Capítol iconogràfic dedicat a la floració de la noguerola Pistacia terebinthus; dic iconogràfic perquè, no havent sabut trobar el lleure oportú per a visurar-ne les flors, que són nues i força menudes, no les puc pas descriure al detall. Avançament epigràfic:
- Anemofília. El pol·len s'esbarria amb l'aire. Com sol passar en les plantes anemòfiles, les flors no són vistoses ni vestides -apètales. Vegeu-ne els tapissos de pol·len precipitat en aquest capítol.
- Inflorescescències ramoses. Paniculiformes -raïms de raïms. Les femenines són més brancudes.
- Inflorescències proterantes. Anteriors als rams de l'any. Neixen en la fusta vella, en els rams de l'anyada anterior; tot seguit surten els rams de l'any, acompanyant les flors en la maduresa.
- Dioècia. Els peus donen flors unisexuals; hi ha, separats, peus masculins i peus femenins, fructífers.
- Òrgans sexuals porprencs o vinosos. Ho destaco perquè és un tret força comú en les plantes anemòfiles. Ex. Corylus, Carpinus, Camphorosma, Pistacia...
Pistacia terebinthus L. Anacardiaceae. Macrophanerophyta. Caducifoli. Peu masculí. Floració i foliació, la primera eixida de gemmes anyenques, amb període de dormició. Totes les imatges del 5 d'abril d'enguany. Barranc de l'afrau, damunt de la Puda (Baix Llobregat).
Estams força rebotits i flors molt densament arramadades, que n'enmascaren l'estructura de la inflorescència. Són raïmets densos, inserits en rames de segon o tercer ordre. La inflorescència és de mena racemosa, però per ser recomposta és paniculiforme: raïms de raïms.
Les inflorescències masculines són de menor talla que les femenines. Mes les panícules surten agrupades, al cim o a prop del cim de les branques anyenques, de manera que acaben aparentant tenir, quan a l'estructura, un aspecte, molt ramós, semblant al de les femenines.
Els raïmets que duen flors amb aspecte esborradís, de to groguenc i puntejat porprenc, són d'anteres que ja s'han badat, buidat, desinflat i mustigat.
Grans de pol·len de noguerola. El pol·len esbarriadís -anemocor s.s., per bé que el mot s'aplica, en general, a les diàspores- s'integra en el conjunt de les partícules sòlides que porta en suspensió l'aire.
Fragment d'una inflorescència femenina. És més fluixa -laxa- que la masculina i força més ramosa. Eixos del ram molt sarmentosos, tenaços, de vegades regirats, de color verdenc o porprenc. Hi destaquen les bràctees, a la base dels brancs de diferent ordre, força velludes, de figura navicular, quasi vaginant, que pot evocar, pel color i el tirat bombat, la clova del festuc -planta de la mateixa família.
Les flors semblen inserides en un brotet verd. Són llarguerudes i van revoltes d'un perigoni calicinal. Destaquen els tres estigmes porpres, amb forma de bunyol o boteruda, de notable amplitud i ben encarats al defora, sense noses al voltant, molt escaients, naturalment, per acollir els granets de pol·len esbarriadissos.
Els llucs novells broten en plena florescència; segons la interpretació clàssica, el desplegament dels rams foliosos seria congruent que s'escaigués un cop feta l'amollada del pol·len, per tal de no obstaculitzar-ne la difusió. És clar, els imperatius biològics han d'encaixar en compromisos que nosaltres difícilment podem llucar.
Les panolles donen ramets abreujats a la base; tot seguit hi ha els de major talla i es van fent, cada cop -anant cap amunt-, més curts, de manera que els raïms del cap són, altra volta, més petits i menys ramosos. Destaquem-ne l'afinitat d'aquesta estructura amb la de moltes poàcies. Noteu-hi, igualment, la claredat de l'estructura, fins i tot l'aire vincladís, aparentment congruent amb la disposició favorable per a rebre el pol·len.
Noteu-hi el tirat pengívol i la mena nervuda i un punt flexuosa de l'eix de l'inflorescència; més afinitats amb les panolles de les gramínies, tot plegat modelat per les exigències del patró anemòfil, al qual s'han ajustat plantes de molt diversa mena, fins i tot alguna petita rosàcia -Sanguisorba. Noteu-hi, un cop més, l'amplitud dels caparrons estigmàtics.
Peu femení florífer i desplegament del ram novell.
Raïmet de flors femenines. Tot i l'aproximació, l'estructura de la flor queda en bona part aombrada a l'esguard. És extremament simple, com escau al temperament anemòfil. Flors nues, apètales, molt ben amostrades. Bon desenvolupament, en aquest cas no filamentós, de les superfícies receptives del pol·len.
La Sagrera
Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart
