Els naturalistes clàssics eren sovint exploradors, viatgers, en certa manera aventurers, que volien saber com era el món, la fauna i la flora, en regions que eren poc o no gens conegudes.
Sempre ens imaginem aquells naturalistes amb la il·lusió i l'entusiasme propis de qui descobreix coses desconegudes, com la intensa emoció que viuen els nens, en veure les coses per primer cop.
Fins i tot ara, que molt difícilment podrem descobrir terres llunyanes, sovint parlem de descoberta, quan proposem i fem alguna activitat de divulgació de la natura.
Els naturalistes tenen, com aquells clàssics exploradors, vinculació amb el terrer. Volten, observen i fins i tot estudien, de vegades, algun dels infinits aspectes dels variadíssims fenòmens naturals.
Desconnexió del món. Però en la societat actual hi està arrelant, amb força, un sentiment de ruptura, de desconnexió del món. Hem anat bastint formes de vida amb artificis molt sofisticats i, paradoxalment, ara, quan creiem que ja no hi ha més terres per descobrir, és molt gran el desconeixement que tenim del nostre entorn. L'exotisme ha enfosquit la normalitat. Estar molt connectat, amb les teranyines socials, ens desconnecta del món.
Dir blanc i fer negre. És general i molt gran el desconeixement que tenim, la majoria de persones, de la natura. Els mateixos mitjans de comunicació ho confirmen: se'n parla com l'escenari ideal per a les pràctiques esportives, com ara la recent cursa, multitudinària, d'ascens al Puigmal. La natura no és cap escenari.
No hauríem de fomentar activitats multitudinàries a la muntanya, sinó, ben al contrari, l'estima i la conservació de les espècies i dels hàbitats. És encara més lamentable que això ho faci, precisament, l'administració.
Molts de nosaltres vivim d'esquena a la natura i, sobretot, sense sospitar, gota, quins càrrecs i greuges no provoca, aquest allunyament.
El descrédit de la realitat. No només això. En molt cercles acadèmics s'ha anat difonent la idea que aquest coneixement, el de la flora i la fauna que es fa en un territori, no té rellevància.
I, a més, es reforça aquesta idea amb un supòsit equivocat, el de creure que aquest coneixement ja s'ha completat. Aquest supòsit esguerrat arrela i nia en un altre, igualment tort: el de creure que la natura no canvia, que la natura és un escenari immutable.
Llegat debilitat. Sí, sovint tenim la impressió, pel que fa als aspectes de la natura, el clima, la terra, els animals, la flora, etc., que ja ho sabem quasi tot.
No, no ho sabem tot, és clar. Però el que sabem, per exemple de la flora de Catalunya, és obra dels científics que aplicaven els seus coneixements a l'estudi del medi; eren els mestres dels mestres actuals, que van seguir-ne les traces i que, a hores d'ara, ja van passant el relleu als nous biòlegs, però ara amb el fil del vell llegat ja molt debilitat.
Coneixement envellit. L'obra d'aquests tenaços botànics, en general excel·lent, va acusant l'envelliment, dia a dia. Els biòlegs que estudien la flora veuen, tot sovint, que les referències i les dades de moltes espècies són de velles publicacions, de fa 30, 50 o més anys.
Manca molta renovació en aquest camp, un àmbit de molt fàcil formulació: l'estudi de la flora del nostre país.
L'amenaça de l'extinció d'un estil. Van passant les generacions de biòlegs amb fortes connexions amb la natura, que es van formar desenvolupant la seva formació en tots els àmbits, les aules, els laboratoris i, també, el medi natural, un coneixement, aquest darrer, directe, vital, imprescindible, que té el preciós valor d'ajustar les ciències de la vida en la dimensió de l'empirisme, de la realitat palpable, de l'experiència viscuda.
Aquesta desvinculació de les ciències de la vida amb el territori, ja ha fet córrer força tinta. Això quasi ens duria a fer consideracions de caire filosòfic; perdoneu si, al llarg d'aquest capítol, no me n'estigui pas de fer-ho.
Ajaguda, cofada i amb calces florides, la biòloga i amiga Judith Mira, experta en divulgació de la natura, en una imatge de fa quasi 30 anys. A Catalunya hi ha una gran tradició de persones que fan de guies de natura, una preciosa i valuosa tasca social. Ella n'és un bon exemple, de molts anys de perseverant dedicació.
El galopant descrèdit de la realitat. Forma part de l'estil de vida codificat de la nostra societat. Preferim el codi a la realitat; la foto del narcís més que no el narcís mateix. Ens creiem que podem capturar la realitat. Això crea escola. Es va inoculant una presumpció, molt banal però també alarmant: ho podem recrear tot i l'experiència recreada és equiparable a la realment viscuda.
I això ens porta, massa sovint, a un capteniment viciós i absurd: argumentem sobre qüestions que desconeixem. Sense la guia del bagatge de l'estudi personal, les opinions van substituint el coneixement; a hores d'ara, ja comença a ser normal, per exemple, que persones vinculades a l'administració opinin de temes que ignoren, multiplicant mecànicament els refregits que s'esbomben a la lleugera.
Les il·lusions. En la nostra vida quotidiana hi ha eines, recursos i ginys que són representacions del món; són d'una tal perfecció que en la nostra ment el món es va assimilant a això, a una representació o unes imatges.
Les il·lusions van arrelant en nosaltres: no dubtem gota, és clar, que la foto del pitroig que rebem al telèfon, és un pitroig; tampoc no dubtem que ara estem d'allò més ben comunicats, perquè tan sols en uns instants podem enviar i rebre un missatge d'algú important per a nosaltres.
Certament, contínuament emetem molts comunicats i això, ves per on, magnifica encara més la incomunicació.
Tot plegat són simples o complexes il·lusions. Comunicar només és possible quan, prèviament, hem comunicat amb nosaltres mateixos. L'ermitana de l'ermita de la serra del Montsant, o el pastor solitari, immers en un mar de camps despoblats, no crec que estiguin menys comunicats que la majoria de nosaltres.
El naturalista i amic Raül Bastida, anotant dades en un estudi de l'avifauna del Segrià. Les poblacions dels ocells poden ser un bon semàfor ambiental. Sovint experimenten oscil·lacions que ens poden posar d'amunt de la pista d'aspectes com ara variacions dels recursos alimentaris; variacions en l'estat dels nínxols de nidificació; canvis en la fesomia dels hàbitats; evolució de l'estructura de la vegetació, etc.
Protegir els ocells és protegir la natura; protegir la natura és protegir la nostra llar, que ens guarda i alimenta. Però per a protegir els ocells, cal conèixer-los bé, conèixer bé la seva biologia.
La natura mai no s'atura. Per això cal reivindicar la connexió de les ciències biològiques amb el territori. Ens hem revoltat de ginys que provoquen il·lusions enlluernants, però són il·lusions dissecades, sense vida.
Viure i conèixer la natura és una altra cosa: permet comprendre que els paisatges són dinàmics i les espècies evolucionen. Les poblacions van canviant. Aquestes variacions ens poden procurar preciosos indicis, sobre l'estat del sòl, de l'aigua, de l'aire, etc.
És fonamental conèixer bé el medi natural. Perquè la natura mai no s'atura. I aquest coneixement, sempre incomplet, ja gairebé no l'anem renovant. I cada dia es va aprofundint més, aquesta desconnexió.
Conèixer l'estat de la natura vol dir, en primer lloc, conèixer les espècies de la flora i la fauna i conèixer-ne, també, el seu estatus, en quines comunitats naturals viuen, en quines regions es troben i quina és la seva abundància.
Si aquest coneixement sempre ha estat massa parcial i fragmentari, ara es tendeix a pensar que és cosa d'altres temps; aquesta clàssica activitat dels biòlegs va sofrint, d'aquesta manera, una persistent devaluació.
I, no obstant, és força evident que no es pot gestionar el territori sense conèixe'l a fons.
Sense conèixer bé les comunitats naturals, la seva dinàmica, els seus components i la seva distribució, és impensable que es puguin fer actuacions en el medi fetes amb un compromís de respecte i protecció que sigui cabal i real.
La desvinculació de l'acadèmia. Es va trencant aquesta connexió amb el territori i la seva complexa realitat. Els estudiants de biologia fan altres coses. No és rar que desconeguin completament molts dels elements més normals del nostre entorn natural; per contra, aquests elements solen ser ben coneguts per persones d'altres àmbits, com ara les associacions d'excursionistes, els grups ecologistes i, en general, els naturalistes afeccionats.
És força curiós, veure i comprovar com el medi acadèmic, que tradicionalment ha abanderat i dirigit els estudis de la natura, a anat girant l'esquena a aquest coneixement.
El naturalista i amic Albert Petit Saludes ha centrat bona part de la seva activitat en la determinació tipològica i la cartografia dels hàbitats. El 'Manual dels Hàbitats de Catalunya' és una preciosa síntesi de les comunitats vegetals macroscòpiques; però el coneixement de la distribució de les comunitats vegetals en el territori és encara molt incomplet. Aquesta és una eina bàsica, que exigeix una exploració exhaustiva, pacient.
Són treballs normalment concebuts i planificats en els despatxos dels centres universitaris, que solen tenir unes dotacions econòmiques més aviat escasses, de manera que aquests tipus d'estudi s'allargassen en el temps molt més del que fora desitjable.
"El coneixement és com una font màgica que mai no s'esgota"
Edward O. Wilson
I, sigui com sigui, va creixent, cada dia més, la constatació d'un mancament: són moltes, actualment, les institucions, tan públiques com privades, que necessiten disposar d'informes relatius a la natura d'uns indrets determinats, o, en molts altres casos, sobre uns organismes determinats, com ara, per exemple, els associats a un riu o una riera, espais singularment sensibles.
Cada cop hi ha més feina d'inventariat, avaluació i vigilància d'aspectes concrets de la natura, però són poques les persones que són competents en aquest camp, els biòlegs o naturalistes amb el bagatge que dona el treball de camp, experts en el coneixement dels paisatges, les comunitats naturals, la tipologia dels hàbitats i la determinació de les espècies; persones preparades en la fornal de l'empirisme i l'experiència personal, capaços de fornir informes precisos sobre la realitat de la natura del nostre territori.
Caldria reivindicar, doncs, en les escoles de natura, la figura de l'aprenent, la persona que construeix la seva formació acompanyant a l'expert.
Al centre de la imatge del grup d'amics, amb geca roja, el bioquímic, naturalista i amic Roger Pascual, autor de la flora de la serra del Montsant i tenaç explorador del seu mantell vegetal.
Convé que sapiguem que quan es publica una flora, la relació i l'ordenació epigràfica de les plantes d'un lloc, amb la fitxa de les dades més rellevants, aquesta obra és, gairebé sempre, el resultat d'un compromís personal, assumit per algú disposat a fer l'arreplega de moltíssimes dades, bastides al llarg d'una bona carrandella de diades de camp, d'uns quants anys d'observacions i anotacions i sense cap altra compensació que no sigui la satisfacció personal de poder veure completat un estudi de flora.
Son obres personals, que tenen, justament, aquest notable valor, el de reflectir i condensar un enorme i extens treball de camp.
Convé reconèixer que aquests estudis de flora, detallats i precisos, són una molt valuosa aportació al coneixement de la flora catalana i de la distribució de les espècies.
"Aquesta obra és la síntesi de més de 20 anys de recerca. Com en totes les curses de fons, va començar pel simple gust de fer camí. Des del 1983 he recorregut uns 500 quilòmetres de senders per la serra de Montsant, la majoria més d'una vegada, anotant en una llibreta de camp les plantes que podia identificar. En tot aquest temps, més de mitja vida, han canviat moltes coses."
Roger Pascual. Prefaci a la 'Flora de la serra del Montsant'.
Hauríem de crear una escola. Ara per ara, aquest coneixement no es pot adquirir en els estudis universitaris; per això crec que caldria crear una escola de naturalistes i que aquesta necessitat s'anirà fent, cada dia, més evident.
Per què una escola de naturalistes? Per a formar persones que siguin verament competents en el coneixement de la flora i la fauna, donat que aquesta formació pràcticament no es treballa en els estudis universitaris.
Molts haurem estat testimonis de circumstàncies com ara llicenciats en biologia que no saben reconèixer una mata o un arbust comú, que, per contra, el naturalista i l'afeccionat a l'observació de la natura, avessat a trescar i a observar el nostre entorn, sí que coneix.
No dubteu que calen persones competents en aquest coneixement, perquè són moltes les entitats i institucions, públiques o no, que necessiten disposar d'informes concrets i d'informació precisa sobre la presència de determinats organismes, en llocs determinats.
Una informació necessària que possiblement cada dia costi més d'aconseguir.
.png)
Quan el botànic Arnau Mercadé va acabar de llegir la seva tesi de doctor: l'estudi de la flora i la vegetació del Moianès, un conegut professor de botànica va comentar que tal vegada aquesta podria ser la darrera flora d'una regió del nostre país.
Les administracions s'ocupen de milers de projectes relatius al medi natural, de tota mena; mes el país és encara un gran desconegut.
Els catàlegs de flora són locals. Bona part del país no s'ha estudiat a fons, en absolut.
L'observació dels mapes del Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya suggereix l'existència de 'pous blancs', zones que compten amb un corpus de citacions botàniques conspícuament amagrit, si es comparen amb d'altres, les més estudiades. Crec que el Lluçanès podria ser-ne un exemple.
Mancaments. El Montseny, el massís que alguns tindrien per més emblemàtic, com ara es diu, ha congriat l'atenció i els esforços personals d'un bon plec de botànics -dels quals en Bolòs, dels de l'època moderna, no seria dels menys coneguts- que han bastit manta notes i catàlegs de plantes i moltíssims estudis de vegetació.
El catàleg publicat per la Diputació, de Sáez, Pié i Carnicero, és una fita molt notable, excel·lent, quasi una flora, però el popular massís, el grop del senyal dels mariners, encara no compta, ara per ara, amb una flora crítica completa, que és molt més que un catàleg.
Una flora completa com l'esplèndida flora crítica de Montserrat: 'Nova flora i atles corològic de Montserrat', bastida pel botànic i amic Josep Nuet Badia -a l'esquerra de la imatge, un exemple més de botànic extra-acadèmic-, publicada el gener d'enguany. Fotografia: © http://equip-recerca-botanica.blogspot.com/
Però la majoria d'espais no compten ni tan sols amb catàlegs; i si ens fixem en els briòfits?; o en les algues?; o en els fongs i bolets?; o en les papallones, les arnes, els morruts o en qualsevol dels nombrosos grups dels articulats?
Doncs no oblidem que, ara per ara, d'això, apenes se n'ocupen els biòlegs, que, en general, tenen altres ocupacions.
Ho repeteixo un cop més: bastim fabulosos projectes, mes el món real ens és encara molt desconegut.
La natura atia la imaginació i la creativitat artístiques. És un error molt clàssic -per sort, poc a poc això ja es va esvanint-, creure que les disciplines artístiques no aporten coneixement a la ciència. L'art té el poder de cultivar els sentiments i la imaginació, preciosa qualitat sense la qual la ciència envelleix. La ciència és col·lectiva i humanitària; no hauria d'acimar-se, com els estilites, en l'aïllament. A la imatge, macs pintats, de Lisa-Vera Matamala.
Manca de realisme. No són pocs els mateixos botànics que reconeixen que, a hores d'ara, són els naturalistes, els afeccionats a les plantes i les persones vinculades, en general, a entitats excursionistes o ecologistes, el que dediquen més atenció a les plantes del nostre país.
Per què? Com és això? Ens hem especialitzat en bastir artefactes, programes i models fabulosos que, ça com lla, solen tenir el perniciós efecte d'allunyar-nos del més elemental realisme.
Això actualment té algun exemple força evident: diuen, alguns dirigents polítics, que cal tornar a fer gestió forestal. Jo no ho dubto, però de debò algú pot pensar en gestionar la vegetació en comarques que tenen grans extensions de terreny completament despoblades?
De debò es pensen que és possible gestionar el territori sense preparar, abans, una efectiva planificació de repoblament?
El precursor de l'LSD. L'any passat, de primavera plujosa, vaig trobar, no gaire lluny del veïnat de Can Gurri, a prop de la Roca del Vallès -territori catalanídic septentrional-, uns quants peus de la gramínia dita gram d'olor, molt abundant en aquest indret, infectats pel fong dit banya del sègol Claviceps purpurea, com podeu veure en aquest enllaç. El mapa de distribució d'aquest fong, recollit en el BDBC, revela que fins ara no és un fong conegut d'aquesta zona ni d'aquest territori fisiogràfic. Aquesta és l'observació i la dada d'un simple naturalista. Mapa: © Xavier Font Castell. Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya.
Una qüestió ecològica i filosòfica. Així com fa qualsevol herbeta, que es desplega activament -tot i la immobilitat- i s'integra en l'espai, viure la natura és un sentiment d'integració, que es cultiva poc a poc, sense preses. Aferma un fonament ecològic i filosòfic: vivim pels esdeveniments infantats en les arrels de l'arbre de la vida, els mateixos, no pas diferents, que han produït els altres, milions, d'organismes del món; i la nostra vida pot millorar amb l'anàlisi dels fenòmens naturals i la síntesi de les idees, que ens poden permetre fixar-nos objectius.
Jaume Terrades
Bunquerització. Diguem-ne atrinxerament. Estic convençut que molt aviat s'aniran veient, encara més clarament, el efectes negatius, en les persones, de l'allunyament de la natura. La disponibilitat, en els habitatges, de tots els serveis i els productes necessaris pera la vida diària, juntament amb la permanent connexió amb les xarxes i les teranyines socials -vectors d'incomunicació, més que no de comunicació-, permet que les persones i en especial les noves generacions visquin molt tancades, sovint en un estat quasi de reclusió.
Resum. Hi ha temes socials actualment molts candents. Les riuades destructores i els incendis forestals han revelat una alarmant inadaptació i una inconsciència que impregna tota la societat. L'extrema sectoralització de l'administració la converteix en una maquinària feixuga, mal articulada, amb una molt escassa capacitat d'actuació i de direcció.
Una escola de naturalistes podria formar persones competents en la interpretació dels fenòmens naturals, que, a més, sapiguen fer-ne l'oportuna difussió; persones preparades per a fer avaluacions i vigilància sobre l'estat i l'evolució de les espècies i dels hàbitats; per a determinar les espècies de la flora i la fauna; finalment, dotades de la preparació per a fer divulgació de la natura, però no amb caràcter ocasional, sinó de forma sistemàtica i ordenada.
Tot plegat inspirat en una convicció: la necessitat de fomentar el coneixement de la natura i de treballar per rectificar, així, els nombrosos tòpics i les errònies informacions que, amb l'epidèmia de la síndrome del lloro, s'esbomben pertot, a tort i a dret.
(Imatge: pipes, cecidi vescós dels pecíols dels roures, degut a Andricus viscosus)
La Sagrera
Romà Rigol Muxart
