A la terrassa de casa hi tenim algunes plantes arreplegades del carrer. La gran ciutat destaca també en això, genera una quantitat de rebuig descomunal i, entremig d'aquest espectacular mostrari de rebuig, hi podem trobar el més inversemblant, com, per exemple, mobiliari o material d'oficina -com ara telèfons de taula- en perfecte estat. I també, naturalment, plantes, testos i grans torratxes amb plantes normalment neulides o esllanguides, si no ja mortes, en pública i cadavèrica exhibició.
En aquesta fotografia hi veiem el fullatge carnós, rebotit i lluent de la Cràssula ovada -alguna varietat de Crassula ovata (1)-, una planta comuníssima en tota mena d'espais domèstics i urbans. Notem-hi la forma cuneada o de tascó de la fulla, la tendència a afectar forma de cullera (còncava) però també a la convexitat (vores tirades una mica cap avall), la disposició decussada de les fulles, oposades i les de cada nus en eixos successius transversals, així com la relativa densitat de la capça, precisament degut a aquesta disposició en creu i a que el fullatge es concentra als extrems de les branques.
Aconseguirem matar la cràssula ovada?
A la fotografia hi veiem un exemplar de Crassula ovata (2) en força mal estat. Observeu-hi les tiges clarament articulades, amb internodis molt ben definits pels nusos successius. És al vestibul de casa, al buc de l'escala. En poc temps està patint unes escapçades reiterades que l'estan deixant en aquest estat tan desmanegat, pels cops que rep per part dels veïns. Aquest exemplar ja n'ha patit d'altres, de tràngols -el vam arreplegar del carrer-, i ens ensenya de forma ben eloqüent quin és el tracte que dispensem a una planta quan no suscita en nosaltres altra cosa que ignorància, desconsideració i menysteniment.
Aquesta és la pregunta que hem fet als veïns i potser la resposta podria ser aquesta: probablement no. Però la cràssula ens mostra, amb els testimonis de les seves amputacions jaient al terra, immòvils, talment els braçons escampats d'una nina desballestada, que som encara més durs, més vulnerants, més desconsiderats en allò que ja és desatès i degradat. Primer farem una incursió en el meravellós camp de la botànica, tot recordant de nou Attenborough -ja el vam reportar al segon capítol de la sèrie del ricí-, i després tornarem al factor humà. El tema botànic és el següent: la capacitat de persistir o l'èxit del deseiximent. No és cap casualitat, no, que es tracti d'una crassulàcia.
La capacitat de persistir o l'èxit del deseiximent. Quan vam veure l'exemplar d'aquesta fotografia, tot fent feines en una terrassa, ens van cridar molt l'atenció els discos nets i de color de carn deixats per les branques caigudes. Podríem dir, forçant una mica els mots, que practica l'autopoda i l'autosegellat. En condicions adverses -manca mantinguda de reg- la planta compta amb un sistema de regulació que li permet desatendre selectivament algunes parts de l'aparell vegetatiu, alhora que genera, en el nus de la fragmentació, substàncies cicatritzants que segellen perfectament el tall. És una forma de persistir per deseiximent. El sistema és encara més admirable si valorem que el tronc de la cràssula és molleric, conté molta aigua. En definitiva, és una constant en plantes que han d'estalviar aigua: si hi ha perillós excés de demanadissa, es tanca l'aixeta i les parts basals fan d'aljub. A la foto, cedida d'un particular, hi mostrem un dels artells abandonats, en perfecta forma de tub, una mica afuat, que ens ha evocat el cas que veurem tot seguit.
L'arbre carcaix segons Attenborough
Reproduirem l'interessant text, en la traducció al castellà, que aquest eminent naturalista va dedicar a Aloe dichotoma (3):
"Las ramas i el tronco estan rellenos de una fibra blanda que puede acumular gran cantidad de agua. Este tejido interno, demasiado blando para que pueda hablarse de madera, és muy fácil de extraer. Los bosquimanos que antiguament moraban en este desierto solían hacerlo; después, acoplaban una pequeña tapa de piel a ambos extremos, superior i inferior, del tubo resultante y les servia de carcaj o aljaba para sus flechas, de ahí el nombre de árbol carcaj o árbol aljaba. Si la sequía és realment grave, el árbol se ve obligado a adoptar medidas más extremas para evitar la pérdida de agua. Las hojas deben de tener algunos poros en la superficie para realizar el intercanvio de gases, que es una parte esencial en la producción de alimento. Su mera existencia és un peligro para la conservación del agua, de modo que el árbol, en circunstancias extremas, se amputa a sí mismo. Una rama empieza a constreñirse justo por debajo del rosetón terminal y se hace tan fina que todo el rosetón acaba por caerse. El tocón entonces se precinta a sí mismo para proteger de forma más efectiva el agua que contiene. Estos miembros amputados nunca vuelven a dar hojas, por lo que sus importantes yemas terminales se pierden, pero otros rosetones siguen viviendo y el árbol, con su nueva forma reducida, puede conservar agua suficiente durante la sequía hasta que la lluvia lleva por fin algo de alivio."
El factor humà. La Cràssula ovada és una planta que hem vist en tants llocs, en tantes cases, finestres, ampits, balcons, terrasses, negocis, carrers, jardins... que sempre hem suposat que ocuparia una molt bona posició en una relació de les plantes més abundants a la ciutat. No només això, és també la planta d'aquells que no en tenen més o en tenen poques, cas per exemple, del balcó de la foto de baix, d'un carrer de Sabadell.
Les vacil·lacions del desig. Quan ens hem demanat sobre el motiu de tot això, ve tot seguit l'auxili d'un argument que sembla arreglar-ho tot: aquesta planta no necessita cap cura especial. Potser per això mateix sol ser tractada massa sovint amb descurança excessiva, abandonament que encara es fa més visible quan la planta es troba isolada, sense d'altres al voltant. Sospitem, per tot plegat, doncs, que Crassula ovata haurà tingut sovint la dissort d'haver estat triada, precisament, com a planta no desitjada, i obligada a adquirir, de retop i accidentalment, ulterior caràcter ambulatori.
(1) Planen alguns dubtes sobre la identitat d'aquesta planta, perquè Crassula ovata i Portulacaria afra són semblants i no les coneixem prou bé per assegurar res, però ens inclinem per la primera. Pel que fa al nom popular, també n'hi ha hagut i la consulta del fabulós 'Corpus de fitonímia catalana' no ha estat de gaire ajut. Aquesta cràssula hi consta amb el nom 'Arbre de juntes', però l'hem desestimat perquè sona prou estrany i, sobretot, per la inescaiença de l'hàbit, perquè és un arbust de tronc molleric, més que no un arbre (?).
(2) Aquest arbust de fullatge carnós i de tiges esponjoses, de la família de les crassulàcies, és natural de Sud-Àfrica. Recomanem, per als detalls nomenclaturals, corològics, etc., la consulta de la magnífica monografia sobre les crassulàcies a la flora al·lòctona valenciana editada per la revista Bouteloua, obra de Daniel Guillot, Emilio Laguna i Josep A. Rosselló.
(3) L'any 1995, l'editorial Planeta va publicar i traduir 'The Private Life of Plants', de David Attenborough, on l'autor hi exposa un munt d'exemples de plantes observades amb una perspectiva ecològica i dinàmica molt original. Aquest àloe arbori sud-africà -Namíbia i Regió del Cap- no és de la família de les crassulàcies, però l'hem portat aquí perquè creiem que la cràssula també practica aquest sistema extrem de regulació hídrica per deseiximent.
(3) L'any 1995, l'editorial Planeta va publicar i traduir 'The Private Life of Plants', de David Attenborough, on l'autor hi exposa un munt d'exemples de plantes observades amb una perspectiva ecològica i dinàmica molt original. Aquest àloe arbori sud-africà -Namíbia i Regió del Cap- no és de la família de les crassulàcies, però l'hem portat aquí perquè creiem que la cràssula també practica aquest sistema extrem de regulació hídrica per deseiximent.
Sabadell
Textos i fotografies: © Romà Rigol
