El sot de les Perxes. Collsacabra. Osona. 23.6.2019.
Recollirem, en aquest report, uns apunts sobre el sot de les Perxes, tributari de la riera de les Gorgues, al sector de ponent del bloc enlairat del Collsacabra, no gaire lluny de Cantonigrós. I de passada veurem alguns aspectes de les flors dels rosers. Però haurem de dedicar espai, també, per a un tema de gran impacte a la natura, la mort de les boixedes.
En el mapa de Piolet aquest sot hi consta com a 'rec de les Perxes', mentre que a la pàgina de l'ICGC hi consta com la riera de sant Julià. Aquest torrent és el principal drenatge d'una coma molt bella i coneguda pels excursionistes, que té forma de rotgle o de ferradura. Limiten la vall les serres de Cabrera, Puigsec i del Sitjar.
Avancem epigràficament els temes que veurem:
- Introducció fitogeogràfica
- Segueix la sequera
- La flor dels rosers
- Algunes herbes nemorals
- La mort de les boixedes per l'arna del boix
El relleu i la fesomia de la zona són prou coneguts: relleus tabulars amb tossals testimonials allargassats, bastits amb materials sedimentaris eocènics, amb predomini d'unes roques grises de talls nets, les margues.
Un relleu esglaonat
Les margues tenen, exposades a condicions atmosfèriques, un comport amb tendència a la denudació. Són friables. La inestabilitat és un dels factors més desfavorables per a la vegetació, sobretot si hi manca la fracció de terra fina que permet consolidar la fixació de les arrels.
Qualsevol excursionista o caminant ho pot comprovar: sigui de pujada o en davallada, cal anar saltant marges i talussos, tot passant per petits traus, golerons o corriols que, generalment, se'ns apareixen del tot despullats, amb pedruscall de color gris finament esbocinat i solt.
La forta tendència a la incoherència és, creiem, el motiu de que les vores de les diferents capes de sediments, molt desfavorables per a l'arrelada, no duguin sinó algunes matetes xeròfiles, com testimonials romanalles escassigallades.
Imatges aclaridores
Ho són molt les fotos aèries. El roures, alzines i freixes termenegen les vores de les graonades, tot fent uns dibuixos sinuosos i lobulats que poden evocar la figura de collarets deixats en una taula.
Aquest és l'esbós del retrat del paisatge de la zona: prats de pastura disposats en bancs o feixes i limitats per rengs d'arbres de marge i alguns cultius d'herbàcies, cereals i farratges.
Figura 1. Les flors dels rosers són molt curioses. A la figura 1 hi veiem una secció esquemàtica: a dalt i al voltant del centre de la flor, els nombrosos estams (E) lliures formen l'androceu; els pètals (P) lliures formen una corol·la oberta com un plateret (pateniforme); per dessota hi ha els sèpals (Se); parcialment exposats al defora i en bona part inclosos en la copa, hi ha el conjunt de pistils (Pi); la copa és el tàlem o receptacle (R).
Figura 2. En aquest esquema hi podem veure el mateix conjunt però amb més detall. El gineceu és compost -policarpel·lar- i consta de nombrosos pistils (Pi) d'estil (Es) llarg, reunits com un feix d'alls tendres relligat, amb els dos extrems situats en dues parts ben diferenciades: al defora i al centre de la flor hi afloren els caparrons dels estigmes eixamplats -capitats o claviformes-, aplegats en forma de pilota o 'pinya estigmàtica' (PE); a l'extrem inferior i ben enfondits a l'interior de la copa, hi ha els ovaris (Ov) pilosos. Un cop fecundats, si ho són -trobareu moltes gerretes sense fruits o amb poquets, en exemplars híbrids-, els ovaris es converteixen en un fruitet sec, un aqueni (Aq, també noueta o núcula, segons les fonts). En els rosers, doncs, i tal com veiem també en les figues, els fruitets van immersos al dedins d'un receptacle acrescut, més o menys carnós, que madura a mesura que ho fan els aquenis. A més, en madurar tot el conjunt, es mustiguen i retreuen els estigmes i els estils i s'acaba produint l'oclusió o cloenda de la gerreta, el disc que es forma al nivell del que aquí anomenen 'collet (C) de la gerreta'. Els pistils poden ser lliures -cas del roser de la foto de dalt- o més o menys confusionats (vegeu 'Flora Iberica').
Receptacle
Ultra l'interès que pot tenir, per si mateixa, la terminologia, el que fins ara hem anomenat 'copa' o 'gerreta' és un òrgan important en l'estudi de les flors (antologia) i dels fruits (carpologia), present, a més, en un munt de plantes de grups diferents.
Aquesta copa dels rosers, forma part del calze? Bé ho sembla, atès que els sèpals en són la continuació natural. La copa és l'eixamplament del peduncle floral i, per tant, és d'origen axial.
Això pot semblar anecdòtic, però un detall a considerar, en carpologia, és que en la infructèscencia del roser s'hi han integrat, doncs, parts extraflorals, extracarpel·lars.
La forma ventruda de la flor dels rosers es pot comparar amb una gerra o tupí, i diem que el receptacle o tàlem és urceolat; o bé amb un flasconet, i diem que és lageniforme; o bé amb una urna...La infructescència del roser s'anomena cinoròdon, però, més descriptivament, també úrnula (urna petita).
Els coneguts, virtuosos i bonics fruits dels rosers, més o menys fusiformes o en forma de pilota de rugbi, reben diversos noms en la nostra llengua: gavarra, gavarró, tapaculs, gratacul...
Avellanosa local, en una feixa de fondalada, a la mà dreta del torrent, a frec del camí vaquer de la casa dita la Serra de Corcó. |
L'avellanosa
I de cop tot canvia, a causa de l'efecte d'un planifoli, l'avellaner. Les fulles amples i superposades creen al sotabosc un ambient força penombrós, només foradat pels raigs que s'escolen pels petits espais sense cobertura. Sòl gras de fondalada i ambient estable, quasi sempre fresc o humit, són els elements que fan possible la vida d'un estament herbaci de gran recobriment que inclou plantes de fulla ampla com ara les ortigues, l'herba de sant Benet, el melcoratge o la lletuga boscana. Però també aquí les molses de les roques estan resseques. Certament, imposa veure els registres dels valors de pluja de l'any.
l
I de cop tot canvia, a causa de l'efecte d'un planifoli, l'avellaner. Les fulles amples i superposades creen al sotabosc un ambient força penombrós, només foradat pels raigs que s'escolen pels petits espais sense cobertura. Sòl gras de fondalada i ambient estable, quasi sempre fresc o humit, són els elements que fan possible la vida d'un estament herbaci de gran recobriment que inclou plantes de fulla ampla com ara les ortigues, l'herba de sant Benet, el melcoratge o la lletuga boscana. Però també aquí les molses de les roques estan resseques. Certament, imposa veure els registres dels valors de pluja de l'any.
l
Mycelis muralis, Geranium robertianum, Geum urbanum, Cardamine impatiens...plantes nemorals, d'ambients de llum atenuada, sedassada. |
Plançonet d'Auró blanc Acer campestre i fullatge molt retallat d'una apiàcia, probablement de cerfull bord. |
Síliqües enravenades, llarguetes, de l'Allenc Alliaria petiolata, una herba nitròfila que fa una intensa olor d'all. |
Soqueta i arrels d'Alliaria petiolata, hemicriptòfit. Notem-hi les arreletes esgotades del coll de l'arrel, possiblement testimonis dels inicis de la vida de la planta, quan convé escamarlar les arrels per donar oportuna sustentació a la part aèria. Tot sovint, quan admirem les meravelloses il·lustracions de 'Flora Iberica', ens adonem que s'ajusten perfectament al que veiem a la natura, com en aquest cas, el dibuix de l'allenc, obra de l'il·lustre Eugeni Sierra. En aquesta font s'hi diu que aquestes arrels tenen les mateixes virtuts que les de la mostassa negra Brassica nigra, planta que mereixerà, properament, una petita fitografia. |
Gran concentració de capgrossos, en un racó assolellat de la tolla. |
Translucidesa, besllum, ombres i contraclarors encaixen, com un trencadís, en el tibat, membranós i setinat fullatge de l'avellaner. |
La mort dels boixos
Ho hem vist en altres reports que encara hem de recuperar, a la riera de Tavèrnoles o de Llaers i a la de Sant Sadurní d'Osormort. La ruïna de les boixedes és un fenomen molt impactant, sobretot quan, com a la riera de Llaers, boixedes de gran extensió i contínues se'ns apareixen completament destruïdes, sense excepció, amb els boixos esfullats i dessabats en les parts que van ser les més tendres. Aquí i allà hi trobem, molt escadussers, alguns boixos que, encara no del tot exhaurits, treuen petits rebrots en algunes parts del brancatge o del tronc.
Les informacions consultades s'avenen amb la sospita que vam tenir en veure la mort de la boixeda de Llaers. En la destructora activitat de les erugues hi deu concórrer, també, la d'algun micopatogen -micosi- que suposem que deu actuar, especialment, en les parts dessabades, on l'arbret, desarmat de l'estoig químic que el protegeix, és més vulnerable.
Boixos completament esfullats i parcialment espellats, mostrant el ramatge fi, de color beix pàl·lid, en una imatge que per desgràcia ja tenim reconeguda. |
Si voleu informació succinta i molt ben ordenada sobre aquesta plaga la trobareu en aquest enllaç. Com podeu veure, sembla que encara no s'ha pogut determinar el micopatogen associat a l'arna del boix. Fixem-nos en la diagnosi, quasi aterridora, recollida en aquest document de Joan Montserrat:
"Mort dels boixos deguda al col·lapse provocat per l'oclusió total dels conductes de saba (patogen desconegut)"
La informació feta pública per la Generalitat inclou un mapa de l'afectació molt interessant. L'afectació és severa a tota la regió oriental del Principat; lleu o moderada al Moianès i Berguedà; nul·la o quasi al sud i als Prepirineus que tributen a l'Ebre. Per ara la situació seria la següent: les boixedes de la regió oriental es troben en crític procés d'extermini. Les de ponent se'n veuen estàlvies.
Es poden veure perfectament les branques dessabades, sobretot els ramells més fins. Com dèiem, la sospita és que aquesta sigui la via d'entrada de la micosi mortífera. |
Incertesa
El Buxo-fagetum de la regió oriental és un dels paisatges que tenim més ben ancorats en l'experiència. El doble estrat de la fageda aèria i esponjada cohabitant amb la boixeda tofuda i semprevirent és una estampa dibuixada amb la precisió del delineant. Què passarà quan les poderoses arrels dels boixos acabin corsecant-se del tot? Què passarà amb les teranyines de les micorizes del boix? Quins altres microorganismes no arrossegaran aquestes micorizes? Veurà obertes les portes, el tenaç i persistent ginebre, inesperadament, per esplaiar-se a lloure? Sigui com sigui, no és pas fàcil d'avaluar el paper que té el boix en la consolidació i l'evolució del sòl.
Clourem aquest report amb la imatge, força vistent, que vam copsar tan bon punt vam començar el passeig. Les tanques vives esponeroses d'una gran herba, tota plena de pomells blancs, a les vores dels camps: Cerfull bord Anthriscus sylvestris.
Sabadell. 28.6.2019.
Textos i fotografies: © Romà Rigol