Garrofes, ginestes i fenassars

Turó de Montigalà, Badalona. El Barcelonès. 14.12.2019

El turó de Montigalà és un estrep baix i bonyegut, de pòrfids escarits, que presideix la ciutat de Badalona i termeneja el pla de l'andana litoral, la marina pròpiament dita, i la bella coma, en forma d'embosta, de la vall de Betlem. Recollirem avui quatre lluquets d'unes plantes d'aquest lloc carregat d'història i d'empremtes. També hi farem unes observacions sobre el paisatge.
▤

▤

Perenni-herbetum termòfil subpermanent. Fenassar d'Albellatge Hyparrhenia hirta (1) en els vessants solells del turó de Montigalà, amb tots els senyals consuetudinaris, la dent, el ferro i el foc. La recurrència dels impactes, sobretot, actualment, el trepig i el mossec regulars del bestiar de llana i de banya, imposa una severa selecció de la vegetació. Paisatge esgotat, exhaust, subpermanent, per dificultat de renovació.
▤
Exotisme, dinamisme i protecció. El fenassar d'albellatge ha suscitat força literatura, sobretot relacionada amb la conveniència que sigui valorat i protegit. En els paràgrafs següents exposarem breument el nostre parer, probablement oposat al que suscita més adhesions.

▤

Un fenassar amb aires africans. En Bolòs escrigué que quan va consultar a Braun-Blanquet sobre aquest tipus de vegetació, el botànic grisó li va respondre afirmant que es tractava d’una associació relacionada amb el Brachypodion phoenicoidis, o sigui els fenassars. En Bolòs va remarcar molt l’interès d’aquesta irradiació d’una vegetació de les sabanes seques africanes a l’entorn del Barcelonès i, com sabeu, el va anomenar prat sabanoide.

▤

Indicador de degradació. L’albellatge o fenàs de bou és un bon indicador, quan ocupa extensions grans, d’alteracions profundes del medi. De natural ocuparia només espais molt marginals, però l’aureola de mitificació que envolta a la planta ha fet que a penes es reconegui el seu caràcter feble o mitjanament ruderal. Destaquem la capacitat per tolerar notables concentracions de substàncies amoniacals. El fenàs de bou, juntament amb el rompsac, exponent típic, aquest darrer, dels terraprims i estacions més inhospitalàries i degradades, tenen a la vall de Betlem un paper ecològic de gran importància, com a plantes precursores que protegeixen i retenen el sòl en espais molt degradats. En els llocs més profundament alterats poden tenir un innegable caràcter subpermanent, sobretot si no s’atura la pastura regular. Res no sembla indicar que interessi gaire fer-ne un control; al contrari, sembla que preval el criteri de mantenir mesures de protecció d’aquest fenassar eixut, és a dir, no limitar la pastura. Els autors de la fitxa d'aquest fenassar en el 'Manual dels Hàbitats. 34. Prats', s’alineen força, com podeu veure, en aquesta tendència:

▤

Fenassar d'albellatge. Aquesta gran gramínia s'agrada, especialment, dels caients més solellosos i calents, però també necessita, tal com diu Bolòs en les obres dels inicis de la seva trajectòria, un clima general poc sec i d'hiverns molt morigerats, amb un toc marítim o oceànic, és a dir, amb elevada humitat ambiental.

Aquest fenassar prospera en espais de vegetació degradada, amb focs recurrents i sotmesos a una pressió pastoral intensa. Creiem que tant el foc com el mossec n'afavoreixen la seva expansió.

L'anomenat prat sabanoide d'albellatge és un component molt peculiar del territori marítim de clima càlid i poc sec. Per això i per l'aureola mítica suscitada per les afinitats amb les praderes africanes, ha despertat sovint una simpatia especial. L'actual regressió d'aquest fenassar sec, paral·lela a la de la pastura, sembla que suscita preocupació en alguns cercles. Alguns ecologistes i paisatgistes romàntics n’han fet una bandera, dels albellatges, com a símbol d’un paisatge ben nostre i, alhora, força original, però potser caldria tenir present que la gran majoria d’aquests fenassars són un producte de la degradació de la vegetació i del sòl. 

Nosaltres ens afermem en la necessitat de valorar, per damunt de tot, el paper protector i edificant (3) de l'alzina (4), i per això creiem que fora bo gestionar aquest espai procurant evitar les arrelades noses que entrebanquen i impedeixen la seva reimplantació.

▤

La floració autumno-hivernal és, sens dubte, un dels segells més destacats de la flora del litoral de clima morigerat. Anar a destemps té avantatges coneguts, com ara l'augment de possibilitats de rebre pol·linitzadors, per l'escassesa d'oferta. Ulex parviflorus en flor.

▤

Manca de relleu. Exemplar mort d'Ulex parviflorus. Aquesta lleguminosa germinadora surt beneficiada pels focs, perquè l'impacte tèrmic estimula la germinació de les llavors. Les mates del fenassar emmatat moren sense que hi hagi en el paisatge cap indici d'evolució cap a una comunitat de més volada.
▤

L'envelliment i el decandiment de les ginestes és molt clar i suggereix un encallament en l'evolució del paisatge per sobreexplotació i erosió edàfica. Tot i contenir algunes substàncies tòxiques, cabres i ovelles esbrosten els brots novells de les ginestes. Cal afegir-hi, a més, l'impacte dels àcars cecidògens del gènere Eriophyes, estadants molt comuns en aquestes ginestes que provoquen cladomania i fil·lomania (5).
▤

No sabem si aconseguirem mai aclarir els motius d'aquestes cicatrius en les branques d'alguns garrofers. En qualsevol cas, reportarem una consulta sobre aquest punt feta a Joan Bibiloni, en el seu blog 'Sangrando en verde', consignat en la nostra relació de blogs. Per cert que l'entrada dedicada al garrofer per Bibiloni és tan exhaustiva que n'aconsellem càlidament la seva consulta, en aquest enllaç.

▤

Raïmet de flors masculines ja pansides. No sembla que estigui gaire clar l'espectre temporal de la floració del garrofer. Diuen que a la tardor pot reflorir i tenir flors fins al gener. A la imatge hi veiem les grosses cicatrius deixades per les fulles caigudes. Són aquestes cicatrius, hipertrofiades i rebotides per algun motiu, les mateixes que originen les protuberàncies tuberculoses de les imatges de dalt?
▤

Raïm de flors femenines o pseudohermafrodites (observeu-hi els fins filaments estaminals) iniciant la fructificació. Arribaran a la maduresa quan ja haurà sorgit la següent fornada de flors.

Un cop més, la sexualitat del garrofer: dioic, trioic? Passa en el garrofer com en l’arbocer: la fruita tarda tota una temporada en formar-se, de manera que, quan treu les flors noves, el garrofer femení porta els llegums madurs de l’anyada anterior. En la imatge s’hi pot veure un raïmet de flors femenines amb els pistils molt revinclats. Les flors a la primeria miren a tot el volt; lògicament, en madurar i transformar-se en tavella, els fruits es van fent pengívols.

▤

L’enigma de la cauliflòria. Que les flors solen trobar-se en les parts apicals o externes de les plantes, és cosa sabuda de tothom. La formació de flors a les branques velles –cauliflòria- la coneixem de dues cesalpinioidées: Ceratonia i Cersis (Cersis siliquastrum, garrofer bord). Ara bé, en el garrofer bord les flors de color rosa són perfectament vestides i atractives, mentre que en el garrofer les flors són nues, nuesa que, en aquest cas, resulta molt congruent amb la possició que ocupen, força amagades al dedins de l’espessa capçada, de fullatge abundant. Mancades de reclam visual, les flors del garrofer emeten una flaire molt intensa, d’una dolcesa estantissa, una mica torbadora, i una gran quantitat de nèctar equiparable a la de moltes plantes de flors llampants.

Val a dir que el garrofer és tan prolífic que els llegums, molt grossos, pengívols i de llarga maduració, podrien, cas de formar-se a l’extrem de les branques,  ser una nosa per a l‘òptim desenvolupament dels brots i fulles noves.

L’abella de la mel, vèspids i dípters diversos, sobretrot sírfids, llépols festejadors de sentors intenses, trasmudades, són els responsables de la pol·linització.

▤

La ruda angustifòlia Ruta chalepensis és comuna en els fenassars d'albellatge. Planta glandulosa i molt aromàtica, grisenca, amb les fulles pinnatisectes i els segments alterns o suboposats. A 'Flora Iberica' s'hi exposen dubtes sobre l'autoctonia d'aquest tàxon en algunes regions.
▤

Càpsules seques de ruda. Són de superfície verrucosa i s'obren apicalment, en diverses valves. El model de càpsula seca parcialment oberta és habitual, adequada per amollar espaiadament les llavors. La laxitud de la infructescència i els peduncles llargs n'afavoreixen l'oscil·lació, de manera que funcionen una mica com un encenser.

▤

Acarnissat batibull d'espècies al·lòctones termòfiles. Figuera de moro Opuntia sp. afectada per la cotxinilla del carmí -Dactylopius coccus- i parcialment tapada per l'enfiladissa de jardí Senecio angulatus. La cotxinilla vola literalment a tot drap i s'estén com taca d'oli, sense que, aparentment, pugui tenir altres adversitats que les imposades per la temperatura.
▤

Planta crassa de jardineria originària de Madagascar, Kalanchoe daigremontiana (6). Produeix abundantíssims propàguls als marges de les fulles, petits esbossos que es desprenen de la planta mare i tenen una capacitat de propagació espectacular. Curiosament, les reputades virtuts medicinals que té l'han fet molt popular i això pot contribuir a augmentar-ne la difusió. 
▤
Articles molt útils. Tot seguit donarem els enllaços de dos articles modèlics, perquè en els dos casos s'hi fan abundoses precisions morfològiques i taxonòmiques i s'hi inclouen referències corològiques concretes, com és tradició en aquestes matèries de flora. Val a dir que tenen un abast molt diferent, donat que a la monografia de Guillot, Laguna i Rosselló s'hi considera tot el conjunt de plantes al·lòctones de la família de les crassulàcies de la flora valenciana. 

"La família Crassulaceae en la flora alóctona valenciana"

El gènere "Kalanchoe" (Crassulaceae) a Catalunya

▤

"Parc de la serralada de Marina". Visió general de la vall de Betlem, amb la serra de les Ermites al fons i el santuari de Sant Jeroni de la Murtra encapçalant-la. La gran masia de l'esquerra, ca n'Alemany, ara abandonada, dona fe de la riquesa de la vall. Un bon exemple d'exhauriment del terreny pel conreu intens de la vinya i altres llenyoses. Actualment és, principalment, zona d'esbarjo esportiu i de pastura residual, activitats que continuen i agreugen encara més, en un substrat de mena molt engrunadís i removible, la secular erosió edàfica. Això és el que se'n diu 'parc de la serralada de Marina'.
▤

Garrofes, fruit del tipus llegum en forma de costella retorta. Pelló ressec i endurit, de color variable, entre negrenc, moradenc, vinós i porprenc. No només ha estat la vella benzina de les haveries; també els nostres avantpassats les menjaven.
▤

Garrofins de closca -testa- molt dura, de color de l'avellana, de gran interès industrial, tant la closca, la testa o coberta de la llavor, com la polpa, l'endosperma. La testa ha de sofrir abrasió -escarificació- per estimular l'embrió, detall ben conegut tradicionalment, com ho demostra el fet que es plegaven els garrofins que anaven immersos en les femtes dels muls i cavalls, perquè, sotmesos a l'acció dels àcids orgànics, estaven al punt per ser sembrats.
▤

Secció transversal d'una llavor de Ceratonia siliqua. S'hi aprecien bé tres parts: la coberta o episperma, formada per dues capes  (l'externa és la testa); al centre i de color clar, la parella de cotil·lèdons, amb un puntejat espaiat que potser és la venació d'irrigació; entremig, l'endosperma, el teixit nutrici de  l'embrió. Entre les dues capes de l'episperma hi ha tot d'envanets travessers que recorden la secció de la closca de l'ametlla. Possiblement obeeixin al mateix principi mecànic de la bovedilla dels paletes.

▤

Notes

(1) El cercador d'aquest bloc us permet anar a les entrades on hi és esmentada qualsevol planta. Hyparrhenia ha estat consignat en dues entrades anteriors.
(2) Podeu consultar-ne la fitxa completa en el volum dedicat als prats, en aquest enllaç.
(3) De fet, ens sorprèn força que de l'alzinar no se'n valori, ultra el gran paper de protecció del sòl, el d'embornal natural de la humitat atmosfèrica i la regeneració de l'aire, més encara considerant que a l'àrea metropolitana la pol·lució atmosfèrica s'ha agreujat fins a extrems alarmants. 
(4) Sigui per la fracció sòdico-càlcica dels granits d'aquesta àrea, sigui pels aqüífers mantinguts per l'efecte de resclosa soterrada dels dics filonians, o per tot plegat, la vall de Betlem té un gran potencial, és grassa i rica; la roureda del fons de la coma n'és un bon testimoniatge. N'hem de fer-hi referència en altres capítols.
(5) Tumefaccions vegetatives, agalles, que reportarem en un capítol proper.
(6) Hem atribuït l'exemplar de la foto a aquesta espècie després de llucar les claus de la monografia de Guillot, Laguna i Rosselló, però l'article de Mesquida et. altres apunta que la confusió amb K. x houghtonii és molt fàcil i ha motivat nombrosos errors en les citacions.
▤
Sabadell
Fotografies i textos: ©️ Romà Rigol