Descripció abreujada d'un roure del Vallès i una breu introducció geobotànica. Al final hi consignem bibliografia sobre els roures ibèrics, especialment la relativa al territori català, un tema força difícil que ha motivat abundant literatura botànica. Sens dubte, el treball de camp de Pere Montserrat (n1), esplaiat a tot el llarg de la serra de marina sensu lato, és cabdal (n2) per comprendre millor el paper dels roures en aquestes terres del litoral i sublitoral central.
Bosc de can Mulà i riera del Caganell. Al llarg d'aquest torrent hi ha arbredes de plàtans, força alts; al davant mateix de la passera hi ha un exemplar de roure de gran capça que projecta una bona ombra. El brancatge obert, amb poques però gruixudes ramificacions, és típic dels roures. Aquests arbres de sot tenen garantida una humitat edàfica permanent. El sòl argilós és molt profund i, a més, els materials gresencs forneixen una sorreta molt adient per facilitar-ne la percolació i el bon aireig. Hi ha molta bardissa i força saüquers.
Làmina: fulla membranàcia, oblongo-obovada, inferiorment atenuada -més estreta per baix, fent forma de falca o tascó-. Nervis: 7-9(12) nervis per hemilimbe, suoposats o alterns, rarament oposats. En el tram inferior hi ha alguns nervis sinuals (n3), més febles que els dirigits als lòbuls, però possiblement no prou ben diferenciats per establir clarament si han de ser considerats en el recompte dels nervis secundaris. Lòbuls: clarament asimètrics -el costat inferior és molt més gran o llarg que el superior-, entre arrodonits i triangulars, cuspidats, per la presència d'un mucró més aviat obtús a l'extrem. A la meitat inferior poden atènyer quasi la meitat de l'hemilimbe; molt menys, una cinquena part de mitjana, els de la part superior. Aurícules: làmina amb sinus basal estret, de manera que els hemilimbes fan una parella de lòbuls, com una parella d' orelletes. És un tret d'interès. Color: verd gai al dessobre, clar o esblaimat, un punt grisenc, al dessota. Mides: relativament grans, entre 8 i 11 (14) cm. Els pecíols fan uns 10 mm.
Visió del revers. En aquesta fulla els lòbuls són menys profunds. Nervi primari groc, rebotit al revers. 10/11 nervis secundaris per hemilimbe. Sinus basal petit. Fruit -a dalt- pedicel·lat.
Nervis sinuals. Són els nervis secundaris que, a diferència dels secundaris que acaben als lòbuls o a les dents, no atenyen el marge de la làmina o bé es dirigeixen als sinus. Les fulles de molts roures n'estan mancades, d'aquest nervis, però en aquest cas en solen portar. Amb punts de color violeta hem marcat els nervis secundaris principals, dirigits a les dents o lòbuls. Amb punts blau clar hi hem marcat uns de menors, sinuals, que arrumben cap als sinus. La parella inferior també és d'aquest tipus.
Jerarquia dels nervis. Amb els punts grocs hi hem volgut marcar la jerarquia dels nervis. Atenyen la llargada màxima una mica més amunt de la meitat de la làmina. Hi ha una correlació clara, tal com vam veure a la fulla de Vitis riparia, entre la xarxa vascular i la forma de la làmina. Al nivell on són més llargs els nervis, la làmina és més ampla i els lòbuls més grans. Els nervis van decreixent cap als extrems, però la progressió és asimètrica: hi ha menys nervis per damunt del més llarg que per sota. I l'angle dels superiors és més tancat que l'angle dels nervis de baix. En alguns casos hi ha nervis terciaris que acaben en lòbuls petits.
L'indument. Un toment pubescent, fi i embulladís, cobreix la làmina per sota. El pèls són fins, flexuosos, blanquinosos. L'indument és borrallós i molt irregular, per la tendència a la depilació. El toment és molt manllevadís, de manera que amb el temps les fulles es tornen més o menys glabrescents. La pilositat és molt més densa al voltant dels nervis i als forcalls.
Flocs embullats. El pèls són llarguets i n'hi ha de simples i de compostos, fasciculats. Fan manyocs de fibres despentinades, flocs embullats.
Aquest cecidis en forma de llentia són comuns. Són provocats per la forma o generació agàmica del cinípid (himenòpter) Neuroterus quercusbaccarum.
L'article d'aquest cecidi al llibre 'Les zoocecídies de les plantes de Catalunya', d'Antoni Vilarrúbia, publicat l'any 1936.
Retall de la 'Flora de la cordillera litoral catalana', de Pere Montserrat.
Valoració. Alguns caràcters de la fulla són propis del roure martinenc Quercus pubescens. Sobretot l'indument borrallós del dessota i del pecíol, però el roure martinenc té un indument més semblant a un feltre o tapís, amb pèls clarament estel·lats; tampoc no sol fer pèls enflocats o fasciculats. El nombre de nervis i la disposició tan paral·lela, tampoc no són propis d'aquest tàxon. En aquests trets s'hi endevina una possible ascendència del Quercus canariensis. El resum, doncs, és que hi veiem implicació d'aquests dos roures. L'híbrid entre aquests roures ha rebut diferents noms, segons els autors (Sennen, Schwarz...).Val a dir que hem vist aquest tipus de fulla en molts roures de l'obaga de la serra de marina i també en llocs diferents del Vallès.
Un altre retall del treball de Montserrat. Hi hem subratllat el tàxon de Schwarz que creiem relacionat amb el roure d'aquesta entrada.
UN CORREDOR FÈRTIL I ACOLLIDOR
El Llobregat és una xarnera que vertebra el país i el migparteix en dos grans blocs molt ben diferenciats. En el bloc oriental hi dominen els materials silícics (n4); el clima d'aquest sector és ben sabut que no té, o sol tenir, els dèficits hídrics del del sector de ponent i meridional. Té un toc marítim que de vegades es qualifica de subhumit.
A ponent i al sud del Llobregat hi ha un predomini dels materials carbonatats (n5). El clima, plenament mediterrani, acusa dèficits d'aigua, sobretot en el període estival, que pot ser xardorós i sever.
Doncs bé, el corredor del Vallès comunica aquests blocs i posa en contacte els roures submediterranis de la muntanya eixuta; els centreeuropeus de les comarques humides; i els mediterranis de la costa temperada i marítima. El Vallès és un punt de trobada i donat que els roures s'hibriden fàcilment, les terres grasses vallesenques són un totum revolutum de roures que poden dur traces de tots els roures d'aquests sectors biogeogràfics.
El roure pènol Quercus robur ve de les comarques orientals humides; el roure africà Quercus canariensis ve del sector oriental mediterrani marítim; el roure martinenc Quercus pubescens (n6) ve del subpirineu (n7) submediterrani; el roure valencià o de fulla petita Quercus faginea ve de ponent, dels relleus que envolten la depressió central; el roure de fulla gran Quercus petraea ve de les muntanyes litorals i sublitorals, pel nord; finalment el roure cerrioide Quercus x cerrioides té un centre d'irradiació precisament al voltant del Barcelonès i del Vallès.
Retall de l'article de P. Montserrat consignat a la bibliografia. Sembla que, a criteri d'aquest autor, la penetració dels roures eurosiberians és posterior a la dels altres. De fet, a l'article consignat a baix relaciona Quercus lanuginosa (pubescens) amb la glaciació risiense.
Notes
(n1) Montserrat començà a arreplegar mostres l'any 1935. La seva intensa i extensa flora es va publicar l'any 1955, a Collectanea botanica.
(n2) Més encara si considerem que el conjunt de plecs de roures col·lectat per Montserrat va ser supervisat per Carlos Vicioso, autor d'una revisió monogràfica del gènere Quercus, entre d'altres.
(n3) Sobre els nervis sinuals vegeu l'article del gènere de 'Flora Iberica'.
(n4) Són els materials que contenen sílice abundant, en especial la gran família dels granits o granitoides. Els esquistos, abundants al Montseny, per exemple, també contenen quars o sílice.
(n5) Són les roques riques en carbonat càlcic, calcàries, margues i dolomies.
(n6) Quercus pubescens és un complex taxonòmic força complicat, sobretot si no podem considerar el tàxon que ha pogut originar-lo, en entrar en contacte amb les espècies ibèriques. Actualment aquest tàxon es considera estretament relacionat amb Quercus pubescens subsp. palensis, de Schwarz, i el d'Huguet del Villar Quercus subpyrenaica, tàxon que sembla haver congriat, actualment, un suport renovat. Vegeu, sobre aquest tàxon, l'article del geobotànic picallós consignat a baix.
(n7) El prepirineu del Ripollès i Osona ha estat anomenat subpirineu, suposem que per la fesomia més o menys amorosida i molt forestada.
Referències i bibliografia
'Revisión del genero Quercus en España'. Carlos Vicioso. Instituto Forestal de Investigaciones. 1950. Consignem aquest estudi monogràfic de referència, tot i que ni el tenim ni el podem consultar.
'Flora dels Països Catalans'. Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Barcino.
'Flora Mayor'. Ruiz de la Torre. L'enginyer de forests i dendròleg destaca pel detallisme de les seves descripcions.
'Algunos aspectos de la diferenciación sistemática de los Quercus ibéricos'. Pere Montserrat.
'Estudios sobre los Quercus del Oeste mediterráneo'. Emili Huguet del Villar. L'autor hi defensa el seu Quercus subpyrenaica. Article extens, particularment divertit.
BDBC. Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya.
'Estudio dinámico de las poblaciones de robles de la Cordillera litoral catalana'. Pere Montserrat.
Sabadell
A ponent i al sud del Llobregat hi ha un predomini dels materials carbonatats (n5). El clima, plenament mediterrani, acusa dèficits d'aigua, sobretot en el període estival, que pot ser xardorós i sever.
Doncs bé, el corredor del Vallès comunica aquests blocs i posa en contacte els roures submediterranis de la muntanya eixuta; els centreeuropeus de les comarques humides; i els mediterranis de la costa temperada i marítima. El Vallès és un punt de trobada i donat que els roures s'hibriden fàcilment, les terres grasses vallesenques són un totum revolutum de roures que poden dur traces de tots els roures d'aquests sectors biogeogràfics.
El roure pènol Quercus robur ve de les comarques orientals humides; el roure africà Quercus canariensis ve del sector oriental mediterrani marítim; el roure martinenc Quercus pubescens (n6) ve del subpirineu (n7) submediterrani; el roure valencià o de fulla petita Quercus faginea ve de ponent, dels relleus que envolten la depressió central; el roure de fulla gran Quercus petraea ve de les muntanyes litorals i sublitorals, pel nord; finalment el roure cerrioide Quercus x cerrioides té un centre d'irradiació precisament al voltant del Barcelonès i del Vallès.
Notes
(n1) Montserrat començà a arreplegar mostres l'any 1935. La seva intensa i extensa flora es va publicar l'any 1955, a Collectanea botanica.
(n2) Més encara si considerem que el conjunt de plecs de roures col·lectat per Montserrat va ser supervisat per Carlos Vicioso, autor d'una revisió monogràfica del gènere Quercus, entre d'altres.
(n3) Sobre els nervis sinuals vegeu l'article del gènere de 'Flora Iberica'.
(n4) Són els materials que contenen sílice abundant, en especial la gran família dels granits o granitoides. Els esquistos, abundants al Montseny, per exemple, també contenen quars o sílice.
(n5) Són les roques riques en carbonat càlcic, calcàries, margues i dolomies.
(n6) Quercus pubescens és un complex taxonòmic força complicat, sobretot si no podem considerar el tàxon que ha pogut originar-lo, en entrar en contacte amb les espècies ibèriques. Actualment aquest tàxon es considera estretament relacionat amb Quercus pubescens subsp. palensis, de Schwarz, i el d'Huguet del Villar Quercus subpyrenaica, tàxon que sembla haver congriat, actualment, un suport renovat. Vegeu, sobre aquest tàxon, l'article del geobotànic picallós consignat a baix.
(n7) El prepirineu del Ripollès i Osona ha estat anomenat subpirineu, suposem que per la fesomia més o menys amorosida i molt forestada.
Referències i bibliografia
'Revisión del genero Quercus en España'. Carlos Vicioso. Instituto Forestal de Investigaciones. 1950. Consignem aquest estudi monogràfic de referència, tot i que ni el tenim ni el podem consultar.
'Flora dels Països Catalans'. Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Barcino.
'Flora Mayor'. Ruiz de la Torre. L'enginyer de forests i dendròleg destaca pel detallisme de les seves descripcions.
'Algunos aspectos de la diferenciación sistemática de los Quercus ibéricos'. Pere Montserrat.
'Estudios sobre los Quercus del Oeste mediterráneo'. Emili Huguet del Villar. L'autor hi defensa el seu Quercus subpyrenaica. Article extens, particularment divertit.
BDBC. Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya.
'Estudio dinámico de las poblaciones de robles de la Cordillera litoral catalana'. Pere Montserrat.
Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol
