Petites llums entre les ombres

Havia fet unes observacions al bosc i ja me'n tornava, però de cop vaig veure unes ditades de sol ponent.
Daurades, aturades al terra i al tronc dels arbres, aquestes petites llums entre les ombres, fines i coladisses com llambrec de mussol, també em van aturar a mi.

Els coladissos i fugissers raigs del captard ens recordaven que tot pot ser diferent si ens traiem les lleganyes de la mirada aviciada en la indiferència.

Aquella llum daurada i rasant tenia la dolça suspensió del darrer moment de la vetlla, quan, fent el gest de recollir la roba del llit per acotxar-nos, la consciència s'acomiada i ens lliurem al bressol de la foscor.

Sabadell

Romà Rigol

Cos vegetatiu de Lophocolea bidentata (L.) Dumort

L'hepàtica d'avui la il·lustrarem amb fotografies pròpies i d'altres de l'amic Cèsar Pedrocchi, que ens ha cedit unes boniques imatges d'hàbit i de detall.

Contràriament a altres hepàtiques portades a aquest espai, Lophocolea bidentata (L.) Dumort cau en el llindar de l'abast del nostre lluc i això no ens permet fer-ne la descripció completa que voldríem, de manera que aquest capítol serà eminentment iconogràfic.

Lophocolea bidentata (L.) Dumort té, com a característica més vistent, els fil·loides amb dos lòbuls aguts i força separats, com unes banyetes.

Això li dona un aspecte general molt dentat, força evocador, per l'ampli escot que separa les dents, de la fulla d'un xerrac de trepar. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

De tenuïtat extrema i sense cap armadura en els fil·loides -els de les hepàtiques no tenen nervi, a diferència dels de les muscínies-, les mostres acusen aviat la manca d'hidratació i es deformen. Però val a dir que de vegades els fil·loides són, tal com llegim en alguna guia, difícils d'apreciar. Tenen una bona part de la làmina per damunt i per dessota dels contigus, de manera que el conjunt de cada reng podria prendre's per una sola làmina. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

S'hi observa l'hàbit arrossegadís. Creixen ajagudes i aplicades al substrat, en aquest cas l'escorça d'un branc aterrat, a l'interior d'un alzinar d'obaga. Sembla que aquest estatge, la fusta putrefacte, és molt apropiat per a aquesta hepàtica humícola, corticícola i terrícola. Fotografia: ©️ Romà Rigol.
☰

L'escala mil·limètrica dona idea de l'exigua talla d'aquesta hepàtica que no és, segons diuen, de les petites! Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

"És una espècie molt polimorfa, fins al punt que una espècie pròxima, L. cuspidata, cau dins dels seu camp de variabilitat: actualment són considerades una mateixa cosa. Hom ha citat també L. heterophylla i L. minor." 

"Lophocolea bidentata és una espècie molt freqüent, que forma gespes de color verd pàl·lid, translúcides, sobre talussos humits ombrívols, sobretot als alzinars, cobrint grans superfícies."

Història Natural dels Països Catalans. Plantes inferiors. Volum 4. Enciclopèdia Catalana. Pàgines 374-375. Fotografia: ©️ Romà Rigol.

☰

Imatge que il·lustra l'hàbit de l'hepàtica, amb les vores d'aspecte de dents de xerrac de trepar o de dues mans (cast. tronzador). Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Sovint els poblaments briofítics són poliespecífics. L. bidentata es reconeix força bé en aquest estat, fresc i xamós, per les banyetes i la convexitat dels fil·loides, la translucidesa... Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.
☰

Lophocolea bidentata (L.) Dumort és una hepàtica foliosa de la família de les lofoziàcies Lophoziaceae, de l'ordre de les jungermannials Jungermanniales.

"Gespes de color verd pàl·lid...". Observeu-hi, a la dreta, la boleta negra de l'esporangi. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Imatge que permet veure l'estructura cel·lular dels amfigastris. Els amfigastris són fil·loides més petits que els laterals, també disposats en reng, però al llarg de la cara ventral del cauloide. Estan profundament fesos en segments estrets, llargs i escamarlats, tal com es veu a la imatge. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Els amfigastris tenen dos segments principals i altres dos de menors, als costats. També s'hi veuen els rizoides. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Volem cloure aquest capítol amb un record de la doctora Creu Casas:

"En el juràssic continuen les marcancials, Hepaticites i els Sphagnum. La Schizolepidella del juràssic pot ésser una hepàtica primitiva extingida amb fulles bífides, poc diferents de les actuals jungermannials. A pesar de la dificultat que representa la conservació de les delicades jungermannials, aquesta troballa suggereix la possible relació amb antecessores jungermannials folioses."

'Alguns aspectes moderns de la briologia'. Discurs llegit a l'acte de recepció celebrat el dia 10 de novembre de 1983, a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Llegit per l'acadèmic electe molt il·lustre senyora Doctora Creu Casas i Sicart. Editat per la Universitat Autònoma de Barcelona. 1983.

☰

Sabadell

Text: ©️ Romà Rigol

Quatre llucs dels cingles de Centelles

A prop del Presseguer i damunt de la baga de les Comes. Al caire del cingle hi ha dos arbusts força presents, la Noguerola Pistacia terebinthus L. i el Corner Amelanchier ovalis Medik., caducifolis de tendència litòfila. Fotografia: ©️ Cèsar Pedrocchi.

☰

Introducció geogràfica. Tot i la moderada potència dels cingles de la vall del Congost, han estat i són encara destinació habitual d'excursionistes, naturalistes i també professors i geòlegs, donat que en un recorregut breu es poden anar veient les diferents capes sedimentàries, en bona part triàsiques, ja eocèniques les de la plataforma superior.

Els cingles van agafant espectacularitat quan ens hi acostem des de la vall, però el breu report d'avui és d'una passejada per la plataforma superior, arran de cingle i a prop de la casa del Presseguer, no gaire lluny del llogarret de Sant Miquel Sesperxes.

S'accedeix a aquest lloc per dues carreteres principals. Pel sector del sud-oest hi arriba la carretera de Sant Feliu de Codines (el Vallès oriental), amb el branc afegit provinent de Sant Quirze de Safaja (el Moianès). Però l'accés més directe l'ofereix la carretera de Centelles, del sector del Congost (Osona).

☰

El paisatge vegetal. Com sol ser habitual en aquestes alçades -la plataforma ronda els 700/750 m-, la vegetació és mediterrània, d'alzinars amb pi blanc, però amb important penetració d'elements muntans submediterranis, roures, pi roig, boixos, etc.

Quan es passa el coll de Can Taló i es baixa cap a Centelles es poden veure, a l'esquerre, al peu de la costa presidida pel Puigsagordi, extenses pinedes de pi roig, delatores del caràcter més fredós d'aquest caient osonenc.

Bon Nadal

'a lluc de cuc' us desitja

bon Nadal i bon any 2021

A lluc de cuc

Enteixinat de brosta,

branca i llum.

Verdum de passa.

Esporòfit de Radula complanata (L.) Dumort

A l'entrada que vam dedicar a aquesta hepàtica (vegeu-la aquí) vam veure-hi la part vegetativa; avui, en canvi, ens centrarem només en l'esporòfit, òrgan concret però cabdal en la biologia dels briòfits. A la imatge, emersió d'esporòfits de Radula complanata (L.) Dumort.
☰

L'esporòfit. En els briòfits hi ha alternança de generacions. L'esporòfit -generació esporofítica- és l'òrgan que genera espores o gèrmens asexuats. Les espores originen gametòfits, cossos vegetatius, clorofíl·lics, que originen òrgans portadors de gàmetes.

Per a major precisió, copiem el significat recollit en el glossari de la guia de les doctores Creu Casas, Montserrat Brugués i Rosa M. Cros:

"Esporòfit m. Generació diploide que fa espores; viu fixada sobre el gametòfit."

☰

Emergència. La naixença de l'esporòfit es produeix a l'interior d'un aplec de fil·loides en forma de butxaca o taleca, anomenat periant. En créixer l'esporòfit i el pedicle que sosté i nodreix l'esporangi (=vas d'espores), eixampla l'aplec de fil·loides del periant i emergeix a l'exterior, tal com es veu en aquesta fotografia.

Rhamnus alaternus L. de marge i poncellats

La natura és cíclica. Torna i retorna. Se'n va el temps dels bolets, tornen les fulles seques al terra, torna la flor de la gatosa... Som al desembre i ja han tornat les poncelles dels aladerns, les petites boletes d'un roig episcopal.

☰

Els havíem vistos altres cops però no ha estat fins avui que ens hi hem fixat una mica i ens han sorprès: al llarg del camí carener del serrat de sant Iscle que comunica el santuari de la Salut i Castellar del Vallès hi ha tota una sèrie d'aladerns Rhamnus alaternus de bona talla, perfectament distingibles, perquè en el marge no hi ha sinó pobres herbatges de camí, algunes ginestes, grosses i decandides, alguna alzinastre rabassuda, etc.

☰

Ecotipus. Entenem per ecotipus les formes poc o molt desviades de l'hàbit més característic d'una espècie, determinades per factors ambientals.

L'aladern és un arbust comú en els alzinars i formacions associades del lignetum mediterrani. A l'interior del bosc l'aladern sol fer una capça oberta, clarera.

Plenament exposats als elements, al tallant cop del podall i a l'ambulatori mossec dels animals de pèl i de llana, alguns d'aquests aladerns de marge tenen una capça tofuda, densa i ben perfilada.

Floració de Ruscus aculeatus L.

Ruscus aculeatus L. Família Asparagaceae. Subfamília Ruscoideae. Alguns autors el consideren mereixedor de família a part: Ruscaceae. Faneròfit rizomatós, subarbustiu, amb fulletes membranoses, petites i temporeres. Estructura modular, amb eixos principal i secundaris que duen rames breus (braquiblasts), planes i foliiformes (cladodis), amb una espineta a l'extrem.

És característic dels alzinars i comunitats relacionades. De tendència esciòfil, també tolera els espais oberts.

☰

En el capítol d'avui hi veurem les flors del Galzeran Ruscus aculeatus. En fa de diversa mena i es distribueixen de manera també variable. Ens centrem en la morfologia externa o antologia descriptiva. L'antobiologia sembla singularment complexa; només en reportem alguna dada, presa d'un treball de camp consignat i enllaçat.

☰

El galzeran i les seves flors tenen tot un plec de característiques i una variabilitat molt interessants. 

Sobretot perquè, ultra les variants morfològiques, les flors formen part de la sexualitat i la fenomenologia reproductiva. En el cas del galzeran la reproducció és una mica enigmàtica...Es parla obertament de reproducció fallida, amb taxes de fructificació molt baixes.

☰

Com hem exposat altres cops, entenem la flor com un procés. En aquest procés tendim de forma natural a fixar-nos en els extrems: la flor i el fruit. Passa com en la deriva cromàtica del tomàquet: transita del verd al vermell d'una manera enigmàtica. A l'entremig agafa un color que posa a prova el nostre lluc, alhora que els nostres mots.

D'aquesta manera, no podem evitar associar la flor marcida i fecundada amb la imperfecció, i, a més, imperfecció doble, de la flor pansida i del fruit incomplet. Segurament això forma part de l'essència del nostre estil de veure les coses, que funciona a la manera d'una auca o a còpia de fotogrames i de seqüències, unes triades i les altres omeses.

Filoma i periant de Radula complanata (L.) Dumort

L'hepàtica que veurem avui és abundant i trobadissa, a més de relativament vistent i de bon distingir, pel perfilat i la definició de la forma.

En el títol hi hem volgut destacar que d'aquesta hepàtica veurem, només, el conjunt d'òrgans foliosos i l'anomenat periant, hipsofil·loides que formen un òrgan molt característic de l'espècie. Queden exclosos, doncs, els gametangis o òrgans portadors de les cèl·lules reproductives, intimitats que queden fora de l'abast del nostre lluc.

☰

Fora del grup d'espècies adaptades als ambients secs, força important, en general els briòfits viuen en ambients humits i és en aquests ambients on hi són més diversos i abundants.

Fan tapissos i coixins més o menys densos i mai no s'aparten gaire del substrat que els acull, el terra, les roques i les escorces d'arbres i arbusts. L'arrauliment i l'hàbit arrossegadís expressen molt bé el temperament higròfil de la major part de briòfits.

☰

Els briòfits necessiten un ambient humit per a reproduir-se, en el trànsit dels gàmetes masculins fins a l'oosfera, i per a mantenir ben hidratades totes les cèl·lules, fora d'un grup de molses, el de les politricals, principalment de muntanya, que tenen un precari sistema conductor que els permet procurar-se una part de l'aigua, pouant-la del substrat.

☰

Els badius i les petites fissures de les escorces són un nínxol protegit i estantís, idoni per acollir els gèrmens de molts briòfits. Les clivelles són les carrerades de l'aigua escoladissa, vehicle de brossalla llisquívola i de tota mena de partícules arrossegadisses.

Verdet en el talús: Lejeunea cavifolia (Ehrh.) Lindb.

Gairebé en qualsevol lloc hi podem trobar crostes i verdets de mena molt diversa, d'aparença més o menys insignificant; però vistos amb una simple lupa de butxaca se'ns poden aparèixer tot de formes d'allò més interessants, insospitades, curioses, gràcils o simplement meravelloses.
I si d'altres cops no, si no hi veiem res que ens cridi l'atenció, res que desperti el nostre interès, potser serà bo de recordar que les discriminacions que habitualment fem, entre banal i interessant, atractiu i mancat d'encant, etc., són normalment arbitràries i absurdes.

☰

El lloc. Sot dels avellaners. Gallifa. Vallès Occidental. Alzinar amb marfull ric en briòfits. Barranc rocallós.

De vegades en els talussos hi ha força humitat, més o menys habitual, per exsudació o fluència lateral de l'aigua de les capes d'argila saturades.

Aquest verdet del talús, vist així, a bell ull i a distància, no ofereix cap bri de lluc sobre la seva natura.

Una alga de color taronja: Trentepohlia sp.

La natura ens ofereix moltes sorpreses; generalment no tenim prou consciència ni prou traça per a saber apreciar-les. Però probablement tots nosaltres tinguem algun lluc de llibertat que ens permeti, per exemple, aturar-nos i observar una branqueta entapissada d'una alga filosa, com aquesta.

Bidens frondosus L.: uns fruits molt agafallosos

No ens en vam adonar fins que anàvem de tornada cap a casa. És un fenomen ben conegut, consignat en tota mena de manuals dedicats a la botànica. Se sol designar amb el mot epizoocòria.

Agafar el tramvia al vol. Es tracta dels fruits enganxadissos o clavadissos que s'aferren o penetren en la superfície de tota llei d'agents mòbils, com ara la nostra roba, el pèl d'un animal, els guants o l'eina d'un jardiner, el plomatge d'un ocell o la roda d'un vehicle.

Dispersió. Qualsevol d'aquests agents o vectors pot actuar en la dispersió de fruits, accidental i aleatòria. Dispersió de fruits significa dispersió de plantes.

Un mecanisme molt comú. Avui veurem el mecanisme d'aferrada del fruit d'una planta al·lòctona molt comuna i estesa. I val a dir que es tracta d'un mecanisme que, amb moltes variants, podem trobar en moltíssims fruits i de plantes de les més variades famílies.

Rastelleres de punxes a contrapèl. Es tracta de dents, denticles, cerres, pèls, setes o espines, eminències fines i en punta, inserides fent un angle més o menys tancat, de manera que actuen com les dents o ganxos d'un arpó; la inserció en angle tancat n'afavoreix la penetració, alhora que n'impedeix l'enretirada o eixida, en venir les eminències a contrapèl.

Poncelles de tardor

Poncelles de tardor i ... res més? Doncs sí, res més o quasi res més. Som a la tardor i això vol dir, també, temps de flors, perquè és un període favorable per a una part de la flora mediterrània.

El lector sabrà reconèixer de quina planta es tracta; o podrà endevinar-ho. O potser no, però no hi fa res. Tendim a creure que saber el nom és una porta que tanca de cop, per a dir-ho en expressió plaiana. En realitat és una porta oberta, pràcticament el mateix que si no sabem el nom.

Sí, el nom té el caràcter fúnebre de l'etiqueta de museu, polsosa i ranciosa. El nom no importa gaire. Sovint no serveix sinó per atiar el foc que escalfa la vana il·lusió de creure que tenim les coses endreçades.

El que és realment emocionant i vital és el que és factible, el que evoluciona i s'integra, amb gran complexitat, en d'altres fenòmens, de tota mena d'escales.

Aquestes poncelles són un fenomen vital que creix i canvia. També la música avança i s'esbranca al voltant del temps, com una liana a l'entorn de l'arbre. La liana es replica i complica de tal manera que amaga l'origen que l'ha fet possible, quan, de cop, fa un gir que sembla retornar-la al temps primigeni, com la música esbargida retorna al tema principal de la sonata.

Qui, en aquest temps de tardor, quan el sol sembla que no ha perdut pas gaire virtut, faci una passejada per una màquia o un bosquet obert, podrà veure-hi tot de plantes florides, com, per exemple, el bruc d'hivern, el romaní, la gatosa o, si afinem una mica més la mirada, el resinós càdec.

Les de les fotografies són poncelles d'un faneròfit mediterrani molt comú. Aprofitem l'avinentesa, a més, per a convidar al possible lector que, si li plau, comuniqui amb nosaltres via correu, sigui sobre aquest lluc, que per ara no florirà, o sobre qualsevol altre.

Aquest lluc d'avui és un regraciament dedicat als lectors amistosos que tenen la gentilesa d'aturar-se en el nostre espai.

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

Gemmes martinenques de Rhododendron ferrugineum L.

"Me trobarás encar entre pentecosteres, pins y bàlechs d'aquelles serres."

Lliris. 1914. Martí Jampy. 

El tema d'avui enllaça amb el capítol anterior, però, contràriament a aquell, és concret i d'abast molt més breu.
En una passejada per Ulldeter, feta l'endemà de sant Martí, vam veure que els nerets Rhododendron ferrugineum L. duien abundants gemmes apicals, boniques gemmes o borrons de raïmets florals.

El neret floreix a l'estiu, de juliol (juny) a l'agost. En alguns llocs es coneix amb el nom de pentecostera, per coincidir la floració amb aquesta celebració. Martí Jampy, el prevere i poeta de Castell de Vernet, al Conflent, el coneixia amb aquest nom.

De l'aparició tardoral d'aquestes gemmes de brots generatius no en podem dir res que no sigui merament especulatiu. Ens limitarem, doncs, a observar-les amb una mica de detall.

Amb el títol d'aquest capítol hem volgut aprofitar el santoral per a puntualitzar la temporalitat d'aquestes gemmes, perquè ens sembla que el més destacable és precisament l'aparició extemporània, o sigui fora de temps, estranya expressió que ens evoca, inevitablement, les divines suspensions, somnioses, de la música de Mozart.

Fora de temps... no deixa de ser una apreciació convencional. Hi ha algun motiu per a creure que els borrons haurien de culminar, invariablement, en flors i fruits?

☰

Rhododendron ferrugineum L. Família Ericaceae. Subfamília Rhododendroideae. Fulles, càpsules seques i gemma de brot floral. L'endemà de sant Martí. Circ d'Ulldeter. 12.11.2020.

Quatre llucs d'Ulldeter

Breu report d'un passeig pel circ d'Ulldeter que ens va portar fins a l'àmplia collada de la Marrana, entre el puig de Bastiments i el Gra de Fajol. D'acord amb la coneguda expressió: l'estiuet de sant Martí, fa una bonança, en ple novembre, que fins i tot sorprèn i es fa estranya. Queden enfarinades de neu a les parts més elevades i a les obagues, amb alguns vidres de gel al camí, d'escassa extensió, per la compactació del pas dels excursionistes.
En l'entorn, eminentment rocós, del conjunt glacial d'Ulldeter i Morenç, hi destaca el clapejat del verd intens dels pins i del neret, mentre els prats de festuques, de vitalitat estacional, estan ja secs i pallosos. Això sí, en les inflexions còncaves del terreny les herbes encara verdegen una mica, mercès al romanent d'humitat acumulada pels darrers tous de neu.

☰

A la dreta, el cim puntós del Gra de Fajol, de 2714 m. A llevant d'aquest cim hi ha una coma amb extensos davantals de pedruscall esbocinat. On la inclinació es modera i s'hi acumulen els blocs més grossos i menys inestables, prospera la pineda de pi negre, a compte de l'aigua de fossa i de vessant.

Al vessant de la dreta s'hi observa un fenomen típic de l'alta muntanya: la colonització del rocam estable a càrrec dels faneròfits. En primer terme, prats de festuques. 

Ratllen el massís de roca unes vetes blanques corresponents a filons de quars.

☰

Les anomenades Crestes del Gra de Fajol és una espectacular i corrugada crestellera de gneis que tanca el circ d'Ulldeter pel sud. El Ter, aquí torrent de muntanya més que no riu, corre encaixat entre aquest crestall de dramatisme wagnerià i el Puig dels Lladres, elevació que migparteix la conca en dos braços, el del riu i el de Morenç, on hi ha l'estació d'esquí.

En l'afaiçonament d'aquestes roques, molt dures, hi juga fort l'esmunyedissa gelifracció, l'efecte de falca o tascó de les successives sèries de reglaç i desglaç de l'aigua introduïda en fissures, badius i grenys. La roca es repela en pedrusca fina i en blocs grossos, cantelluts.

Tardor a l'altiplà de la Salut (Collsacabra)

Presentem un recull d'imatges de l'altiplà de la Salut (Garrotxa), al caire oriental del Collsacabra i ja plenament encarat a la vall d'Hostoles. El paisatge és d'allò més agradable, harmoniosa combinació de pastures i boscos. El bucolisme d'aquesta combinació i d'aquest paisatge, del tipus bocage, té un tret vertebrador de natura ambiental: les pluges, l'aigua i la humitat.

☰

Territori plujós i humit. El Collsacabra és plujós. El còmput acceptat de les mitjanes de pluja volta els 1000 mm, valor que en un entorn mediterrani es pot considerar força elevat. També és de destacar que el màxim de pluja es produeix precisament a l'estiu, un altre tret que corrobora el caràcter medieuropeu de la regió.

També són de destacar les boires. El fort desnivellament tectònic del front oriental de l'altiplà és molt favorable per a la formació de núvols i bromes, congriats per la condensació dels vents humits provinents del mar.

Precisament vam estar de sort i vam poder copsar aquest element, les boires, fonamental per a comprendre el paisatge del Cabrerès.

☰

A l'aparcament del santuari de la Salut ja hi ha tot de llucs de l'elevada humitat de la zona, com es pot veure en les hepàtiques i molses d'aquest tronc i en els tapissos de molses que cobreixen les roques, al fons. Es tracta de gresos i conglomerats eocènics, materials de superfície granada o grollera, propícia per a la retenció dels gèrmens dels briòfits.

Senecio erucifolius L.?

Fent una volteta per la riba del riu Ripoll, quan les limitacions de viatjar van fer que els espais d'esbarjo periurbans fossin excepcionalment freqüentats, vam trobar una herba de fulla molt retallada que, en aquell moment, ens va semblar que no havíem vist mai, abans. Els que no tenim un ampli coneixement de flora ens trobem sovint amb això, una planta qualsevol que ens resulta desconeguda.

Tot sovint hi veiem algun aspecte que ens resulta orientador o ens ho sembla. En aquest cas, unes fulles així retallades les associem immediatament a una família, la de les compostes, perquè en aquesta família són moltes les plantes que presenten divisions d'aquest estil, és a dir, la combinació de divisions profundes i múltiples amb d'altres de menors.

Si en el primer moment vam pensar en el gènere Artemisia, tot seguit vam considerar també el de Senecio i d'altres. Valorem que es pugui tractar de Senecio erucifolius. En aquest estat, en verd, i sense conèixer la planta, ho deixem així, amb totes les lògiques reserves.

Indument araneós. Al revers de la fulla hi ha un tapís irregular de pèls embullats, semblant a teranyines o a fines fibres de llana.

Aquest lluc incert haurà de ser complementat, un dia o altre, amb el que ens pugui llevar la incertesa.

Sabadell

Text i fotografies: ©️ Romà Rigol