15 de novembre de 2020

Quatre llucs d'Ulldeter

Breu report d'un passeig pel circ d'Ulldeter que ens va portar fins a l'àmplia collada de la Marrana, entre el puig de Bastiments i el Gra de Fajol. D'acord amb la coneguda expressió: l'estiuet de sant Martí, fa una bonança, en ple novembre, que fins i tot sorprèn i es fa estranya. Queden enfarinades de neu a les parts més elevades i a les obagues, amb alguns vidres de gel al camí, d'escassa extensió, per la compactació del pas dels excursionistes.
En l'entorn, eminentment rocós, del conjunt glacial d'Ulldeter i Morenç, hi destaca el clapejat del verd intens dels pins i del neret, mentre els prats de festuques, de vitalitat estacional, estan ja secs i pallosos. Això sí, en les inflexions còncaves del terreny les herbes encara verdegen una mica, mercès al romanent d'humitat acumulada pels darrers tous de neu.
A la dreta, el cim puntós del Gra de Fajol, de 2714 m. A llevant d'aquest cim hi ha una coma amb extensos davantals de pedruscall esbocinat. On la inclinació es modera i s'hi acumulen els blocs més grossos i menys inestables, prospera la pineda de pi negre, a compte de l'aigua de fossa i de vessant.
Al vessant de la dreta s'hi observa un fenomen típic de l'alta muntanya: la colonització del rocam estable a càrrec dels faneròfits. En primer terme, prats de festuques. 
Ratllen el massís de roca unes vetes blanques corresponents a filons de quars.
Les anomenades Crestes del Gra de Fajol és una espectacular i corrugada crestellera de gneis que tanca el circ d'Ulldeter pel sud. El Ter, aquí torrent de muntanya més que no riu, corre encaixat entre aquest crestall de dramatisme wagnerià i el Puig dels Lladres, elevació que migparteix la conca en dos braços, el del riu i el de Morenç, on hi ha l'estació d'esquí.
En l'afaiçonament d'aquestes roques, molt dures, hi juga fort l'esmunyedissa gelifracció, l'efecte de falca o tascó de les successives sèries de reglaç i desglaç de l'aigua introduïda en fissures, badius i grenys. La roca es repela en pedrusca fina i en blocs grossos, cantelluts.
Noteu la nuesa de la crestellera, quasi absoluta, només trencada per la presència d'alguns pins escampats, situats, lògicament, a dalt dels careners dels contraforts, a resguard del dinamisme destructiu de les canals. És el segell de l'alta muntanya: els processos erosius i destructius hi són molt intensos i dinàmics; resulta impossible fer-nos-en una idea prou cabal, perquè es tracta, sobretot, del martelleig ocult de l'aigua infiltrada, que s'infla en fer-se gel.
Val a dir que aquest gegantí pinyol de gneis que aflora al Pirineu oriental, a les conques del Ter, Núria i Freser, és un patrimoni paisatgístic i geològic molt especial i singular.
Imatge presa des de l'entorn del refugi d'Ulldeter. 
Camí del coll de la Marrana. A l'esquerra, vessants del Gra de Fajol (fitònim poligonaci) amb vistents vies de quars i faldars obacs coberts de neretar, a mercè de la protecció oferta pels mantells de neu.
El neretar de la imatge anterior vist de més a prop. El neret mostra un clar temperament saxícola. Colonitza vessants rocosos i coberts de blocs de mida grossa, sempre que pugui comptar amb la protecció hivernal del mantell de neu, o, si hi manca, que no siguin secs ni massa exposats a gelades recurrents i intenses.
Al fons, els vessants lluminosos del puig de Bastiments.
Landes subalpines de bruguerola. A dalt i a la dreta, el puig del Bastiments i, al davant, uns excursionistes encarant-se al coll de la Marrana, al sud del cim.
Observem, al fons, els vessants del puig, molt descarnats. Els vessants solans d'alta muntanya ofereixen condicions molt desfavorables per a la vegetació, per irregularitat i escassesa de cobertura de neu i acarnissament dels processos erosius superficials.
En primer terme, landa -terme vasc, segons Huguet del Villar, transferit al francès i adoptat pels botànics catalans, referit a matolls atlàntics de plantes acidòfiles- de bruguerola Calluna vulgaris. Mateta de fulla perenne,  aquí molt baixa, poc compacte i d'un color tan torrat que convida a dubtar de la seva qualitat semprevirent. El temperament tenaç de moltes ericàcies és prou conegut; sovint es relaciona amb les anomenades micorizes ericoides.
La gisca. Vessants del Gra de Fajol clapejats de neret. Els excursionistes saben prou bé que aquesta zona sovint és escombrada per un vent de mestral furibund, fort i fred. El vent també afaiçona el paisatge, sobretot trasbalsant la neu exposada a sobrevent, que s'acumula en clotelles i espais una mica encaixats o situats una mica per sota dels altres. Els nerets d'aquesta imatge semblen ocupar aquests espais, una mica protegits, potser receptors de la neu mobilitzada pel vent.
Visió de la cometa de Tirapits encara nevada, des del coll de la Marrana. Al fons, nevat, el pic de la Vaca; a la dreta, el pic de l'Infern. Davant del vessant en ombra hi veiem un gran rocam blanc, d'aspecte riquerat. També darrera del pic de l'Infern s'hi veu el mateix rocam, a les Crestes dels Gorgs. Són roques carbonatades. A la regió hi afloren calcàries, dolomies i marbres, materials clars que contrasten amb els dominants, els esquistos i el gneis, de tons grisos.
Del puig de Tirapits, al centre, se'n desprèn un llarg serrat cap al sud, el serrat de la Vaca. A darrera hi veiem, com dues ones alçades, el Torreneules i el cim de la Coma del Clot.
Vessants solans del puig de Bastiments. Observeu-hi, al caient de l'esquerra, la curiosa carrandella de barrufes de roca. A aquestes cotes, 2531 m, en un espai esbatanat i plenament exposat al vent, el sol i el glaç, el domini correspon al prat de festuca supina. En aquesta àmplia i popular collada les condicions són dures. El vent fred del nord -tramuntana o mestral- hi bufa sovint i deixa el terra sense l'abric de la neu, exposat al metrallament de partícules, les gelades, etc.
Observeu-hi la forma de garlandes del prat. El costat que fa graonet és l'exposat al vent i a les partícules projectades.
Senecio leucophyllus DC., composta glareícola de fullatge cineri.
Aquestes roques d'aspecte esquistós fan capes de marges aprimats, molt irregulars i esvorellats, com les capes d'una pasta de full. Els bonys semblants a gegantesques barrufes són molt típics del relleu de la regió. Els esquistos evolucionen donant formes camuses, de tons grisos i courencs, molt típiques de les muntanyes de Núria. Els dipòsits periglacials són heterogenis i acullen, barrejades, les diferents roques que basteixen el relleu: gneis, esquistos, quars... Coma alta d' Ulldeter.
Sobrietat i col·laboradors radicals. Comprovar en quina mena d'espais arrela i viu el neret és força sorprenent. Sembla talment l'estil de vida dels crespinells, crassulàcies capaces de viure a compte d'una magra capa d'engrunes avorades. Sí, el neret és, com la bruguerola, una ericàcia. O sigui una planta que té a les arrels uns fongs que fan possible que gaudeixi d'una millor nutrició.
Gemmes de brots florals per Sant Martí. Som a mitjans de novembre i aquests nerets presenten una combinació sorprenent. D'una banda hi ha les càpsules badades, seques i buides; però també hi ha gran abundor de gemmes de raïmets florals, sempre a l'extrem dels rams. En cadascuna d'aquestes gemmes rebotides, de color groguenc, hi ha un rudiment de raïmet de flors amagades al dedins de bràctees una mica carnoses.
A poc més d'un mes per entrar a l'hivern, se suposa que aquestes gemmes de brots generatius es cremaran i perdran.
Ovari pentacarpel·lar sincàrpic. Fruit sec de dehiscència biscida. L'ovari del neret consta de cinc carpels concrescents i pluriseminals que en la maduresa forma una càpsula seca, badadissa en cinc valves que se separen per desadherència de la juntura carpel·lar -dehiscència septicida- i trencament carpel·lar marginal, de la part més interna, de manera que al centre de la càpsula hi queda una columna amb unes estretes ales, corresponents a les vores trencades -dehiscència septífraga.
Observeu, a la vora inferior de la imatge, una gemma d'un brot floral inflada. Sembla que aquests nerets han fet dues fornades de flors, la normal, de floració estival, i aquesta altra, aparentment extemporània.
Gymnocarpium dryopteris (L.) Newman.
L'efecte salsa maionesa. És la impressió que fan els prats de festuques. S'assemblen a una salsa densa que cobreix i emmascara un menjar. El poderós filloleig d'aquestes gramínies, juntament amb el constant empunyar partícules i material mòbil, fa que el prat progressi lateralment, avanci i evolucioni cobrint i fins i tot encavallant les roques.
Però sovint es tracta d'un mantell de poca gruixària, fet de sòl superficial engrapat per manyocs d'arrels, rizomes i abundant virosta de la base seca dels fillols. Sovint per dessota del prat hi ha un mantell de rocs poc coherent i amb abundants espais buits, com ho delata el mateix caminar, ressonant, com quan passem per un empostissat buit per sota.
És desfavorable per a la germinació dels pins, aquest dens mantell de terra i manyocs d'herbes vivaces? Sospitem que sí, que en nivells alts de l'estatge subalpí el paisatge dona prou llucs suggeridors de que el prat no és un bon jaç per a les llavors dels pins.
Al centre de la imatge, cometa seca d'Ulldeter, amb els bonys típics dels mulladius. Una miqueta més avall afloren a l'exterior les primeres aigües del riu.
A l'esquerra, dos excursionistes s'encaren a la coma de Morenç.
Roca de gneis travessada per una veta de quars de dispersió. Les llambordes dels carrers de Barcelona eren de gneis, roca pesant, compacta, grisa, rugosa i granada. Encara en queden alguns.
Potentilla crantzii (Crantz) Beck ex Fritsch. Aquest tàxon es pot hibridar amb P. neumanniana  Rchb. L'exemplar de la foto és extremament brevicaule i exigu. Tenia una flor afectada per algun insecte cecidògen que havia provocat una curiosa agalla en forma de beina o síliqua trisperma, amb una larva, és clar, a cadascun dels bonys.
El naixement del riu Ter és magristó i difús. Aquí hi veiem la clotella pedrosa d'una de les deus primordials del riu, la del costat de ponent.
Aspecte de la deu. Les aigües brollen dolçament sota el prat, sense morralles de cap classe.
Galta del solell del Puig dels Lladres, divisòria  dels capçals d'Ulldeter i Morenç: rocam camús, dipòsits d'esbaldregalls, pineda de pi negre amb ginebre i prat de festuques. És una successió constant, semblant a la nostra: llevar i jaure, llevar i jaure....
Aprofitarem el moment, abans de cloure aquest aplec, per a recomanar una bonica síntesi del paisatge d'Ulldeter: 'El mapa de vegetació d'Ulldeter (Ripollès)' Josep Nuet i Badia; Josep Maria Panareda. Revista Muntanya. Centre Excursionista de Catalunya. 1997. Nº 811: 113-117.
Ens calen les veus clares. Ens atrevim a recomanar-vos, especialment, el darrer capítol d'aquest treball, titulat 'La conservació de la natura a la capçalera del riu Ter'. Caldria que se'n sentissin moltes més, de veus d'aquest color!
A propòsit i ja que hi som, ens plau recomanar un altre document a tenir molt en compte, sobre la necessitat de tenir cura de la natura de l'alta muntanya. Es tracta del capítol 20 de la reedició del clàssic i apreciadíssim llibre de Josep Vigo: 'L'alta muntanya catalana. Flora i Vegetació'. Segona edició de 2008. Centre Excursionista de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans.
Vegeu-hi, per exemple, les observacions sobre les pistes forestals o les instal·lacions esportives, a la pàgina 381. El lector que llegeixi aquestes observacions potser ja no s'estranyarà tant de veure la trista eixutesa actual de la coma de Morenç, per exemple.
És dubtós que mai aprenguem que no podem tenir-ho tot, però ens calen moltes més veus, autoritzades com aquestes, que posin en evidència que no podem pas pretendre idealitzar el paisatge glacial dels Pirineus i alhora mantenir una sèrie d'activitats que el malmeten de forma tan sensible.
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol