.

(4) Amb la combinació de versum -vers- s'han construït dues parelles de mots d'ús habitual en la terminologia botànica: antrors, dirigit cap endavant; retrors, dirigit cap enrera; intrors, dirigit cap a dins; extrors, dirigit cap enfora.

(5) Fa una certa gràcia que alguns, en especial els amants dels ocells, vulguin empunyar aquest fet, els fruits que proporciona l'heura a l'avifauna, per a valorar-la i defensar-la. Crec que més val que evitem valorar les plantes sospesant-ne suposades virtuts i defectes. 

Revisat i refet, d'una redacció del

novembre de 2016.

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart