Els isòets són pteridòfits (pteridophyta), els vegetals considerats, evolutivament, posteriors al grup de les molses i hepàtiques (bryophyta), i anteriors als espermatòfits (espermatophyta).
Però els pteridòfits són un grup força divers, que inclou les següents classes:
"Los pteridófitos se dividen en 6 clases: psilofitinas, articuladas, licopodiínas, psilotinas, isoetinas y filicinas".
Font Quer. "Diccionario de botánica".
D'aquestes 6 classes ens són familiars 4: les articulades -artrophyta-, que inclou els equisets o cues de cavall; les licopodiínes -classe de les licopodiates-, que inclouen els licopodis -peus de llop- i les selaginel·les; i el gran grup de les filicines -classe de les filicates-, les falgueres, que inclouen grups molt diversos, com ara els trèvols d'aigua -família marsileaceae-, les llengües de serp -ophioglossaceae- i les falgueres frondoses més conegudes -polipodiaceae.
Cal fer notar, a més, que els isòets són una expressió moderna d'una nissaga molt antiga: es creu que aparegueren durant el cretaci -període de l'infantament de les angiospermes-, com a descendents de licopodiòfits primitius, ancorats en temps molt reculats -silúric o devonià.
Isoetes durieui a les terres catalanes
Aquest isòet s'ha citat de comarques costaneres del sector oriental, territoris catalanídic nord i ruscínic.
Tractant-se d'una planta pròpia de sòls àcids, és lògic que es faci en comarques on el substrat dominant és granític i sorrenc, però és sabut que la península del Cap de Creus, on aquest isòet hi té una presència significativa, té un substrat més variat, de metamòrfiques i magmàtiques diverses.
Vulnerabilitat i perill d'extinció de I. durieui
Poden aplicar-se, en esguard d'aquest punt, dues perspectives, una general i una altra local.
Amb perspectiva general, aquest isòet no ha merescut, al criteri de Sáez, Blanché i Aymerich (2), d'ésser inclòs en cap de les diferents categories de perill o amenaça d'extinció.
Aquests autors l'inclouen en el seu voluminós llibre, però en l'apartat 'espècies quasi amenaçades'. Copiem-ne la seva avaluació:
"Tant pel nombre de localitats conegudes com pel bon estat de conservació de la major part de les seves poblacions (algunes de les més importants demogràficament es localitzen dins espais de protecció especial) no es pot considerar una espècie amenaçada. És una espècie catalogada com a 'vulnerable' en el Catàleg de Flora amenaçada de Catalunya."
Isoetes durieui al voltant de La Roca del Vallès
Però localment considerades, les coses són diferents. Les poblacions properes a La Roca les va trobar el botànic Moisès Guardiola. L'han citat, de diferents punts de la serra de Marina, diversos botànics, entre els quals alguns de ben coneguts, com ara Oriol de Bolòs, Pere Montserrat i Llorenç Sáez.
Guardiola en parla en un número de la revista 'Atzavara' (3). En comunicació personal, aquest autor informa que les poblacions properes a La Roca es troben en recessió, donant-ne per extingides dues, de les cinc que ell coneix, però considerant, a més, que les restants es troben en una situació d'evident vulnerabilitat, atès que la zona rep, normalment, l'impacte d'intervencions diverses, en especial tallades i estassades, fetes per persones que no reben cap mena d'indicacions particulars; trànsit rodat -bicicletes, motos i altres-; alteracions de corriols i camins, arranjats o modelats expressament, per a aquestes pràctiques, o bé fotjades de senglars.
Donat l'increment d'algunes d'aquestes incidències, en especial les pràctiques esportives i les fotjades dels senglars, però també la necessitat de la fauna, en general, de visitar recurrentment espais que de tant en tant s'enaigüen, és previsible que aquestes poblacions d'isòet terrestre puguin finalment desaparèixer, més encara si es considera que s'ha bandejat, per part d'alguns representants d'entitats administratives, l'assumpció de qualsevol intervenció orientada a evitar-ho.
Aproximació a l'isòet Isoetes durieui Bory
L'aspecte és el d'una herbeta o el d'uns fins brins d'herba. Les fulles s'apleguen en un feix o manat; són linears, plegades al llarg, però, aparentment, més o menys planes, si és que estan ben hidratades; corbades cap enfora, afectant la forma de brollador; estretides a prop de l'àpex, però de punta no gaire aguda.
Depenent dels peus, segons estiguin completament calçats, els aparells vegetatius, o bé no del tot coberts, en alguns casos pot observar-s'hi un detall interessant i molt orientador: a la part inferior les fulles porten unes ales, unes estretes expansions membranoses, transparents.
Els peus observats presenten força variació pel que fa al nombre de fulles. El d'aquesta imatge, molt foliós, podria correspondre a un peu anyenc. Són herbes perennes -geophyta bulbosa- que, segons diuen, poden viure molts anys. Els peus jovençans, en canvi, duen moltes menys fulles, menys de 10 o de 8.
La mateixa imatge anterior però augmentada, per tal d'il·lustrar el punt suara comentat, l'ala membranosa de la part inferior de les fulles.
L'isòet sembla una cebeta. A la part inferior, colgada, les fulles s'apleguen al dedins d'un cilindre membranós, semblant al tel d'una ceba, però clarament viat, per unes costelles o nervis. Aquest conjunt, que unifica, ben individualitzat, cada peu, m'ha semblat que era un plec de beines foliars encavallades.
Per dessota hi ha la part d'aparença tuberosa i globosa. De fet, sembla que cada fulla forma, amb l'expansió foliar, membranosa, de la base, una mena de fornícula o capelleta -fòvees-, al costat intern -adaxial-.
Aquí, a la fòvea basal, la fulla fèrtil porta els esporangis -els vasos esporangífers, que estatgen les espores.
El lector interessat pot consultar, si li plau, qualsevol font que tracti d'aquestes parts. Com que les isoetàcies són heterospòries -fan dos tipus d'espores, diferenciades-, hi hauria, sembla, tres tipus de fulles, les estèrils, les portadores d'esporangis d'un tipus d'espores -gran, megàspores- i les de l'altre -micròspores.
Pel que fa a la tija, es pot observar al dibuix, a sota de la 'ceba', molt breu. Aquest corm o tija abreujada té creixement secundari, de manera que deixa, a l'exterior, els senyals de les parts revellides, juntament amb unes esquames que correspondrien, si ho he sabut entendre com cal, a les bases foliars o a les seves implantacions.
Aquest conjunt expressa una planta ben encuixada a l'aigua o al sòl humit. Les parts més sensibles, reproductives, o bé estan amarades o bé es mantenen sempre humides, poc o molt.
En aquest gènere hi ha algunes espècies, com el d'aquest capítol, que no són pròpies de pantans, ni d'estanys o basses, sinó de sòls humits. Aquests isòets es qualifiquen de terrícoles -o terrestres.
Al centre, gespa de Poa annua i P. bulbosa, en un forcall de camins. L'entorn és conegut, pinedes de pi pinyer i alzinar; brolles o brugueres; pradells herbats a les clarianes, molt ufanosos en aquest període, sovint ben entapissats de molses. En els terraprims hi ha comunitats de l'aliança Helianthemiom gutttati (pradells de teròfits silicícoles, mediterranis), força riques en teròfits, de desenvolupament hivernal o protovernal.
Els isòets vistos es trobaven en un marge de camí, amb sòl més humit, per trobar-se a prop del desguàs d'un petit barrancó.
Petit barrancó de fondalada, sense circulació d'aigua, però acollidor, quan plou, de petits bassiols, de curta durada, com el que es veu a la foto. Els isòets trobats no es van veure en aquest barrancó, però sí al costat mateix, en un marge.
Peu d'isòet, aparentment anyenc, en el marge d'un barrancó.
Imatge de l'únic peu que, parcialment descalçat, permetia veure-hi la part basal, tuberosa, molt característica. Val a dir que, per contra, els peus que estan ben calçats i en espais més enrasats, són difícils de distingir i reconèixer, de manera que, presumiblement, deu ser tot un compromís, conèixer-ne bé la corologia, especialment si no hi ha gaires peus o no formen grups gaire homogenis, de bon copsar.
(1) Pel que en algun lloc he llegit, sembla que la degradació associada a la immersió en un medi amarat o molt humit, podria ser el que permet el trencament dels embolcalls -vel, indusi- dels esporangis i l'amollada de les espores.
(2) 'Llibre vermell de les plantes endèmiques i amenaçades de Catalunya". Pere Aymerich, Cèsar Blanché i Llorenç Sáez. Editorial Argania. 2010.
(3)
'Atzavara'. Redescobert Isoetes durieui al sector central de la serralada litoral catalana. Moisès Guardiola.
Text i fotografies: © Romà Rigol
