El lector sabrà reconèixer de quina planta es tracta; o podrà endevinar-ho. O potser no, però no hi fa res. Tendim a creure que saber el nom és una porta que tanca de cop, per a dir-ho en expressió plaiana. En realitat és una porta oberta, pràcticament el mateix que si no sabem el nom.
Sí, el nom té el caràcter fúnebre de l'etiqueta de museu, polsosa i ranciosa. El nom no importa gaire. Sovint no serveix sinó per atiar el foc que escalfa la vana il·lusió de creure que tenim les coses endreçades.
El que és realment emocionant i vital és el que és factible, el que evoluciona i s'integra, amb gran complexitat, en d'altres fenòmens, de tota mena d'escales.
Aquestes poncelles són un fenomen vital que creix i canvia. També la música avança i s'esbranca al voltant del temps, com una liana a l'entorn de l'arbre. La liana es replica i complica de tal manera que amaga l'origen que l'ha fet possible, quan, de cop, fa un gir que sembla retornar-la al temps primigeni, com la música esbargida retorna al tema principal de la sonata.
Qui, en aquest temps de tardor, quan el sol sembla que no ha perdut pas gaire virtut, faci una passejada per una màquia o un bosquet obert, podrà veure-hi tot de plantes florides, com, per exemple, el bruc d'hivern, el romaní, la gatosa o, si afinem una mica més la mirada, el resinós càdec.
Les de les fotografies són poncelles d'un faneròfit mediterrani molt comú. Aprofitem l'avinentesa, a més, per a convidar al possible lector que, si li plau, comuniqui amb nosaltres via correu, sigui sobre aquest lluc, que per ara no florirà, o sobre qualsevol altre.
Aquest lluc d'avui és un regraciament dedicat als lectors amistosos que tenen la gentilesa d'aturar-se en el nostre espai.
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol
