Com que les tofes del fenàs hi són sempre presents, tant si són verdes com seques, i aquesta gramínia hi sol tenir un paper molt preponderant, l'aspecte del prat és el d'un conjunt de fenassos de talla mitjana, forruts, densos, entreviats de mates, algunes més o més vistents, per la talla, com ara el fonoll o la botja llemenosa, d'altres més o menys amagades als entrepeus dels fenassos, més encara si es tracta d'hemicriptòfits rosulats, que en bona part de l'any no tenen sinó un conjunt de fulletes ajagudes o arrapades al terra.☰Aspecte hivernal d'un fenassar de la Salut (Sabadell, Vallès Occidental). L'hivern és el període de preparació i d'introspecció (engrossir rabasses, rizomes, arrels).El llarg i inclement estiu va cedir el pas a la tardor i van caure algunes pluges que van regar prou bé el terrer. Sense assolir la verda plenitud de la primavera, el fenassar torna a reverdir i a oferir un color ple de vitalitat. Hi contribueix en gran manera la febrosa activitat fotosintètica de l'olivarda. Es van tancant els cercles. Quan les tiges i brins, desanimats, acaben de perdre les darreres alenades de saba i es corsequen del tot, les arrels estan llestes per captar amb avidesa la humitat de les nits, a la tardor i l'hivern; no tarden pas gaire a brotar les fulles d'hivern, de creixent alentit, sempre aclofades, mig ocultes per les restes seques de l'any, sobretot per la palla del fenàs, la gramínia que, mercès a les seves denses i altes forres, imprimeix més caràcter a aquesta comunitat.Normalment no ens n'adonem, perquè la nostra manera de llucar, comparable a les vinyetes d'una auca, no ens habilita per a copsar el dinamisme del paisatge. Arribat a cert moment, el pagès decideix deixar de vetllar un camp, sigui d'herbàcies o de llenyoses, ametllers, oliveres, vinya, etc.; o, potser, simplement, deixa de fer-hi les tasques habituals i el camp comença una nova etapa, la regeneració espontània. Si la terra és bona, com en el cas que veurem avui, les herbes venen ràpidament a entapissar de nou la terra nua; algunes, certament, provindran de llavors dispersades per la fauna -insectes, mamífers, aus...-; d'altres aterren després d'haver viatjat amb el vent; moltes altres ja hi eren, en forma de llavor cuirassada que ha resistit tots els trasbalsos de les tasques sotmeses al terrer, llaurar, desherbar, etc.En els fenassars hi ha un bon feix de plantes camperoles presents en gran part del territori. I com que moltes són plantes de bona talla i flors vistents, també són força conegudes, algunes fins i tot populars. El fonoll, les escabioses, la pastanaga borda, l'olivarda, l'herba de cop... en són bons exemples. Alguna té la virtut de termenejar el calendari: l'olivarda és del setembre i de l'octubre; el fonoll i la rementerola, d'antesi més extensa, són de la segona meitat de l'any; les viudes, en canvi, floreixen quasi tot l'any.☰S'abandona l'agre. Alguns ocellets, culrojos, pitrojos i tallaretes, aprofiten l’escalf del sol per a cercar, delerosos, l’aliment que els ha de permetre tramuntar la gelor nocturna sense danys. La natura sembla immersa en una profunda sopitesa, però alena amb força i es desvetlla mandrosa, lentament.Es tracta d’una zona agrícola encara activa parcialment, però amb molts camps en desús, ara ocupats per alzinastres, pins, oliveres rebordonides, fenassars i fenolledes; les bardisses, arcedes i omedes, ara ja lliures de les desbrossades dels pagesos, avancen a pressa feta en els sotets. Possiblement els estassabarders dormin en racons polsegosos dels magatzems, ara ja com una eina rància, potser d'interès etnogràfic. Zona agrícola de terres grassones i sòls eutròfics, però en evident procés de regressió. S'abandona l'agre; també el millor, les bones terres de conreu. Espais que podrien acollir, deixats al seu lloure un bon tall de temps, frondosos boscos de roures i alzines.☰El fenassar és un tipus de vegetació herbàcia xeromesòfila i principalment hemicriptofítica, molt habitual en marges i terres de conreu abandonades, en considerable augment a casa nostra. Com es pot apreciar a la foto, el recobriment és absolut, perquè el fenàs és cespitós i colonitza grans espais, de manera que fins i tot hi ha qui opina que el fenassar és un destorb per a la germinació de les plantes forestals (!). Potser la gran concurrència de les gramínies té efectes negatius per a les plantes de l’alzinar, però també és prou clar que el fenassar és una comunitat transitòria; a més, sospitem que és més limitadora encara l’alteració del sòl soferta durant els conreus, alteració que afavoreix a la pineda. Els pins blancs no semblen tenir dificultats per créixer-hi i viure-hi. A bell ull, la comunitat podria semblar resseca; però al nivell del sòl les denses forres de brins retenen humitat, per a la ufana d'algunes muscínies terrícoles.La imatge és de Castellfollit del Boix (Bages), del passat novembre.☰El Panical Eryngium campestre L. té força significació en aquests fenassars. L’aspecte ressec del fenassar és una mica enganyós, perquè entre els brins secs i novells del fenàs hi ha tot de fulles d’hemicriptòfits i mates -camèfits- rebrotadors, com ara l'orenga. L'orenga és una mateta de sòls profunds, associada als marges i vorals dels boscos caducifolis. Ens indica que aquestes terres de cultiu podrien acollir rouredes i alzinars esponerosos.Una altra mateta rebrotadora és el Trèvol pudent Psoralea bituminosa L., planta una mica nitròfila, característica dels fenassars. A redós de les espesses forres de brins, les temperatures nocturnes no són tan extremoses com a la terra campa, ara sense cap mena d’abrigall. En ple hivern la transferència d’energia es destina a engrossir el sistema radical; per això moltes d’aquestes mates semblen deturades, amb el creixent adormit o alentit per un temps més o menys llarg.☰Les nombrosíssimes varietats d’olivera i l’olivera silvestre o ullastre han tingut, des dels temps del domini romà, un bon tall de temps per hibridar-se i tornar-se a hibridar. Com que l’ullastre ha estat tradicionalment el peu d’empeltar de les varietats de conreu, en les oliveres abandonades el patró d’empelt no té cap impediment per a rebollar vigorosament, tal com fan, també, els peus americans d’eixartar la vinya europea. De vegades es veuen rebolls amb les fulles aplegades en trios en cada nus, un detall curiós, discordant amb el que crèiem ser norma en l’espècie, les fulles aparionades i oposades.L’indument de la fulla de l’olivera és tot especial. Si no haguéssim llegit l’article de ‘Flora Iberica’, hauríem dit que, més que pèls, són esquames ceroses que cobreixen una gran part del revers de la fulla. Segons aquesta font, però, són pèls radials aplicats i concrescents, confusionats, fent com una mena de barret o d’umbel·la plana. Aquests pèls o esquames agafen una lluentor setinada o llardosa quan hi passem per sobre l’ungla plana. El dessobre d’aquestes fulles no és glabrescent, sinó portador d’esquames escampades que li donen l’aspecte d’estar empolsat de farina. Aquest indument d’aspecte serici o enllardufat deu ser una bona protecció enfront de les fortes radiacions solars típiques de la regió mediterrània.Com l’animal que, avesat a la protecció de l’amo, no sap valer-se per ell mateix, aquestes oliveres abandonades i potser escapçades i podades sense la cura necessària, perden vitalitat, mallluquen i són presa, en els talls que no han estat ben segellats, dels insectes que riqueren la fusta. Assagem una mena d’auca: no fa pas molt de temps hi havia mestres de la poda i de l’empelt que tenien molta cura de menar les operacions de manera que no hi haguessin infeccions; es feien els talls de manera que l'arbre els pogués pellar; es plegaven les olives a mà, amb escales i cabassos, tot eixonant les branques, la forma més natural de plegar fruits, la mateixa de l’ós quan eixona les nabineres; més tard es va estendre el costum de batre les branques amb batolles, fent caure les olives al terra, on hi havia esteses unes borrasses, costum ben vigent encara; modernament hi ha qui les cull amb màquines que engrapen i sotraguegen els arbres, fent-los vibrar de forma aparatosa i temible. O bé, ara, en molts casos i senzillament, pels motius que siguin, es deixen les olives a l’arbre, que van caient lentament al terra i no es pleguen. Les plagues del fruit no tenen, així, cap entrebanc per a l’expansió de les poblacions i les oliveres semblen irremissiblement encarades a un decandiment progressiu, sense solució.☰Jarava plumosa (Spreng.) S.W.L. Jacobs & Evertt. Quan ja la coneixem, aquesta estipa resulta inconfusible, per l’aspecte gràcil de la forra de brins i l’aire borrallós de la infructescència, degut al plomalló sedós dels fruits. Ja hem comentat altres cops que aquesta estipa, nitròfila i de distribució molt local al Principat, es deu difondre gràcies al bestiar de pèl, ovelles, cans, guilles o senglars, però cal no oblidar la rotacòria -dispersió per rodes de vehicles- i l'antropocòria, en general. En la dispersió d'aquestes estipes americanes hi ha massa llucs de la concurrència d'aquests factors.Consignada a la nostra flora com adscrita al gènere Stipa, el revisor del gènere a 'Flora Iberica', Carlos Aedo, considera prioritari el nom genèric Jarava, de H. Ruiz i J.A.Pavón. Aquesta estipa americana viu localment en àrees del litoral i sublitoral català; no es coneix de cap altre lloc de la Península Ibèrica.☰Un cop seques, les armadures generatives de moltes plantes -en aquest cas les del panical- tenen prou enterquesa per a mantenir-se dretes durant molt de temps.☰Passa el mateix amb les espícules de Dactylis glomerata L., una poàcia d'amplíssima distribució (costa de trobar una botana al mapa de la corologia europea).☰Però és molt habitual que les espigues de les gramínies es vagin desballestant un cop seques, desfigurant-se en gran manera l'arquitectura de la inflorescència i fent-ne més difícil la determinació, sobretot si no la coneixem prou.Així desballestades, les espigues de Bothriochloa ischaemum (L.) Keng. no s'assemblen gens a la configuració palmada típica d'aquesta espècie. Són típiques l'aresta de color courenc, colzada, i el plomalló sedós del raquidi.☰Artemisia campestris L. El botànic de farmàcia Carles Benedí, autor del gènere a 'Flora Iberica', ha seguit un criteri sintètic en aquesta flora, consignant-hi les categories infraespecífiques, però només a títol informatiu. Tenim pendent fixar-nos en la raça -subespècie a la 'Flora dels Països Catalans'- glutinosa d'aquesta botja.☰Oriol de Bolòs escrigué, al seu ja clàssic 'El paisaje vegetal barcelonés', de 1962: "Al prado típico de fenal (Brachypodium phoenicoides) le gusta la tierra bien aireada, básica o neutra y no excesivamente seca".A la fitxa dels fenassars del volum V dels 'Manuals dels Hàbitats de Catalunya', del 2016, hi llegim: "Sòls profunds i ben airejats, sovint bàsics, i amb un cert grau d'humitat".Potser sí, no ho sabem, que en Bolòs no era un home donat a treballar en equip, però que ha tingut seguidors i que tots plegats han format una mena d'escola catalana de botànica, això sembla indiscutible.☰En paraules de Font Quer: 'tierras pingües..', les que convenen al fonoll Foeniculum vulgare. Comencen a treure el nas les fulletes noves, en ple hivern; si valorem quin aparell vegetatiu no ha de desplegar, potser resulta més entenedora aquesta precocitat, present també en la fèrula, igualment umbel·lífera i més grandota encara. Insistim en aquest punt: es fan pingües amb les pluges autumnals. I diem pingüe pensant en les rabassoles; la resta no, la resta del fonoll és enjuta, en qualificatiu bolosià.☰El terra és el millor abric. Forres de Fenàs de marge Brachypodium phoenicoides (L.) Roem. et Schultes, reverdint. Aquestes fulles d'hivern o de tardor són més blanes que les de l'època de floració i són un bon pastiu per al bestiar de llana. Amb el fonoll hi trobem aquest punt de coincidència: gemmes soterrades!, a resguard de possibles gelades. El terra és el millor abric.☰Un altre cas d'armadura enterca i persistent, les espigues del fenàs.☰Notable presència de la Botja llemenosa Artemisia campestris L.. Compostes aliades amb el vent, una innovació molt exitosa.☰L'abast dels transvasaments biològics és esfereïdor. A la imatge, una caparreta ratllada, en una tija de ginesta Spartium.☰SabadellText i fotografies: © Romà Rigol
9 de gener del 2022
Som en temps d'engrossir: un fenassar hivernal
