7 de juny de 2019

Presentació de la secció 'Molses'

No fa pas gaire temps que ens hem posat a observar les molses amb una mica d'atenció i ho hem fet, sobretot, perquè hem pogut comptar amb l'ajut dels amics Cèsar Pedrocchi i Miquel Jover.
Les molses i les hepàtiques són plantes petites i herbàcies; quan estan hidratades solen ser tendres, blanes, mancades de teixits endurits, si bé la tigeta de vegades és tenaç i resistent.

L'hàbit de les molses crida força l'atenció. Solen formar coixinets, gespes i tapissos de tigetes i fulles més o menys aglomerades, ben sovint densament serrades, de vegades, les que ramen profusament, una mica entrelligades, de manera que suggereixen tenir, per la forma de creixement, un caràcter col·lectiu. Aquestes masses de petits òrgans arramadats són molt apropiades per estatjar, el més temps possible, l'aigua o la humitat capturada.

Tal com passa amb els cormòfits perfeccionats -els briòfits presenten diversos graus d'esbossos de cèl·lules vasculars, com suggereix l'apel·latiu protocormòfits que utilitza, en alguna publicació, Xavier Llimona-, hi ha espècies prou ben caracteritzades, morfològicament, per a ser reconegudes fins i tot a bell ull. Però moltes altres espècies, i fins i tot grups i gèneres sencers, ofereixen dificultats de determinació que només els experts poden superar, i encara amb l'ajut d'aparells de microscopia.


CÀPSULES. Les molses es reprodueixen per espores que es formen a l'interior de càpsules més o menys fusiformes, en aquest cas d'una plenitud suggeridora de gravidesa. La de la dreta de la imatge és completa i mostra part del pedicle -seta-, el ventre -urna-, la caputxa -caliptra- translúcida i fesa d'un costat, en forma de guardabescoll, i, coberta per aquesta caputxa, la tapadora, llargament afuada, l'opercle. La caliptra és una romanalla de la camisola que envolupa l'esporòfit durant el seu desenvolupament. La càpsula del mig, sense la caliptra, mostra l'opercle d'extrem afuat, com un llarg xumet. En la de l'esquerra, sense la caputxa i la tapa, s'hi aboquen unes peces estretes i llargues; són les dents del peristoma -'al voltant de la boca'-. Aquestes peces es despleguen cap a l'exterior quan es deshidraten, en temps sec, per a permetre l'eixida de les espores.
En aquesta secció hi recollirem alguns exemples de la flora briològica que no ofereixen gaires dificultats de reconeixement i procurarem donar prioritat a la descripció bàsica de l'hàbit i dels fil·loides. Les fulles de les molses van inserides directament a la tigeta o caul·loide i s'anomenen fil·lidis -'fulles petites'- o fil·loides -'semblants a fulles'-.

Molses i hepàtiques poden oferir un aspecte extern semblant i sovint es barregen, en estret veïnatge. En les molses els fil·loides s'insereixen al voltant dels caul·loides, en espiral, en diversos ortòstics; en moltes hepàtiques es disposen, en canvi, en un sol pla, de manera que són dorsiventrals -tenen un dessobre i un dessota o dors i ventre.

Obrim aquesta secció, per tant, no pas amb la seguretat i la fermesa de l'arbre madur que ha arrelat bé a la terra, sinó amb la il·lusió de veure créixer un embrió que fa tentines vacil·lants, a la recerca del petit clos que l'ha de protegir i nodrir.