Les margues tenen, en general, una presència important a Catalunya, en especial al voltant o perifèria de la depressió de l'Ebre -la dita depressió central n'és la part oriental-, per exemple a Osona, Bages i Anoia, comarques que pivoten a l'entorn de clotes d'erosió fluvial, obertes a compte de materials sedimentaris tendres, com ara les margues.
La imatge és del sector central del Moianès. Al peu del talús, en el mantell de col·lecció dels materials mobilitzats, hi han germinat algunes plantes. En aquest capítol hi veurem un exemple de planta esquifida, d'aquest lloc margós i, durant tot l'hivern, totalment enaiguat.
"Heridas que no cicatrizan. Suele pasar en las margas; son fenómenos de erosión extrema, que a menudo se originan por accidente. Es un problema de consolidación. Se combinan varias dificultades: las arcillas tienen una compacidad que dificulta el enraizado de las plantas; al faltar la infiltración, el carbonato de remoción y exsudación tapona los poros del suelo; y luego hay desapego, el agua corriente labra la tierra y la arrastra. La marga es, expuesta a los agentes ambientales, una roca deleznable, muy frágil".
D'aquest blog: "El Moianès, prados, campos, pastizales y arbolados"
Margues. Comport i característiques. Comprendre bé els problemes d'erosió intrínsecs en les margues no sembla fàcil, en especial capir per què és tan habitual que en els afloraments d'aquesta roca la denudació hi sigui tan intensa, i que, tan sovint, apareguin completament nus, orfes de vegetació.
Els problemes de les margues es revelen en les fases intermèdies, és a dir, entre l'estadi de la roca mare nua, paradoxalment més apte per a la colonització vegetal, i el de la vegetació plena o estable, que en bona part de la regió de les margues, intrapirinenques i de les clotes perifèriques de la depressió de l'Ebre, seria forestal o arbòria.
Malaptesa. L'ambient, el substrat, és molt desfavorable. S'hi combinen diferents aspectes, amb tota la fila d'incidir de forma exponencial -autoalimentació erosiva, Guerrero Campo, 1996 (2). A més de les perturbacions físiques i mecàniques, cal afegir-hi les limitacions hídriques i de nutrients.
Friable. La marga és una roca tova, friable. Exposada als factors atmosfèrics, és una roca trencadissa, s'esmicola molt, en bocins petits. Dona sòls francs, llimosos i argilosos.
Erosió hídrica. Sembla que les correnties que provoca la pluja serien les principals responsables de l'erosió i dels vessants escorrancats en les margues. En esguard d'això, es diu que les zones de margues aporten a les conques percentatges molt elevats de col·luvions.
Inestabilitat dels escorrancs. L'encaix de la xarxa de drenatge es produeix arreu, fora dels llocs o regions, no gaire abundants, on les precipitacions són massa escasses per a fer-la possible.
Però en les margues hi hauria inestabilitat dels escorrancs, és a dir, l'establiment o encaix del drenatge seria esborradís, inestable, alternant.
La inestabilitat dels escorrancs i la tirada a crear permanentment nous riells (3) es produiria per sollevament. En els períodes sense pluges però amb humectació i eixugat alternants, el substrat s'inflaria molt i això provocaria la inestabilitat i finalment la solsida dels llomets flanquejats pels escorrancs, de manera que l'encaix del drenatge s'aniria desdibuixant periòdicament, i l'erosió, al seu torn, es faria més extensa.
Tot plegat suggereix la possibilitat, doncs, que l'erosió sigui difusa, repartida al llarg dels talussos i vessants; el sollevament intens i recurrent seria molt advers per a la colonització vegetal. Les plantes sofreixen el descalçat i l'enterrament, per materials mobilitzats. És sabut que el substrat fàcilment manllevadís és molt negatiu per a la implantació dels vegetals. Per a les plantes és molt pitjor la inestabilitat que la roca ferma.
Impermeabilitat i infiltració. La infiltració de l'aigua de pluja en les margues és baixa o molt baixa, fins i tot pot ser inferior a la de les argiles -Guerrero Campo-.
Carbonat càlcic. Els sòls de les margues són molt càlcics. Sembla que el comport del carbonat càlcic, en relació a la meterorització, seria una de les claus dels fenòmens erosius en les margues.
El rentat hi és molt baix -Guerrero Campo, 1996-67-; la permeabilitat hi és baixa o molt baixa; els sòls s'inflen molt quan es mullen -hidratació, humectació-, punt important, per la possible relació amb els fenòmens de sollevament -decapitació i exportació de materials.
Remoció del carbonat. Exposo aquest i altres punts per mera intuició, o deduïnt alguns elements del fenomen a partir d'obervacions directes.
L'observació seria: en terreny margós -margues del Keuper de la serra litoral central-, les pluges provoquen un crostat superficial en el terra, que seria una capa superficial de concrecions càlciques, del carbonat mobilitzat per l'aigua de pluja, que la impermeabilitat del substrat no permetria evacuar.
Quan hi camines, després d'un dia de pluja, el terra cruix sota els peus, tot revelant, clarament, dos caràcters important del substrat: el terra és mollar, sembla esponjat -inflament de les margues; hi ha una crosta mineral, càlcica, superficial.
És clar, la suspensió de l'aigua, fortament carbonatada, en la superfície, podria, tal vegada, tenir relació amb la indissolubilitat de la dolomita, la roca dominant en la zona d'observació.
La hipòtesi que jo he afaiçonat, de fa molt de temps, seria que la crosta de carbonat afavoriria, encara més, la correntia superficial, produïnt un fenomen en certa manera paradoxal. L'aigua contribuiria primer a la remoció del carbonat i després a la precipitació, dificultant, encara més, la infiltració.
En terrenys margosos -per exemple la conca del Llobregós-, la recurrent suspensió i escolament d'un mantell superficial d'aigua molt càlcica és delatada per la ciperàcia Schoenus nigricans.
Segellat. El tapàs. Les margues tenen prou presència en el terrer com per a que la nomenclatura popular les hagi reconegut. Sembla que els mots tap, tapàs, taperot i tapassot tenen incardinació en el parlar comú, i, possiblement, alguna relació amb les margues.
Tots són mots relatius a capes de sediments endurides per impregnació de carbonats, conegudes, sobretot, per ser malaptes per al conreu, llevat que es rebentin i s'escrostonin amb l'ajut d'explosius.
Ara bé, curiosament aquí s'hi agermanen el terreny dur i el pedreny flac, o sigui la marga. Pedreny fluix que cal considerar, en l'àmbit agrícola, com a capes estèrils del sòl -Carles Domingo (4).
És a dir, en la nomenclatura popular aquests taps podrien tenir dues filiacions, els nivells petrocàlcics -de vegades de més d'un metre de gruix- i les margues. Tots són desfavorables, els primers per durs, les segones per flaques (5).
Sigui com sigui, l'escaiença del mot: tap, és notable, perquè en les margues s'hi faria just el mateix efecte de tap, per les concrecions càlciques superficials.
Factors ambientals. En la consideració del comport de les roques sempre cal integrar-hi els factors ambientals i mesològics. Per exemple, si el relleu és plegat o no; si la pluviositat és baixa o elevada; o bé les gelades, que tenen gran importància en l'evolució de les roques.
Gelades. Tret de les zones meridionals i les costaneres, bona part del territori és exposat, a l'hivern, a l'acció de les gelades. Pensem, per exemple, en l'ambient geliu de la clota de la plana de Vic, la zona dels turons de margues grises.
En una roca tova com és la marga, el trencament degut al gel -gelifracció- pot ser important. Hi ha els efectes dels canvis de temps, quan després de nits rellentoses, molt normals, en venen d'altres de seques i fredes.
Antecedent. Un lloc o una planta determinada pot oferir un feix de temes diferents. En el cas del capítol d'avui hi veurem l'amagrit i minvat desenvolupament d'unes coronil·les, nades en el mantell de margues d'un raiguer, dipositades al peu d'un talús escorrancat.
Però aquestes mateixes coronil·les ja van ser motiu d'un anterior capítol, perquè ens van oferir un bell exemple de germinació solidària, germinació grupal de llavors eixint d'un mateix fruit, de llegum articulada, del tipus loment, que el lector interessat podrà repescar, si li vaga, en aquest enllaç:
Aleshores només disposava d'uns fruits soterrats i de les fulles embrionàries o cotilèdons. Notem-hi que els cotilèdons van emergir el desembre, si no abans.
Cal tenir en compte, doncs, aquest curiós període d'endormiscament: les embriofil·les van emergir al desembre i no ha estat fins a l'abril, possiblement, que han emergit tot el cos vegetatiu i les flors.
El marc temàtic. Malaptesa de les margues. Els teròfits tenen la característica, manta vegades comentada, de tenir gran variabilitat en la talla, entre els peus més xics i els més grans. Però floreixen sempre, perquè l'aparell vegetatiu és temporer i el seu desenvolupament és seguit, invariablement, pel del generatiu, la florescència i la fructificació.
Veurem les coronil·les ja florides, en uns peus escarransits, molt xics, que són un bon exponent i exemple de la malaptesa de les margues.
Tolles de llarga durada. Al peu del talús l'aigua s'hi ha adormit durant mesos seguits, en un exemple d'impermeabilitat porfidiosa que no deixa de sorprendre'm.
Hi ha fluència lateral mantinguda, una capa de materials impermeables, presumiblement margues, que provoquen l'escolament de l'aigua cap a les vores, on la capa aflora a la superfície del terreny.
L'alimentació mantinguda, al llarg de l'hivern i part de la primavera, explicaria la persistència de l'entollament.
L'emersió de les coronil·les s'ha produït quan el mantell ja no era negat, però encara era ben xop.
En aquests espais enaiguats durant un període llarg de temps hi hauria, versemblantment, unes limitacions paral·leles a les de les clotes salinoses, soluts en suspensió i solucions molt denses que perjudiquen la nutrició, etc.
Notes
(1) Utilitzo aquest mot expressiu, escorranc, en el mateix sentit de xaragall, el mot més usual en aquesta matèria. El procés de formació i encaix dels escorrancs, escorrancar, és l'aixaragallament - també eixaragallar.
(2) 'Procesos erosivos intensos en las áreas marginales de la depresión del Ebro y el Pirineo'. Joaquín Guerrero Campo. Cuadernos I. Geográfica. 22-23. pp 57-79. Logroño. 1996-97.
(3) Riell seria el solquet més petit -regall petitó- que produeix la correntia, en la superfície del terra.
(4) 'Els noms de les formes del relleu'. Carles Domingo Francàs. ICC. 1997.
(5) Flac és una adjectiu que dec al pare, equivalent a fluix, sense forces, mot molt adient per a les margues, si es consideren les limitacions de nutrients dels sòls associats a aquesta roca, quan no han desenvolupat la necessària capa húmica, difícil de produir en roques sotmeses a sollevament recurrent.
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
