Les cabrafigueres de la Sagrera: llucs d'un llec llosc

Poc a poc vaig trobant-ne, de cabrafigueres. Certament, no són tan rares com vaig suposar. Passa que el nostre entorn està, com tots sabeu, molt i molt trinxat. Crec que es troben, sobretot, en espais marginals. Potser us demanareu què vol dir, això.

Ja hem vist, altres cops, que la cabrafiguera és la forma masculina de la figuera Ficus carica. És, doncs, la mateixa espècie. Se sol dir que és la figuera silvestre. Això no seria correcte. De figueres en surten arreu, però és més aviat dubtós que n’hi hagi de silvestres, si aquest caràcter correspon, només, a les plantes nadiues -o naturals- dels llocs on es fan.

Per què s'associen les cabrafigueres amb el caràcter silvestre? Per què dic que són marginals? En el parlar comú la cabrafiguera és la figuera borda, perquè no dona figues bones, de menjar, és clar. Per això han estat molt arrencades, en els trossos, marges, camins, masies i camps cultivats; ara bé, sempre hi ha espais abandonats o que, senzillament, no entren en el camp de les zones vetllades o trepitjades pels pagesos, com ara barrancs, penyateres, ponts, etc.

Aquesta seria la raó de que es trobin en aquests espais; no pas perquè aquests llocs siguin el seu nínxol ecològic.

Les figueres naturalitzades surten arreu i, com és natural, de les diferents formes biològiques, ço és, cabrafigueres o forma biològica masculina de la figuera; bacoreres o figueres femenines de dues fornades de fruits, bíferes; i figueres clàssiques, uníferes, figueres femenines de figues de tardor.

Ara bé, em sembla que hi ha llucs -senyals- que indicarien que hi ha altres formes, formes biològiques intermèdies o semicabrafigueres. Dit d’una altra manera, per ara em sembla que és possible que hi hagi formes transicionals, sobretot entre les dues primeres d'aquestes formes biològiques consignades.

Però això encara seria una reducció de les formes biològiques de la figuera, que només podria acontentar a qui no desitgi veure'n la variabilitat real. Caldria afegir-hi les veritablement bordenques, que no fan figues o les fan no mengívoles; i les figueres que, essent productores de figues mengívoles, pot ser que no en facin o no n'hagin fet, si són de les varietats que necessiten la caprificació -aportació de pol·len- per a fruitar, i aquest procés, d'al·logàmia natural, no s'ha produit.

Cabrafigueres de la Sagrera. Són uns tres o quatre peus -les capces tendeixen a ser coalescents i no tots els peus es poden diferenciar, de fora estant de la tanca-, situats dins del recinte de les obres de l’estació.

(Tingueu en compte que aquestes obres no tenen el caràcter temporer que podem associar a unes obres públiques: duren tant que per a un jove del barri aquestes obres són, de fet, el marc normal, permanent, de la seva vida -diguem-ne urbanització permanent, fent el paral·lel amb la vegetació final dels espais peculiars. Hi ha barraquisme i un personal que més aviat fa por, amb indicis d’haver-hi una jerarquia, en aquest estament social, no gens falaguera).

Una ficografia reproductiva cabdal. Bona part de les dades que consigno les afronto, abans, amb aquesta font de referència. També pot passar que en algun cas no en sigui un torsimany prou fidel.

Quan es va jubilar, Joan Rallo va dedicar 10 anys a l’estudi de la figuera i finalment va publicar la seva extraordinària ficografia reproductiva, una obra essencial, d'obligada referència, que possiblement no tingui parió a nivell mundial.

Tingueu en compte que per a l’estudi de les cabrafigueres i veient que no podria pas examinar-les com calia si no les tenia a l’abast, Rallo va plantar-ne o eixartar-ne unes quantes, ell mateix -jo, en el meu nivell, em trobaria en la mateixa situació, sinó que, ara per ara, confio no arribar a portar figueres a la meva terrassa-, cosa que li permeté registrar un aplec de dades valuosíssimes.

Les bacoreres o figaflors ara es van omplint. Són aquelles figueres que fan dos esplets: les figues ‘clàssiques’, de tardor, però també les de primavera-estiu, bacores o figaflors, les dites, en castellà, brevas.

Bacorera abrilenca -20.4.2025-, del Penedès.

Per què bacora? Diu Rallo que hi ha una varietat de figa dita albacor. Aquest mot seria d’origen àrab, que significaria primerenc, precoç, mot adient, per tant, per a les primeres figues d’estiu.

Per què figaflor? Això és més pelut, però hi ha algunes guies a consignar. Flor va associat a virginitat, manca de reproducció. Seria, aquesta guia, prou congruent, perquè si bé aquestes flors femenines són totes longistiles i per tant del mateix tipus que les de les figues clàssiques de tardor, les flors de les figaflors no poden de cap manera ser fecundades -com diu Rallo, romanen en virginitat obligada, no en castedat, que seria facultativa-, senzillament perquè les flors masculines dels figons de les cabrafigueres només es troben en les profigues i llurs vespetes, que, empolsades de pol·len, en són les transmissores, ixen d’aquests figons no pas ara, sinó molt més endavant, cap a finals d’estiu, justament en el temps de la fecundació de les flors de les figues ‘clàssiques’.

Fora d’aquest temps no hi hauria -si seguim a Rallo- flors masculines madures.

La guia de la sexualitat de les flors. Només les profigues de les cabrafigueres duen flors masculines.
Si només els figons d’ara -les profigues-, de la cabrafiguera, porten flors masculines, doncs les figueres del barri deuen ser cabrafigueres. Però...

Ara bé, unes tristes cabrafigueres de ciutat, desemparades? Per què ho dic? Perquè les veig diferent d’altres observades.
Anem a la matèria, o sigui al que he vist avui -20 de maig- intentant seguir el nord que mai no voldria perdre, o sigui el crèdit de la realitat:

• Abundor de figons o profigues. En van carregadíssimes i, a més, el terra en va ple.
• Dos tipus de profigues. Les malaguanyades. N’he plegat del terra i de la capça. La majoria són decebedores: duen un tapissos densos de flors femenines brevistiles -estil curt, el propi de les flors de la forma biològica de la figuera funcionalment masculina- i de flors masculines, però unes i altres es veuen fofes, amb tots els llucs de ser xarbotes, de no ser flors plenes. Els ovaris són com bosses buides; els estams de les masculines a penes són recognoscibles, de tan esborradissos com són.
• Les profigues plenes o figons de cria de blastòfagues i de flors pol·liníferes. En realitat només n’ha sortit una, d’aquest tipus, d’un total de vuit figons plegats, per examinar. Però aquesta sí, té tots els llucs d’haver rebut la posta d’una mare blastòfaga i, com es diu de vegades, ha marcat la diferència.
• La profiga plena. No caldria descriure-la, havent-hi la imatge, més avall. Els ovaris són plens. No hi ha encara forma de larva. És massa aviat per a les vespetes de les profigues, les verament pol·linitzadores. Hi ha, ara, dins de les cloves de les gal·les, un puré larvari, una mena de substància gelatinosa fluixa, com clara d'ou a mig coure. La clova és endurida, cartilaginosa. La clova endurida seria, per a mi – ultra llosc, encara sóc llec en la matèria-, el millor lluc de la inicial plenitud de les gal·les d’aquesta profiga. Flors masculines tancades però també força parençoses, per bé que, és clar, hauran d’assolir la plenitud molt més endavant, justament quan l’assoleixen, al seu torn, les vespetes.
• Balanç. En aquestes cabrafigueres del barri la majoria de profigues es mustiguen promptament i cauen al terra. Aquesta amollada seria clarament suggeridora d’una hipòtesi: mancarien vespetes ponedores. Sense les postes, aquests figons es mustigarien -són supòsits i els termes han de ser condicionals.
• Per això deia lo de figueres desemparades. Certament, en aquesta ciutat nostra, tan trista, no sorprèn pas gaire. Però, val a dir, tampoc no descarto aquella possibilitat esmentada, que hi hagi unes formes intermèdies, semicabrafigueres o falses bacoreres, dit sigui violentant excessivament la parla. Certament, aquest paral·lel: bacorera-cabrafiguera, és, per a mi, de les coses més sorprenents de la història natural de la figuera. Crec que haurà de passar encara força temps, fins que no la començi a entendre, almenys amb un lluc que ja no sigui massa malsegur.

Temps de la generació de les profigues. Aquest esquema seria, possiblement, massa ambiciós. Hi vaig voler creuar tots els protagonistes de la història, els tipus de figues, les generacions de vespetes, els tipus de flors... Queda pendent d'ulteriors revisions.

Serveixi per introduir l'apunt fenomenològic: ens trobem, ara, en el temps de la cria de vespetes en les profigues -no hi hauria, doncs, vespetes madures-; i també en el temps de l'engreix de les bacores o figaflors. Temps de trànsit, doncs.

Un engany o l'engany d'un engany?  Certament, enguany he tingut la sort de poder comprovar-ho, en una estada a Mas de Melons: sí, algunes vespetes madures, eixides de les mames hivernals, se senten atretes -poden sentir-se atretes- pels efluvis de les flors d'alguna bacora. I...  cauen a la trampa (en l'esquema, és la fletxa que enllaça la mama i la bacora).

Per què? Molt senzill, perquè les bacores només fan flors longistiles, d'estil massa llarg per a que la vespeta pugui pondre-hi ous. Ho vaig veure: una blastòfaga s'havia colat dins d'una un bacora que vaig plegar i seccionar.

Se sol parlar d'engany. Aquest mot ultrapassaria, al meu lluc, els límits de la prudència aconsellable. Per què? No és un fracàs de la vespeta, morir sense deixar descendència? Jo seria com aquesta vespeta colada. Jo seria un fracàs, però, ça com lla, sempre un fracàs necessari. Em sembla que rarament hi ha guany sense pèrdua. Vigilem, en això de considerar els fenòmens alternatius com un engany -m'agradaria veure com algú podria provar de demostrar que l'abellot que es vol aparellar amb una flor d'una orquídia és realment enganyat, o si no serà, més aviat, que som nosaltres, els que ens enganyem per suposats enganys.

Seqüencia passada. 11 d'abril de 2023. Una vespeta femella, nounada, perfecta, eixida d'una mama hivernal; les d'aquesta lleva ponen en els figons de la següent tanda, les profigues, els figons actuals. Ara s'estan covant, els fills i filles de la generació de la vespeta de la imatge, però d'un altre any: les figueres les alimenten, com tota planta alimenta a ses flors, sinó que aquí hi ha una suplantació de conveniència -cuca per flor, en una forma extraordinària de simbiosi.

Tota cuca té els seu carnisser. Sembla que no hi ha cuca cecidògena que no tingui el seu carnisser, és a dir, bestiola femella que pon sos ous en el cos de la larva d'altri. En aquest cas és el conegut carnisser de la blastòfaga, un altre himenòpter, de xeringa molt llargueruda: Philotrypesis caricae, que vaig tenir la sort de poder copsar, a Sabadell.

D'un centímetre o més, de llarga, aquesta xeringa -oviscapte- li permet travessar la pell i el moll del figó, fendre la clova de la gal·la i pondre son ou al dedins del cos de la larva de la vespeta dissortada. En aquest cas, la figuera no alimenta a una flor, ni, tampoc, al seu pol·linitzador, sinó al paràsit d'un simbiont. La casa és gran!

Són bones? Carrer Gran de la Sagrera. Profigues pansides, aterrades. Semàfor en roig. Un parell de conductors em demanen: "què, són bones?" Per a mi són bones, però jo sempre he estat un idealista.

Nombroses profigues en capça.

No hi ha gaire dubte, oi, de quin és el figó ple?

Aquesta és una llei que, pel que he pogut veure, mai no falla: els figons farcits tenen tot el cos o cavitat del siconi ple, plenitud que revela la inflor dels ovaris, convertits en gal·les.

Secció de profiga pansida i profiga plena. Noteu-hi, en la plena, el notable gruix de la molla -pseudoalbedo-, prou indicador de la necessitat de tenir un dispositiu gras, per a poder subvenir als requeriments de les cries de les blastòfagues, que hauran de vestir-se, ulteriorment, amb una cuirassa completa. Tot suggereix que la inflor de la molla deu ser deguda a l'excitació produïda per les drogues inoculades per la vespeta ponedora i que aquesta molla deu ser un reservori d'aliment que s'anirà aprimant, a mesura que, en contrapartida, es vagin engreixant les larves.

En les profigues de cria hi hauria: flors femenines brevistiles pansides; d'altres plenes, convertides en gal·les, les flors de cria del pol·linitzador; i flors masculines, en el cap, a l'entorn de l'ostíol, de maduració molt tardana -hi hauria proterogínia molt acusada-, que haurà de coincidir, és clar, amb el moment de l'eixida de les vespetes femelles madures.

Aquest punt, especialment sensible, és rigorosament puntualitzat en la literatura. Primer surten els mascles, d'aspecte malapte, àpters i sense cuirassa. No els cal cap dispositiu protector. Tenen dues tasques, diferenciades i cabdals: separar les esquames -bràctees- de l'ostíol, per tal de fer possible que les femelles, en llur eixida, no hi malmetin les seves ales; i després els mascles fecunden les femelles, quan arriben a la receptivitat. No ho sé, si ho fan valent-se del primer esquinç de la clova de la gal·la, que fan, de dins estant, les mateixes femelles; o si el primer badall el provoquen ells mateixos. El seu òrgan glandular és gran i conspicu, però no sé si prou punyent per a poder borar la clova de la gal·la (?).

Aproximació a les gal·les magenques d'una profiga plena.

Conjunt de flors masculines closes, claviformes, amb els tèpals rudimentaris aplicats al cap, d'una profiga que no ha estat excitada per cap vespeta ponedora. Les flors femenines ja s'han pansit; presumiblement, les masculines, al seu torn, també es pansiran, aviat. Sense l'excitació de les drogues inoculades amb la xeringa de la vespeta, aquests figons, inútils, deixarien de rebre aliment i, exhaurida ja la connexió amb la planta mare, cauen al terra.

Premi! Secció d'una profiga ben gerda, amb flors femenines xamoses, receptives -s'hi veu bé que són brevistiles; algunes estan rebent la punxada i la posta d'una blastòfaga ponedora, visible en el centre, actitud apreciable en la forma de la vespeta, amb l'abdomen cargolat cap a baix.

Aquesta ha aconseguit travessar l'eixam de bràctees sense perdre-hi les ales. Però la casuïstica és variada, complexa. També vaig trobar figons amb vespetes mortes, a la duana, entre les esquames de les bràctees.

Agafen forma fenòmens que al principi només coneixem de la literatura. No és un himenòpter tan petit, de fet. Per a poder veure detalls d'aquest estil cal una mica d'aplicació. Convé no oblidar que normalment no hi ha premi. No cal ser llosc, però sí una mica cabut, o pacient. Però, fixeu-vos, aquest premi, d'una cabrafiguera de Mas de Melons -4 de maig de 2025-, va sortir en la primera profiga que vaig plegar i seccionar. En canvi, en les altres, després, res de res. 

No fa gaire li deia a la Mireia, de l'ADENC. Per a trobar un patró, calen moltes observacions. Un centenar pot fer una mostra, però una mostra és, encara, molt poc, en biologia vegetal. D'això va la cosa, del tremp del que no sabem però que ja ha format un petit germen. El que és clar fatiga, crec, almenys per a un llec llosc.

La Sagrera

Text i fotografies: © Romà Rigol