15 de desembre de 2020

Rhamnus alaternus L. de marge i poncellats

La natura és cíclica. Torna i retorna. Se'n va el temps dels bolets, tornen les fulles seques al terra, torna la flor de la gatosa... Som al desembre i ja han tornat les poncelles dels aladerns, les petites boletes d'un roig episcopal.
Els havíem vistos altres cops però no ha estat fins avui que ens hi hem fixat una mica i ens han sorprès: al llarg del camí carener del serrat de sant Iscle que comunica el santuari de la Salut i Castellar del Vallès hi ha tota una sèrie d'aladerns Rhamnus alaternus de bona talla, perfectament distingibles, perquè en el marge no hi ha sinó pobres herbatges de camí, algunes ginestes, grosses i decandides, alguna alzinastre rabassuda, etc.
Ecotipus. Entenem per ecotipus les formes poc o molt desviades de l'hàbit més característic d'una espècie, determinades per factors ambientals.
L'aladern és un arbust comú en els alzinars i formacions associades del lignetum mediterrani. A l'interior del bosc l'aladern sol fer una capça oberta, clarera.
Plenament exposats als elements, al tallant cop del podall i a l'ambulatori mossec dels animals de pèl i de llana, alguns d'aquests aladerns de marge tenen una capça tofuda, densa i ben perfilada.
En botànica s'utilitza, de vegades, l'adjectiu intricat, per al fullatge atapeït i de mal destriar. Aquest hàbit es dona força en diferents plantes d'aquest gènere, però, com dèiem, no és la forma típica de l'aladern.
Curiosament aquestes formes es troben sovint en plantes del gènere Phillyrea que reben el nom, per creuament més aviat enredós, de fals aladern.
Aladerns de marge? Naturalment, ens hem demanat sobre el motiu que ha fet que aquests aladerns hagin estat respectats. Donat que el marge del camí és terrós i relativament alt, potser ha estat amb la intenció de protegir-lo de la inestabilitat. Qui sap, potser fins i tot se l'ha considerat especialment útil per a aquest fi, perquè, no essent un arbre, no envaeix el camp ni destorba gaire el pas de la maquinària. Aquesta hipòtesi sembla que podria colar, com es diu ara.
Sigui com sigui, quan floreixen aquests arbrets són un fabulós reclam de pol·linitzadors d'hivern.
Arbust i arbret. Hi ha un tema recurrent i clàssic, la distinció entre arbust i arbre i la possible legitimitat d'aquesta discriminació.
Un dels arguments més esgrimits en suport de la distinció és la possessió o manca d'un sol peu o tronc. La planta llenyosa de moderada alçada que es ramifica des de la base i té, per tant, branques elevades de gruix semblant, es considera un arbust.
Rhamnus alaternus és un arbust o arbret baix que ateny fàcilment els 6 o 8 metres d'alt, però en condicions especialment favorables assoleix una talla arbòria indubtable. En recordem un d'uns 15 m, i això pel cap baix.
Per tant nosaltres no hi volem veure valor excloent, en els termes arbust i arbre. Ens sembla que la distinció és més aviat una convenció pràctica, però a l'hora de tractar alguns faneròfits de la formació Durilignosa mediterrània no ho és pas gaire.
Inici de la floració. Sobre la floració de l'aladern vam escriure un lluc llarg i detallat que el lector curiós trobarà en aquest enllaç. L'aladern forma part del grup de faneròfits de floració autumno-vernal del lignetum -formació Durilignosa- mediterrani.
En aquest estadi inicial l'aplec de poncelles sembla més una espiga que no un raïmet. Observeu-hi l'espinescència de les dentetes. El marge foliar és variable en aquesta espècie i ha estat un dels trets que ha motivat la concepció d'un devessall de varietats i formes taxonòmiques força desmarxat.
Casetes. Es poden apreciar els petits bonys a la base de la fulla, a frec del nervi medial. Aquests bonys s'anomenen domacis (domatia: casetes); vam tractar-los en un capítol que el lector interessat pot trobar 
en aquest enllaç.
Pubescència. La semblança entre R. alaternus i Quercus ilex és destacable, en aquest cas encara augmentada per una pubescència de les branques floríferes que no és pas característica de les formes típiques d'aladern.
Queda pendent, doncs, per a un altre dia, l'observació de detall de les làmines, per a comprovar si també hi ha pubescència. No fos cas que hi hagués llucs de possible ascendència de la raça o subsespècie munyozgarmendiae. Potser es tracta d'un tret propi de l'ecotipus de plena exposició.
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol