Un sot del Collsacabra i la mort de la boixeda

El sot de les Perxes. Collsacabra. Osona. 23.6.2019.

Recollirem, en aquest report, uns apunts sobre el sot de les Perxes, tributari de la riera de les Gorgues, al sector de ponent del bloc enlairat del Collsacabra, no gaire lluny de Cantonigrós. I de passada veurem alguns aspectes de les flors dels rosers. Però haurem de dedicar espai, també, per a un tema de gran impacte a la natura, la mort de les boixedes.

En el mapa de Piolet aquest sot hi consta com a 'rec de les Perxes', mentre que a la pàgina de l'ICGC hi consta com la riera de sant Julià. Aquest torrent és el principal drenatge d'una coma molt bella i coneguda pels excursionistes, que té forma de rotgle o de ferradura. Limiten la vall  les serres de Cabrera, Puigsec i del Sitjar.

El sot de les Perxes no és, vist des de fora, sinó un reng de diferents arbres de capces tofudes i una mica acotxades, sobretot roures (Quercus pubescens), però també freixes (Fraxinus excelsior) i aurons blancs (Acer campestre). Els pagesos administren els camps, amb rotació de pastures i conreus, mitjançant tanques de vailets -fils- elèctrics.

Avancem epigràficament els temes que veurem:

• Introducció fitogeogràfica
• Segueix la sequera
• La flor dels rosers
• Algunes herbes nemorals
• La mort de les boixedes per l'arna del boix

El relleu i la fesomia de la zona són prou coneguts: relleus tabulars amb tossals testimonials allargassats, bastits amb materials sedimentaris eocènics, amb predomini d'unes roques grises de talls nets, les margues.

Un relleu esglaonat

Les margues tenen, exposades a condicions atmosfèriques, un comport  amb tendència a la denudació. Són friables. La inestabilitat és un dels factors més desfavorables per a la vegetació, sobretot si hi manca la fracció de terra fina que permet consolidar la fixació de les arrels.

Qualsevol excursionista o caminant ho pot comprovar: sigui de pujada o en davallada, cal anar saltant marges i talussos, tot passant per petits traus, golerons o corriols que, generalment, se'ns apareixen del tot despullats, amb pedruscall de color gris finament esbocinat i solt. 

La forta tendència a la incoherència és, creiem, el motiu de que les vores de les diferents capes de sediments, molt desfavorables per a l'arrelada, no duguin sinó algunes matetes xeròfiles, com testimonials romanalles escassigallades.

Terrabuit a frec de la carretera i d'on arranca el camí al Collell. El tall permet veure una característica de la regió: el sòl vegetal descansa quasi directament, com la gorra que cobreix la closca, sobre el substrat de la roca mare. Entremig hi ha poc o no gens material desagregat, important a l'hora de travar i de dificultar l'escombrada del sòl vegetal. La vegetació forma badius -nivell d'alteració- en la capa superior del rocam. Veurem aquest fenomen, també, al buc del sot de les Perxes. Hi observem, al terraprim, les taques grogues del Crespinell groc Sedum acre.

Imatges aclaridores

Ho són molt les fotos aèries. El roures, alzines i freixes termenegen les vores de les graonades, tot fent uns dibuixos sinuosos i lobulats que poden evocar la figura de collarets deixats en una taula.

Aquest és l'esbós del retrat del paisatge de la zona: prats de pastura disposats en bancs o feixes i limitats per rengs d'arbres de marge i alguns cultius d'herbàcies, cereals i farratges.

Estampa típica del Collsacabra.  Terreny de pendents molts suaus.  Prats de pastura amb roures joves, escampats o arramadats pels marges. En les anyades bones les pluges estivals poden arribar a mantenir els prats frescos fins a la tardor, sobretot en les parts més enlairades de l'altiplà. Però enguany les herbes justegen; depenen molt de la humitat superficial i el romanent, si és que encara n'hi ha, deu trobar-se ja a certa fondària.

La buina és, sens dubte, un dels protagonistes principals d'aquests paisatges. Retorna nutrients que s'alliberen gradualment, aporta matèria per generar humus i contribueix, indirectament, a l'estructuració del sòl, fomentant la vida de molts invertebrats. La vedella, com l'arbre, nodreix als curadors del sòl. Ara bé, com els forestals, també nosaltres tendim a creure, erròniament, en general, que la gla podrida és un fruit 'perdut', i que la buina és un rebuig que lamentablement macula el paisatge.

Flors de roser silvestre Rosa sp., amb alguns trets propis del grup canina. Flors obertes com una patena, amb tres cercles diferenciats: pètals; estams i pistils, només parcialment visibles. En la poncella i en la flor badada de fresc les anteres són plenes i de color groc; després es buiden i agafen color roig.

Figura 1. Les flors dels rosers són molt curioses. A la figura 1 hi veiem una secció esquemàtica: a dalt i al voltant del centre de la flor, els nombrosos estams (E) lliures formen l'androceu; els pètals (P) lliures formen una corol·la oberta com un plateret (pateniforme); per dessota hi ha els sèpals (Se); parcialment exposats al defora i en bona part inclosos en la copa, hi ha el conjunt de pistils (Pi); la copa és el tàlem o receptacle (R).

Figura 2. En aquest esquema hi podem veure el mateix conjunt però amb més detall. El gineceu és compost -policarpel·lar- i consta de nombrosos pistils (Pi) d'estil (Es) llarg, reunits com un feix d'alls tendres relligat, amb els dos extrems situats en dues parts ben diferenciades: al defora i al centre de la flor hi afloren els caparrons dels estigmes eixamplats -capitats o claviformes-, aplegats en forma de pilota o 'pinya estigmàtica' (PE); a l'extrem inferior i ben enfondits a l'interior de la copa, hi ha els ovaris (Ov) pilosos. Un cop fecundats, si ho són -trobareu moltes gerretes sense fruits o amb poquets, en exemplars híbrids-, els ovaris es converteixen en un fruitet sec, un aqueni (Aq, també noueta o núcula, segons les fonts). En els rosers, doncs, i tal com veiem també en les figues, els fruitets van immersos al dedins d'un receptacle acrescut, més o menys carnós, que madura a mesura que ho fan els aquenis. A més, en madurar tot el conjunt, es mustiguen i retreuen els estigmes i els estils i s'acaba produint l'oclusió o cloenda de la gerreta, el disc que es forma al nivell del que aquí anomenen 'collet  (C) de la gerreta'. Els pistils poden ser lliures -cas del roser de la foto de dalt- o més o menys confusionats (vegeu 'Flora Iberica').

Receptacle  

Ultra l'interès que pot tenir, per si mateixa, la terminologia, el que fins ara hem anomenat 'copa' o 'gerreta' és un òrgan important en l'estudi de les flors (antologia) i dels fruits (carpologia), present, a més, en un munt de plantes de grups diferents. 

Aquesta copa dels rosers, forma part del calze? Bé ho sembla, atès que els sèpals en són la continuació natural. La copa és l'eixamplament del peduncle floral i, per tant, és d'origen axial. 

Això pot semblar anecdòtic, però un detall a considerar, en carpologia, és que en la infructèscencia del roser s'hi han integrat, doncs, parts extraflorals, extracarpel·lars.

La forma ventruda de la flor dels rosers es pot comparar amb una gerra o tupí, i diem que el receptacle o tàlem és urceolat; o bé amb un flasconet, i diem que és lageniforme; o bé amb una urna...La infructescència del roser s'anomena cinoròdon, però, més descriptivament, també úrnula (urna petita).

Els coneguts, virtuosos i bonics fruits dels rosers, més o menys fusiformes o en forma de pilota de rugbi, reben diversos noms en la nostra llengua: gavarra, gavarró, tapaculs, gratacul...

El relleu esglaonat produeix, lògicament, l'encaixonament de les aigües que no arriben al nivell del sobreeixidor. El rocam cairut no dona, aquí, les típiques cadolles o gorgs de formes arrodonides. Les aigües escanyades no arriben a dissimular l'eixutesa que es percep a les molses resseques de les roques. Hi ha sequera persistent, també en aquesta comarca.

Anyada estranya. Els aranyons no tenen, efectivament, res d'estrany, si no fos que, aquests, precisament, eren tan escassos que costaven fins i tot de veure. L'any ha estat fins ara molt especial, molt sec però amb un estímul anterior, les pluges tardorals, tampoc no gens habitual. L'aranyoner té forta contraanyada -anys de fructificació escassa; sigui pel motiu que sigui, els aranyoners d'aquesta arceda duien molt pocs fruits, de manera que, a tall de compensació, potser ramen i ramaran més. No va ser precisament per això, pels brancs quasi sarmentosos, que ens hi vam fixar?

Avellanosa local, en una feixa de fondalada, a la mà dreta del torrent, a frec del camí vaquer de la casa dita la Serra de Corcó.

L'avellanosa
I de cop tot canvia, a causa de l'efecte d'un planifoli, l'avellaner. Les fulles amples i superposades creen al sotabosc un ambient força penombrós, només foradat pels raigs que s'escolen pels petits espais sense cobertura. Sòl gras de fondalada i ambient estable, quasi sempre fresc o humit, són els elements que fan possible la vida d'un estament herbaci de gran recobriment que inclou plantes de fulla ampla com ara les ortigues, l'herba de sant Benet, el melcoratge o la lletuga boscana. Però també aquí les molses de les roques estan resseques. Certament, imposa veure els registres dels valors de pluja de l'any.
l

Mycelis muralis, Geranium robertianum, Geum urbanum, Cardamine impatiens...plantes nemorals, d'ambients de llum atenuada, sedassada.

Plançonet d'Auró blanc Acer campestre i fullatge molt retallat d'una apiàcia, probablement de cerfull bord.

Creixenet de verneda Cardamine impatiens. En aquest gènere les síliqües s'obren sobtosament. Diferències en la tensió de les cares de les valves provoquen que es cargolin de cop, cap amunt, tot propulsant les llavoretes cap enfora. Aquest mecanisme s'activa espontàniament, assolit el necessari punt de deshidratació de les valves, o bé motivat per un contacte lleu, com ara el pas d'una merla. Destaquem que aquest creixenet és anual, tipus de vida diferent del dominant en aquests llocs. Comparteix aquest estil de vida, herba nemoral i anual i amb granes menudes que són projectades per mecanismes de tensions cel·lulars, amb Impatiens, una herba boscana de la Vall d'Aran.

Les fulles  de l'Herba de Sant Benet Geum urbanum són peculiars, dividides en grau variable, segons el lloc que ocupen. Només una nota: les dents grosses i els gallets de diversa profunditat els trobem en diferents rosàcies.

Síliqües enravenades, llarguetes, de l'Allenc Alliaria petiolata, una herba nitròfila que fa una intensa olor d'all.

El fruit de l'allenc és ert i linear. També és tot cairut, pel ressalt de la sutura i dels nervis dels carpels. Al llarg de la síliqua hi ha alguns, molt poquets, petits nervis secundaris, entre els tres paral·lels de cada valva.

Soqueta i arrels d'Alliaria petiolata, hemicriptòfit. Notem-hi les arreletes esgotades del coll de l'arrel, possiblement testimonis dels inicis de la vida de la planta, quan convé escamarlar les arrels per donar oportuna sustentació a la part aèria. Tot sovint, quan admirem les meravelloses il·lustracions de 'Flora Iberica', ens adonem que s'ajusten perfectament al que veiem a la natura, com en aquest cas, el dibuix de l'allenc, obra de l'il·lustre Eugeni Sierra. En aquesta font s'hi diu que aquestes arrels tenen les mateixes virtuts que les de la mostassa negra Brassica nigra, planta que mereixerà, properament, una petita fitografia.

Dicasis de diferent jerarquia. Inflorescència cimosa de Sanicula europaea. Les flors elevades i separades de les fulles les trobem en herbes nemorals com aquesta, en l'allenc, en Circaea...Observem-hi la curiosa disposició del conjunt, de caràcter cimós: la primera i petita umbel·la central (1) no té peu o el té molt breu; per dessota en surten quatre radis mestres, de segon ordre (2); dos d'aquests radis rematen en umbèl·lules de peus igualment abreujats (capituliformes, en l'article de Flora Iberica); els altres dos, en canvi, més llargs, tornen a ramar de la mateixa manera i donen umbèl·lules de tercer ordre (3). Així, el conjunt es pot veure de dues formes: el primer pseudocapítol fa joc amb els dos de l'esquerra, constituint un dicasi tricapituliforme, comparable als altres dos trios. Així vist, hi tenim tres dicasis (tres trios cimosos, esbrancament amb lateralitat preponderant). Però com sia que els dos trios de peduncle més llarg corresponen, de fet, a rames ja secundàries, no tenen la mateixa jerarquia que el primer. En aquesta cursa de relleus, en cada trànsit es multiplica el recorregut anterior. La confusió o semblança entre la part i el tot és una constant en el món vegetal.

Fullatge de Sanicula europaea, inconfusible. Fulles setinades, palmatisectes o gairebé, de figura poligonal, amb segments espatulats, gallets irregulars i dents asimètriques, com les d'un disc de serrar. 

Melica uniflora, gramínia nemoral de fulla ampla i blana i flors disperses en panolla laxa d'espiguelles uniflorals. Sembla que hi ha hagut un típic creuament de noms, que no sabem rastrejar, entre aquesta mèlica i la melca o sorgo Sorghum.

Gran concentració de capgrossos, en un racó assolellat de la tolla.

Translucidesa, besllum, ombres i contraclarors encaixen, com un trencadís, en el tibat, membranós i setinat fullatge de l'avellaner.

Sequera severa. El sot de les Perxes completament sec, sense gota d'humitat en cap racó. El que sol passar a les planes, que les extraccions depassen la capacitat de la conca, també pot passar a muntanya, si hi ha instal·lacions agro-ramaderes de volum. Hem marcat amb puntejat groc els manyocs de restes vegetals ancorats als entreforcs d'algunes branques, testimonis dels corrents impetuosos que devien provocar les persistents pluges de la tardor passada.

El sòl engrapat per les arrels dels arbres de ribera, avellaners, boixos, aurons i algunes sargues, descansa directament damunt de les lloses planes i sembla fins i tot com si se'n desenganxés. Els avellaners són rellucadors i les seves arrels fan tornes; tenen una gran capacitat per travar el sòl. En aquest poderós aparell soterrat es fonamenta la inèrcia pròpia d'avellaners i boixos, però, com ara veurem, tot indica que les boixedes d'aquest indret s'encaren irremissiblement a la destrucció total.

Llums i ombres. A l'esquerra, l'avellaner acotxat en el buc del torrent estén a la llum les seves grans pampes, tot arrelant en el badiu d'una roca planera; a la dreta, les esprimatxades branques dels boixos, completament defoliades per les erugues, permeten, ara, l'entrada de la llum en punts que abans es mantenien en penombra permanent. Observem, a la solera del sot, l'absència total de material groller; aquestes roques, de tipus arenós -calcoarenites?-, s'esbocinen, s'esmicolen, tot deixant magres llitades de pedregalls fins que són fàcilment manllevadissos.

La mort dels boixos

Ho hem vist en altres reports que encara hem de recuperar, a la riera de Tavèrnoles o de Llaers i a la de Sant Sadurní d'Osormort. La ruïna de les boixedes és un fenomen molt impactant, sobretot quan, com a la riera de Llaers, boixedes de gran extensió i contínues se'ns apareixen completament destruïdes, sense excepció, amb els boixos esfullats i dessabats en les parts que van ser les més tendres. Aquí i allà hi trobem, molt escadussers, alguns boixos que, encara no del tot exhaurits, treuen petits rebrots en algunes parts del brancatge o del tronc.

Tant és que el boix es trobi isolat, com en aquest cas, o formi part de la típica boixeda, espessa i contínua; quan la plaga de l'arna del boix plana per una vall o torrent, ho arrasa tot o quasi tot. Observem-hi la foscor general de l'avellanosa.

Les informacions consultades s'avenen amb la sospita que vam tenir en veure la mort de la boixeda de Llaers. En la destructora activitat de les erugues hi deu concórrer, també, la d'algun micopatogen -micosi- que suposem que deu actuar, especialment, en les parts dessabades, on l'arbret, desarmat de l'estoig químic que el protegeix, és més vulnerable.

Boixos completament esfullats i parcialment espellats, mostrant el ramatge fi, de color beix pàl·lid, en una imatge que per desgràcia ja tenim reconeguda.

Si voleu informació succinta i molt ben ordenada sobre aquesta plaga la trobareu en aquest enllaç. Com podeu veure, sembla que encara no s'ha pogut determinar el micopatogen associat a l'arna del boix. Fixem-nos en la diagnosi, quasi aterridora, recollida en aquest document de Joan Montserrat:

"Mort dels boixos deguda al col·lapse provocat per l'oclusió total dels conductes de saba (patogen desconegut)"

Correu accidental. Eruga de l'arna del boix Cydalima perspectalis. Les erugues es depengen dels arbres defoliats i parcialment escorçats, mitjançant fils de seda de gran finesa, quasi invisibles. Vam arreplegar-ne algunes, tot passejant, no moltes, a la roba, el bescoll i el barret. L'eficiència brutal arriba a aquest extrem: també nosaltres mateixos, inconscientment, en som difusors.

La informació feta pública per la Generalitat inclou un mapa de l'afectació molt interessant. L'afectació és severa a tota la regió oriental del Principat; lleu o moderada al Moianès i Berguedà; nul·la o quasi al sud i als Prepirineus que tributen a l'Ebre. Per ara la situació seria la següent: les boixedes de la regió oriental es troben en crític procés d'extermini. Les de ponent se'n veuen estàlvies.

Es poden veure perfectament les branques dessabades, sobretot els ramells més fins. Com dèiem, la sospita és que aquesta sigui la via d'entrada de la micosi mortífera.

Incertesa

El Buxo-fagetum de la regió oriental és un dels paisatges que tenim més ben ancorats en l'experiència. El doble estrat de la fageda aèria i esponjada cohabitant amb la boixeda tofuda i semprevirent és una estampa dibuixada amb la precisió del delineant. Què passarà quan les poderoses arrels dels boixos acabin corsecant-se del tot? Què passarà amb les teranyines de les micorizes del boix? Quins altres microorganismes no arrossegaran aquestes micorizes? Veurà obertes les portes, el tenaç i persistent ginebre, inesperadament, per esplaiar-se a lloure? Sigui com sigui, no és pas fàcil d'avaluar el paper que té el boix en la consolidació i l'evolució del sòl.

Veurem com va enguany l'anyada de glans, però per ara la sospita va en la línia del vist en el cas de l'aranyoner, la possibilitat que hi hagi contraanyada forta. Les capces de les alzines, si més no, ho suggereixen. Ho hem vist a Sant Llorenç i ens va meravellar. És tal la brotada novella de les alzines que les capces, vistes de lluny, semblen de roures, de tan verdes que es veuen. La sospita ja l'hem apuntada: que no sigui el llegat de les persistents pluges tardorals seguides de quasi mig any sense regar de veritat.

Clourem aquest report amb la imatge, força vistent, que vam copsar tan bon punt vam començar el passeig. Les tanques vives esponeroses d'una gran herba, tota plena de pomells blancs, a les vores dels camps: Cerfull bord Anthriscus sylvestris.

Sabadell. 28.6.2019. 

Textos i fotografies: © Romà Rigol