No són gaires, els cereals sembrats al territori català: blat, ordi, sègol, civada, triticale i, més localment, l'arròs. Se sembren també alguns blats primitius -arqueològics-, però tindrien, en el conjunt, una rellevància molt menor.
En el meu entorn -la dita àrea metropolitana- el sègol no hi té gaire presència. L'ordi és el cereal més sembrat. Per això m'ha semblat que recollir-ne algun tret podria tenir interès. Les espiguetes, per cert, tenen trets força característics, regulars i fins i tot conspicus.
Les fotos són d'un camp de Gallecs -el Vallès occidental-, espai agrari que ha fornit manta matèria a aquest blog, singularment en relació a diferents varietats de blat; però també en temes ben diferents, com podeu veure en la pestanya Gallecs.
Les fotos són d'un camp de Gallecs -el Vallès occidental-, espai agrari que ha fornit manta matèria a aquest blog, singularment en relació a diferents varietats de blat; però també en temes ben diferents, com podeu veure en la pestanya Gallecs.
Espiga de sègol Secale cereale L.. La Cerdanya seria la comarca amb més superfície destinada al cultiu del sègol, un cereal principalment farratger, que es plega en verd o a l'inici de l'espigueig; ara bé, en agricultura ecològica el cultiu pot tenir altres finalitats, com ara el control natural d'herbes messícoles -el sègol es fa alt i amolla substàncies que són inhibidores per a altres herbes- o l'obtenció d'un gra de bona qualitat, que va guanyant acceptació en el mercat de productes de gra.
Els mots sègol, sègle i sècle són fillols del llatí secale. El castellà centeno, en canvi, té una altra natura, numerària, de centenum: de ciento en ciento, per la creença de poder donar cent grans, cada gra sembrat (Coromines, 1973).
.jpg)
Espigues de color claret, glaucescent -blavís clar-; espiguetes regularment disposades, alternadament, en dos rengs; força planes, amb compressió lateral; molt aferrades, en l'antesi; raquis pla; lemmes llargament arestats; arestes retorcides; anteres llargues.
Miquel Pujol diu (Cereals, 2008) que el sègol és al·lògam, predominantment autoincompatible o austoestèril. Imatges in situ del 20 de maig.
Part d'una espiga de sègol i, al costat, cara interna -adaxial- d'una espícula. A l'espícula hi veiem la parella de glumes, molt estretes, i la cara interna de les pàlees, que són hialines, molt tènues, ben embolcades pels lemmes, a l'altra cara, l'abaxial o externa.
Són 2 flors per espigueta, mes la literatura revela que en origen serien tres; de l'apical o central no en resta sinó una romanalla vestigial, entre les dues flors, en forma de petita membrana lingüiforme.
Espícula. Les glumes són uninervades, estretes i corbades; en la flor inferior, sense el lemma, s'hi veuen les llargues anteres i, a l'entreforc, l'estigma, molt pilós; noteu-hi la definició del nervi visible de la pàlea, que és fortament bicarenada.
Apunt descriptiu. El tret més vistent i destacable és, sens dubte, el lemma, sobretot la seva asimetria. Està plegat al llarg del nervi medial (n), però aquest nervi, excèntric, agermana dues parts del lemma molt desiguals: l'externa -abaxial-, la visible, és fortament viada, amb un parell de nervis, ben destacats, que al terç inferior es fan esborradissos; la part interna és molt menys ampla i els seus nervis, una altra parella, són tan tènues que a bell ull no es veuen.
En l'esquema de la secció, puntejada, hi he volgut representar aquesta notable dissemblança, entre els hemilimbes del lemma. El lemma està molt plegat. El nervi medial (n) -en realitat excèntric- forma una carena molt marcada. El lemma s'atenua molt, al cap, on hi convergeixen els tres nervis -el carener i la parella de l'hemilimbe extern-, tot formant una aresta cantelluda, trigonal, retorcida, amb denticles antrorsos.
Són molt vistents les dues rastelleres de dents marginals, del nervi medial (n) i de la vora de l'hemilimbe extern (m). Les dents tenen forma d'aculèols; són una mica corbades -uncinades- i presenten una talla graduada, degut al retorciment dels nervis, confluents en l'aresta. La gradació i la regularitat dels aculèols li donen un aspecte, al lemma, graciosament pectinat.
A la base del lemma, marcadament truncada, hi ha un ble de sedes fines.
Les glumes, fortament corbades i estretament naviculars, acaben en una curta aresta, molt finament antrorso-escabrosa, com la carena. Estan fortament plegades i són, com els lemmes, molt asimètriques, com he assajat de representar, en l'esquema de la secció transversal.
Tot aquest plec de trets, més la presència de la romanalla de la flor vestigial, encuixada al centre de l'espigueta, fan que l'espiga del sègol sigui ben característica i inconfusible.
Són molt vistents les dues rastelleres de dents marginals, del nervi medial (n) i de la vora de l'hemilimbe extern (m). Les dents tenen forma d'aculèols; són una mica corbades -uncinades- i presenten una talla graduada, degut al retorciment dels nervis, confluents en l'aresta. La gradació i la regularitat dels aculèols li donen un aspecte, al lemma, graciosament pectinat.
A la base del lemma, marcadament truncada, hi ha un ble de sedes fines.
Les glumes, fortament corbades i estretament naviculars, acaben en una curta aresta, molt finament antrorso-escabrosa, com la carena. Estan fortament plegades i són, com els lemmes, molt asimètriques, com he assajat de representar, en l'esquema de la secció transversal.
Tot aquest plec de trets, més la presència de la romanalla de la flor vestigial, encuixada al centre de l'espigueta, fan que l'espiga del sègol sigui ben característica i inconfusible.
En l'espiga hi destaquen els dos rengs d'espiguetes i els lemmes, marcadament viats, progressivament constrets i perllongats en aresta.
Vores del lemma regularment pectinades.
He consultat, per a fer aquest capítol:
- Flora Iberica. Gramineae. Vol. XII (II). Articles del gènere Secale. A.J. Pujadas Salvà. Pàg. 1069.
- Les plantes cultivades. Cereals. Miquel Pujol Palol. Enginyers Agrònoms de Catalunya. Segona edició de 2008.
Nota. Sáez i Aymerich consignen el Secale strictum (C. Presl) C. Presl [S. montanum Guss.], en el seu catàleg crític de la flora de Catalunya, trobat a Rubió (Pallars), per comunicació personal del botànic Xavier Font. Li fan el tractament de tàxon no nadiu; l'autor de 'Flora Iberica' considera dubtosa la seva autoctonia. Alguns autors creuen que aquest sègol perenne podria haver originat el sègol cultivat.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
