En el capítol d'avui hi veurem algunes estampes dels sasos de Binaced i de Monzón, de la comarca oscenca del Cinca Medio. El report és del 20 d'abril.
Més avall el lector hi trobarà l'enllaç d'un document sobre els sasos del sud de Montsó, on hi són molt ben puntualitzats els principals aspectes paisatgístics, geològics i botànics d'aquests notables relleus.
Les notes i referències de flora són de J. Vicente Ferrández. Un cop més ens trobem que gràcies a les exploracions intenses i perllongades d'un botànic no professional, disposem d'un retrat fidel de la flora de la zona -fins i tot regional-, que té el valor, a més, de revelar la presència d'un conjunt de tàxons de molt escassa presència i distribució, sempre mereixedors, si el que es volgués, de debó, fos preservar efectivament la diversitat vegetal de la zona, de ser reconeguts com a espècies sensibles, que caldria vetllar mitjançant la creació d'algunes figures d'espais locals protegits.
Tal com diu un dels autors del document, la creació d'aquests espais no suposaria a penes restriccions ni compromisos d'usos reconeguts, atès que es tracta de terrenys, elevats o marginals, sense cap mena d'activitat, fora de la pastoral i cinegètica, gairebé residuals.
Som quatre fitòfils i naturalistes que matinem i fem via cap a la franja de ponent. Ens trobem amb José Vicente Ferrández davant de l'església de Binaced, poblet de la riba esquerra del Cinca. Ens guiarà pels encontorns, en un dia càlid i placèvol, per dir-ho a la carneriana.
Els ocells de la memòria
Verdor en els cultius arboris regats i, engalanant l'oberta estança, el rampellut cant dels rossinyols. I el dolç, delicat i pulquèrrim xiuxiueig de les orenetes.
Fins en els camins dels núvols hi ha ritme. No hi ha mot, ni lluc, ni de pensament brot, sense ritme. Avui sentim el ritme dels sasos del Cinca. El ritme fila i ens arrela, en la terra i la memòria.
Silencis
Es barrejaven,
amb les passes,
els nostres silencis.
Créixer fent-nos petits. Vicente ens guia per les terres que ell millor coneix. És un excepcional expert en la flora d'Aragó, dels Pirineus i, singularment, un minuciós explorador de la seva comarca i d'aquells espais que, per no puntualitzar cap referent d'interès conegut, solen passar desapercebuts, però que el paisatge ofereix amb gran prodigalitat, com ara tossals i muntells, acotxats rebrecs del relleu, terraprims esquelètics, feixes velles, feixancs, repeus de parets, clarianes eixorques, balmes, costalades, espones, dipòsits de grossers esbaldregalls, sospaumes, terres somes de parvocomòfits, corregalls escarits i aombrats -cárcavas-, raiguers de sediments esbocinats, fissures, roques ...
Per a capir allò que és petit i resguardat cal créixer i aprendre en fer-nos petits i resguardats. No hi ha estima, ni bell amor, sense humilitat; d'aquí el títol que jo vaig escollir per aquest espai, expressió del desig de mirar a vista de verm -a lluc de cuc.
Mots no reconeguts. Hi ha paraules, amb veritable incardinació popular, que els diccionaris normatius no recullen ni reconeixen.
A les terres d'Osca i a la Catalunya central, hi ha, per exemple, el mot gesa -gessa en català-, per a designar els terrenys de guix o guixencs.
A les terres oscenques hi té una implantació notable el mot saso, d'ús normal en el parlar de Vicente, natural de Barbastro. No hi consta al diccionari de la RAE. Tampoc no hi consta el terme mallacán; tot plegat força revelador dels respecte que mereixen les particularitats regionals.
Saso seria equivalent a relleu tabular o meseta=mesa petita -del llatí mensa-; mesa és mot present en el català de la franja, Fraga, Tamarit, etc. És un planell o altiplà som, i, per tant, no val per a designar un tossal o tossa -cabezo, cerro-, que és un relleu ben individualitzat, possiblement derivat d'un mot antic -taucia-, al·lusiu al socó d'un arbre, de forma semblant.
Sembla que el plural sasos, en el sentit genèric de relleus tabulars, és més usat que no el singular.
I, parlant de mots, també en el català hi ha registrat samontà, del Baix Llobregat, per als rebrecs que hi ha entre els camps de cultiu i els relleus elevats, o sigui els primers espais que queden per damunt del nivell de reg. Un mot que en els països arrugats té una gran implicació geogràfica: són les terres que hi ha entre les planes, habitades i cultivades, i les muntanyes.
Una altra crònica. Si voleu veure una galeria d'imatges d'algunes plantes de la diada us recomano que visiteu la crònica que en va fer l'amic Jordi Cebrián, d'un dels seus blogs: 'Plantes minúscules a Montsó'.
Prenguin nota els ornitòlegs, perquè són l'estatge de molts ocells, capsigranys, tallaretes, còlits i hortolans. A veure qui atura l'expansió dels cereals per a péixer els animals de granja. I no s'ens passi per alt que el cereal, mecanitzat, desvincula del tot al pagès del terrer.
Fins ara algunes terres olieres han prosperat bé; però, què passarà, quan les oliveres s'esgotin, en terres que, per la cota, no són regables? Perquè ara no sabem, ja, cultivar llenyoses sense reg.
Com es poden valorar aquests paisatges? Amb el treball de naturalistes, biòlegs i persones preocupades per la cura de la natura, com ara els membres del grup de Montsó de 'Ecologistas en Acción'.
Cal cultivar l'estima pel terrer més proper, en especial en els col·legis dels nens petits, però primer són els grans, els que l'han de cultivar.
Vicente ens mostrarà, ara, una joia de la flora, entre les motes del llistó.
Protegida per decret del 2014 al Parque Natural del Moncayo. Les llavors de molts teròfits poden romandre potencialment vitals, sense germinar, durant períodes relativament llargs. Per això la flora terofítica mai no es prou coneguda, com convindria.
Viola kitaibeliana Schult. [V. tricolor subsp. minima Gaudin].
Les crostes de roca pateixen solsides recurrents, a còpia de la reculada lateral dels sediments, poc coherents, on es recolzen. Desmantellat el nivell protector, l'erosió, aleshores, es pot intensificar molt més.
© Herbario de Jaca. Gobierno de Aragón.
Peu femeni, fruitat, de Mercurialis tomentosa L. Com en d'altres euforbiàcies, les llavors tenen eleosoma.
"Una de estas islas-joya se encuentra junto al
casco urbano de Monzón; se trata del conjunto de
sasos que van desde el Castillo de Monzón hasta
la Ermita de la Alegría y que agrupamos con el sonoro topónimo de uno de sus “valletes” más valiosos, denominándolo “Las Loberas”."
"Destacando la presencia de taxones de singular interés y belleza como el Astragalus alopecuroides. Raras a nivel comarcal como: Phagnalon
rupestre, Rumex intermedius o Spiranthes spiralis.
Nunca antes citadas en la comarca como Valerianella dentata. Muy raras a nivel provincial como:
Daucus durieua, Ophrys tenthredinifera, Orobanche loscosii, Orobanche santolinae, Cheilanthes
acrostica o Phelipanche nana. Muy raras en Aragón como el Phelipanche camphorosmae o Garidella nigellastrum. No citadas antes en Aragón
como Reichardia intermedia. Rarezas para toda la
depresión del Ebro como Asplenium petrarchae.
Propuestas para su protección en Aragón como
Gagea lacaitae. Protegidas y catalogadas de interés especial como Limonium catalaunicum. O incluso endemismos peninsulares en gravísimo peligro de extinción como Taraxacum gaditanum."
Planta molt rara, asiàtica, nord-africana i ibèrica, escampada per 8 províncies espanyoles. Com deia, l'estatus de teròfits de poblaments isolats no es pot conèixer bé, perquè són molt pocs els botànics que prospecten intensament el territori.
Hedysarum boveanum Basiner subsp. europaeum Guitt. et Kerguélen [H. confertum auct.]. El mot estaca-rossí és un enigma. Rossí i ròssa s'aplica a l'animal equí vell o atrotinat.
J. V. Ferrández Palacio.
Astragalus monspessulanus subsp. gypsophyllus Rouy [A. monspessulanus subsp. chlorocyaneus (Boiss. & Reut.) Rivas Goday & Borja]. Amb reserves. La subespècie és un endemisme ibero-nord-africà.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
