Carpologia, espermatologia i germinació de Ricinus communis

La germinació és un capítol apassionant de la vida de les plantes. Ocorre dins del terra en alguns casos; s'anomena, llavors, hipogea. Però en d'altres s'esdevé per damunt del terra i aleshores el procés és perfectament visible.

Avui veurem un cas de germinació epigea i les diferents parts de la llavor que hi són implicades. Veurem com es van desplegant a l'exterior i es converteixen en una planteta. 

En el trànsit, l'esbós borrós del germen es defineix i perfila a la perfecció i culmina en un plançonet. El ricí ofereix, per ser la llavor força grossa i de germinació visible, un exemple molt bo i molt didàctic, a més d'una gran plasticitat visual.

Carpologia i germinació de Ricinus communis (cliqueu en aquest títol per accedir al document en format pdf).

Vam documentar aquesta germinació l'octubre del 2017. El registre i  l'observació d'aquest infantament va ser una experiència d'allò més placèvola, per utilitzar un mot carnerià.
El document d'avui és fonamentalment morfològic i recull un bon plec de terminologia relativa al fruit i la llavor. Això no obstant, hi hem volgut introduir una dimensió fenomenològica, amb apunts sobre el desenvolupament i els canvis que impliquen el fenomen de la germinació. Confiem que aquests apunts puguin conferir una mica de vitalitat al procés registrat, contrabalancejant l'estatisme propi de la morfologia externa.
Val a dir, però, que podem prendre fotos del fenomen; podem assajar de puntualitzar-ne les parts i anomenar-les amb termes de la botànica; podem, fins  i tot, interpretar d'on pouen la llum, l'energia, algunes d'aquestes parts; però això no vol dir que puguem capir com es produeix la trasmudança d'un germen i l'infantament d'una planta. La biologia ens diu que hi ha una mena d'explosió cel·lular...però nosaltres, aquí, restem, un cop més, perfectament desglossats.

Nota. El mot del títol d'aquesta entrada espermatologia és llicenciós en el sentit literal que l'utilitzem: estudi de la llavor. No hi consta en el diccionari de botànica de Pius Font. S'utilitza més aviat en medicina, amb un altre significat.

Sabadell

Text i fotografies © Romà Rigol

Flora dels badalls del ciment (i 2)

Recuperem la segona part d'un report urbà i suburbà dedicat a les plantes ruderals o sinantròpiques (n). Són totes aquelles plantes que viuen en el medi humanitzat i deshumanitzat, florents sobretot en tots aquells espais que no són netejats i vigilats amb zel permanent. La flora silvestre és incapaç de conviure amb nosaltres, però hi ha un bon estol de plantes que ens han festejat i acompanyat des de temps immemorials, sovint de forma tan discreta que gairebé no ens n'adonem.

Els blets Chenopodium són un exponent típic d'aquesta flora tan particular. No és estrany que pertanyin a la família de les quenopodiàcies, perquè moltes plantes d'aquesta família viuen en llocs amb inhabituals concentracions d'alguns elements. La darrera entrada del blog 'Flora Belalcazarensis', d'Emili Laguna, inclòs en la relació de 'blogs amics', recull diversos blets d'aquesta regió, en l'estil directe de l'autor.

Polycarpon tetraphyllum és un component d'una comunitat viària urbana pauciespecífica. A més, dona nom a una aliança de comunitats ruderals de sòls calcigats, descrita el 1975 pel botànic doblat d'alpinista Salvador Rivas-Martínez. Aquesta petita anual -camèfit?- de floració molt dilatada, com escau a aquest biotipus, ocupa petits i molt migrats espais; ens demanem si no tindrà més espai a la literatura botànica que no en el terreny. En el recull enllaçat hi veurem un detall de la planta força interessant.

L'enllaç. Com en la primera part, recollim en aquesta segona part plantes principalment herbàcies que viuen als carrers i espais descurats, algunes molt comunes.

(n) La nomenclatura relativa a la tipificació de l'estatus de les plantes ruderals és diversa i complexa. Sanz Elorza i altres van publicar un molt interessant atles de les plantes al·lòctones que conté un apartat dedicat a aquest tema, si bé cal no oblidar que, essent moltes les plantes ruderals al·lòctones, també és important el conjunt de plantes ruderals autòctones.

Sabadell

Text i fotografies © Romà Rigol

La vinya dels tres gotims

Les Llambardes (Torrelles de Foix). Alt Penedès. 18.8.2019.

Avui veurem els ceps de la varietat blanca montonega (1) i una vinya especial, de ceps revellits i quasi esgotats, arrelats en un muntelló de guix. També hi farem una ullada a algunes plantes camperoles i a un cecidi de la vinya. Caldrà, primer, situar-nos en el territori, perquè aquestes planes enlairades (2) no són gaire conegudes.

Vinyes de la plana de Cassanelles (Cases Noves de can Pardo. Mediona). Terrenys esbatanats i enlairats, amb les vores emboscades i el cel per horitzó. Encara hi ha algunes vinyes amb ceps en vas, relativament vells (3).

Catalunya té alguns territoris elevats que fan de trenca-aigües i de xarnera d’unitats geogràfiques més conegudes. Entre el Penedès i la rotunda clotada de l’Anoia, al nord-est, i el departament de Santa Coloma, al nord-oest, hi ha uns relleus fets a base d’alternances de materials tous (margues), propicis per al conreu, amb materials més durs i destacats, sobretot calcàries.

Són departaments allargassats en el sentit de la serralada, oberts però alhora mig ocults, com un amfiteatre. Al damunt de Font-Rubí i de Pontons hi ha unes

Addenda al roure del sot

Un amic ens comunica que la revisió del gènere Quercus de Carlos Vicioso es pot consultar a la Biblioteca Digital del Real Jardín Botánico.

Nat a Calatayud el 1886, Vicioso, 'ayudante de montes', publica la seva monografia als 64 anys, el 1950.

Aquesta revisió és una obra de referència en aquest camp, com ho és la monografia en 8 volums 'Les chênes: monographie du genre Quercus', de la botànica francesa, especialitzada en l'estudi de les orquídies, Aimeé Antoinette Camus.

Retall de l'article dedicat a l'híbrid entre Quercus pubescens i Quercus canariensis. Els trets que s'hi consignen encaixen amb els del roure del sot de l'espai agrari de Gallecs, però això no vol dir que puguem saber quina és l'entitat taxonòmica d'aquesta forma de Q. pubescens de fulla llarga i nervis més nombrosos.

Ben mirat, això de que en un territori com el Barcelonès-Vallès hi convisquin aquests roures i l'anomenat Q. x cerrioides (l'allau nomenclatural converteix aquesta matèria en una crux botanicorum, per utilitzar l'expressió de Schwarz) és força curiós.

Mapa de distribució de Quercus pubescens, segons el Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya. Un exemple de corologia d'una espècie submediterrània. Noteu-hi la baixa intensitat de citacions en el corredor prelitoral, zona molt poblada i industrial, probablement poc o menys prospectada que altres pels botànics.

El Principat és un territori privilegiat, perquè hi contacten aquest roure submediterrani i el típicament ibèric Q. faginea. En aquest contacte hi ha l'origen de la crux botanicorum de Schwarz. Per acabar-ho d'amanir, tenim l'illot marítim del roure africà, genuïna expressió de temperància i oceanitat. I, certament, el Vallès els pot acollir a gairebé tots.

Sabadell

Text © Romà Rigol

Un roure d'un sot del Vallès

Descripció abreujada d'un roure del Vallès i una breu introducció geobotànica. Al final hi consignem bibliografia sobre els roures ibèrics, especialment la relativa al territori català, un tema força difícil que ha motivat abundant literatura botànica. Sens dubte, el treball de camp de Pere Montserrat (n1), esplaiat a tot el llarg de la serra de marina sensu lato, és cabdal (n2) per comprendre millor el paper dels roures en aquestes terres del litoral i sublitoral central.

Bosc de can Mulà i riera del Caganell. Al llarg d'aquest torrent hi ha arbredes de plàtans, força alts; al davant mateix de la passera hi ha un exemplar de roure de gran capça que projecta una bona ombra. El brancatge obert, amb poques però gruixudes ramificacions, és típic dels roures. Aquests arbres de sot tenen garantida una humitat edàfica permanent. El sòl argilós és molt profund i, a més, els materials gresencs forneixen una sorreta molt adient per facilitar-ne la percolació i el bon aireig. Hi ha molta bardissa i força saüquers.

Fer com en Batalla, que tirà al tudó i matà la gralla

Les qualitats literàries d'en Josep Carner són ben conegudes. Tenia un admirable domini de la llengua que es pot gaudir i admirar en les seves magistrals traduccions de caràcter recreatiu, per exemple, en la que va fer dels 'Documents pòstums del Club Pickwick', de Dickens (1).

Imatge de l'índex del primer volum de 'Pickwick' amb els encapçalaments dels capítols, de caràcter sorneguer i anunciadors de les sucoses plagasitats que entrevien les divertides aventures emocionals de Pickwick i els seus amics. El títol d'aquesta entrada l'hem tret del títol del capítol VII.

Flora dels badalls del ciment (1)

El món roda. A la pell de món hi hem posat uns pegats de ciment que ronquen, es queixen i badallen. Als badalls del ciment també hi arrelen algunes plantes. Surten a la junta del panot que badoca, al peu de murs i façanes, als escocells regaladament pixats...arrelen de fet a qualsevol lloc, per exigu i escanyat que sigui. En veurem algunes mostres.

En aquesta imatge hi veiem un exemplar de Filamaria Erodium sp. No és una flora especialment atractiva, probablement, però només cal que fem un petit saltiró, un capgirell de l'esguard que ens permeti, com diu Daniel Climent (1) en aquest vídeo, 'canviar la manera de mirar', per a que allò que ens semblava mancat d'interès, tot d'una deixi, inesperadament, una petita empremta al nostre magí. La bellesa del món també hi és en aquestes plantes, per molt petites, grisenques o fumoses que ens puguin semblar. I inoportunes, perquè eixint tan avorades als marges, voreres i racons, semblen posseir un caràcter furtiu, sospitós; però en realitat són exponents d'un fenomen molt interessant: les plantes poden conquerir qualsevol espai capaç d'acollir un sarpat de partícules de terra, per pobre i magre que sigui. Fenomen recolzat molt especialment en allò que expressa el terme de la botànica angiosperma. Doncs sí, la llavor encabida en un got té l'eficiència quasi absoluta de poder arribar, gairebé, a qualsevol lloc.

Monistrol de Calders, la plana i el fum

Monistrol de Calders. Moianès. 13.8.2019.

Apunt de geografia física. Entremig del Pla de Bages i l’altiplà del Moianès (Moià i Castellterçol) hi ha un retalló de país no pas gaire petit, puntualitzat pels pobles de Talamanca, Monistrol de Calders (1) i Granera, tot corrugat per una xarxa de sots molt actius, que tenen forma de canal esglaonada de roca. Aquests sots i rieres són els desguassos d’un territori inclinat cap al Llobregat i entreviat de capes sedimentàries de partícules de mida diversa, entre les quals n’hi ha alguna d’argilosa, impermeable (2). Els boscos i els materials sorrencs fan d’esponja, mentre que les argiles –limolites- possibiliten una bona circulació superficial de l’aigua pels sots i rieres que tenen dos trets de caràcter oposat: la inclinació del Moianès proporciona inèrcia i empenta, però la fesomia esglaonada de les lleres l’esmorteeix i emmorralla tot un rosari d’embassades d’allò més apropiades per a aprofitaments ara ja caducs, com ara els molins fariners. Aquesta ha estat doncs, la impressió més favorable: tot i la sequera severa, la regió és molt rica en aigua. Però, llavors, per què aquest territori, actualment un tapís forestal en procés de regeneració, té una vitalitat tan migrada? No hi ha gaires alternatives: per la crida de la plana i el fum (3).

Vitis riparia amb fil·loxera

Apunts de morfologia de Vitis riparia, espècie americana d'empeltar, i brots atacats per la Fil·loxera Daktulosphaira vitifoliae.

En el recull d'avui hi veurem la morfologia foliar de Vitis riparia, una de les principals espècies de vinya utilitzades (1) com a patró o peu d'empeltar les varietats europees. Aquesta vinya americana es troba naturalitzada a la vegetació de ribera. Sembla que és força fàcil de distingir, a bell ull, però mantenim la reserva perquè sempre hi ha la possibilitat d'una possible ascendència que no sapiguem reconèixer. 

El report és d'una riera de l'Espai Rural de Gallecs (Vallès Occidental), on l'exemplar de vinya americana hi fa un tapís continu que s'alça cap als arbres com un llençol estès. Un d'aquests tapissos mig flotants que solen formar les lianes a les bardisses, amb la particular fermesa de tot allò que cedeix a la pressió. Les lianes fan xarxa: creen trames excepcionalment poderoses a còpia d'assegurar gran quantitat de fermalls -en Vitis els lligalls són les rosques dels circells.

La ufana tardoral de l'alzinar

Estàvem esmorzant i ma mare ha fet, tot esbargint la mirada pel finestral:

"No hi ha manera de que plogui."
Afegint-hi, tot seguit, girant el cap cap a mi:

"Això és molt greu."

Creiem que no es pot dir millor i no ens esplaiarem sobre un tema tan delicat com aquest. Hi ha sequera general severa, mantinguda durant tot l'any, perquè les pluges caigudes han estat, en la majoria de llocs, irrellevants; i alguns valors alts de pluja corresponen a xàfecs violents, totalment inútils per atenuar la sequera.

La tardor passada, en canvi, va ser molt més plujosa de l'habitual, amb pluges mantingudes i valors relativament alts.

CRIPTOGÀMIA EMERGENT
El recull que portem avui és de la reviscolada de l'alzinar de la passada tardor. L'alzinar penombrós, quasi negre, sembla respirar tot de llum interior quan les molses s'estufen d'una verdor turgent i tendral; els bolets semblen coberts d'un bany de vernís, perfectament retallats damunt la virosta xopa, com la fruita d'un bodegó barroc damunt del fons negre del llenç; els líquens de les escorces, del color de la crema d'espàrrecs, s'estenen i s'ondulen com farbalans de gelatina; fongs i floridures blanques esquitxen el terra com esparracades de nata, com gitades siderals escassigallades... totes les joies del bosc, habitualment sobri i sever, s'omplen a caramull de vida, de color i de llum.

Sí, no hi ha dubte, per veure l'alzinar ben mudat i xamós, amb el fullatge rutilant i tot l'espectre del setí en la fosca verdor de les plantes de la selva mediterrània, cal viure'l quan s'ha amarat de l'aigua de les pluges autumnals i la fusta torna a sabar, a tota pressió, a nodrir els brots de tardor.

TARDOR FECUNDA

És la ufana de la selva mediterrània a la tardor, període normalment molt favorable, perquè és el període de més pluja -si més no a les comarques no allunyades del mar- i es combina amb la moderació tèrmica, quan el sol, embriac i desalenat de la gran volada estival, es va acotant, acotant...

Si voleu entrar en l'alzinar fosc i gairebé regalimós d'un sot del Vallès i badar-hi una mica ho podeu fer en aquest enllaç.

Hi veurem alguns bolets; molses i hepàtiques; el becut de la gla; la desclosa d'una gla d'alzina; glans verolades a l'arbre; un fong resupinat; uns esporogonis gràvids...

Sabadell

Textos i fotografies: © Romà Rigol

La Fil·loxera viu a les bardisses

Avui mateix l'hem trobada i no és la primera vegada. Ja l'havíem vist, en manifestacions molt més severes, en una riera del Parc Agrari de Gallecs.

En aquest titular hi hem utilitzat intencionadament la forma del present, per tal de remarcar que la fil·loxera és un element més de les nostres bardisses. Dit en termes més propis de les ciències de l’agre, els sòls europeus són fil·loxèrics.

No volem multiplicar estolons d’una temàtica, la biologia de l’homòpter de la fil·loxera, que ens resulta del tot desconeguda. Tampoc no hi ha cap motiu per aprofundir la història d’aquesta plaga agrícola, molt ben coneguda i documentada. Sobre aquest punt, recomanem la consulta d'un article sobre les vinyes naturalitzades d'Emili Laguna, reportat i enllaçat més endavant. 

Figura 1

Figura 1. Ceps ferals. Són molt comuns i estan molt estesos pels marges dels camps i les bardisses. Els ceps americans que es van importar per empeltar s’han estès a pleret per l’entorn agrícola, a partir de fragments de tiges o bé de rabassoles descolgades, tal com apunta Laguna. Vitis rupestris és la varietat de cep americà d'eixartar més estesa, en condició de planta agrícola naturalitzada. És una planta fàcilment distingible per la mida de la fulla, més aviat petita; làmina glabèrrima; l'amplitud de les dents ogivals; la forma general, més o menys reniforme; els mucrons obtusos de les dents; la dent central més allargada, juntament amb les centrals dels hemilimbes, també poc o molt sobresortints; i la manca de sinus basal. Comenta Laguna que aquestes plantes no solen fruitar, que corresponen a peus masculins. Pel que hem pogut observar, la brotada d'aquestes vinyes margeneres és força anterior a la de les varietats cultivades. Podeu trobar els brots d'aquesta vinya eixint de les rabasses de les cultivades, si el pagès no els ha eliminat encara. La fotografia és d'un barrancó proper al parc periurbà de la Salut (Sabadell). 9.8.2019.

Flors de salzes

Els salzes ofereixen al naturalista i a l'afeccionat a la fitologia tot un ventall de temes per esplaiar a cor què vols les observacions: la forma, conformació i color dels branquillons, dels borrons i les seves escates -catafil·les-, de les estípules, del fullatge i de l'indument que el vesteix, la forma de les flors i els bonics aplecs dels grups florals, semblants a una espiga, més tard les capselles badadisses i les menudes llavoretes, abillades amb plomallons d'una encisera tenuïtat...

També perquè, tant si ens plau com si ens desplau, és d'allò més fàcil trobar exemplars amb caràcters que no encaixen a la perfecció amb les descripcions de les espècies. Variabilitat i polimòrfia en bona part deguda a la tendència dels salzes a hibridar-se i que podria ser un bon esperonament a la curiositat, si poguéssim tenir l'esperit prou propens a acollir sense condicions el que la natura ens ofereix i no tant donat a esperar la trontolladissa confirmació d'allò que esperem veure. 

La Parraca i llucs llucats a tot estrop

Baixem amb la família al riu Ripoll, a prendre una mica l’aire. La calor és intensa, però res té a veure amb la d’aquells nefastos dies de les abrusadores bravades africanes. En ple agost algunes plantes de la ribera es troben encara en flor i n’hem pres algunes imatges. No en dubtem pas, les flors tenen una atracció poderosa i ofereixen un dolç sopluig a l’esperit i a la imaginació. Són les flors de l’esbarzer, d’un rosat deliciós; les de la comuna campaneta o corretjola, que semblen fanalets oblidats a la bardissa; les de la verdolaga, esbatanades al cel, ben grogues; les molt allargassades del lligabosc japonès, apropiades per a les voliaines de trompa molt llarga; i les de la Parraca, enravenada i aspriua composta que mereixerà una mica més d’atenció, sobretot perquè exhibeix un indument heteròtric fabulós, molt semblant al del seu germà, l’Arpell. A més d’això, ens fixarem en el particularíssim tarannà de l’esbarzer, tot fent-nos acompanyar, altra volta, de les visions de David Attenborough, i en algun detallet de la flor que motivarà alguna precisió botànica.

Flors estivals d’esbarzer Rubus sp. Els brots florals experimenten fototropisme (inserits en diferents línies generatives, els que no són superiors es corben cap amunt, tarannà compartit, d’altra banda, pels brots foliosos). Les poncelles tenen forma de carabassa. Sèpals reflexes en l’antesi. Filaments estaminals de color malva o violat clar. Com sabeu, la biologia floral, també la sistemàtica, és molt complicada en aquest gènere. Les poncelles de la mostra duien les anteres ja obertes, encara al dedins de l’embolcall del calze, detall suggeridor de possible apomixi (fructificació, o formació de la llavor, sense fecundació, fenomen habitual en poblacions clòniques, estabilitzades localment, per exemple de Setembrines Coniza).

Aconseguirem matar la cràssula ovada?

A la terrassa de casa hi tenim algunes plantes arreplegades del carrer. La gran ciutat destaca també en això, genera una quantitat de rebuig descomunal i, entremig d'aquest espectacular mostrari de rebuig, hi podem trobar el més inversemblant, com, per exemple, mobiliari o material d'oficina -com ara telèfons de taula- en perfecte estat. I també, naturalment, plantes, testos i grans torratxes amb plantes normalment neulides o esllanguides, si no ja mortes, en pública i cadavèrica exhibició.

En aquesta fotografia hi veiem el fullatge carnós, rebotit i lluent de la Cràssula ovada -alguna varietat de Crassula ovata (1)-, una planta comuníssima en tota mena d'espais domèstics i urbans. Notem-hi la forma cuneada o de tascó de la fulla, la tendència a afectar forma de cullera (còncava) però també a la convexitat (vores tirades una mica cap avall), la disposició decussada de les fulles, oposades i les de cada nus en eixos successius transversals, així com la relativa densitat de la capça, precisament degut a aquesta disposició en creu i a que el fullatge es concentra als extrems de les branques.

Sant Llorenç del Munt, dinamisme i erosió (3)

El tercer lliurament d'aquesta sèrie se centra en alguns aspectes geomorfològics de gran influència en el paisatge i també en aspectes ecomorfològics de les plantes associades al medi rupestre.

Les codines. El mot ‘codina’ té arrelada en la nostra llengua (per exemple, en el topònim Sant Feliu de Codines). En la literatura botànica de Montserrat i Sant Llorenç del Munt hi sol constar l’apartat dedicat a la vegetació de codina. Una codina és una superfície de roca planera o moderadament inclinada (un rocallís [1]), més o menys massiva, poc o gens accidentada, sense badius o gairebé, acollidora o no de fragments de roca de qualsevol mida (polsinosa, sorrenca, gravosa o més grollera).

Les plantes més típiques de les codines, per exemple els crespinells Sedum, arrelen en aquests cúmuls de disgregats, tot sovint reduïts a exigües capes de partícules de roca, una mica de polsim, sorreta i poca cosa més. Atesa la magresa, la manca d’articulació i l’escassa o nul·la cohesió d’aquests dipòsits, no són gaires les plantes capaces d’arrelar-hi i, per tant, el grau de recobriment sol ser-hi baix o molt baix. Vistes de lluny, ni s’aprecien, les petites plantes que s’hi fan.

Comòfits. Les plantes que ancoren les seves arrels o altres parts vegetatives en aquests dipòsits més o menys incoherents s’anomenen comòfits, però les que, com ara els crespinells, no tenen altra arrapada que la que els procura un magre sarpat de disgregats dipositats a la roca i, per tant, tenen les arreletes escampades entre aquests materials més o menys solts, es poden anomenar exocomòfits (2). Val a dir, en qualsevol cas, que moltes roques d’aspecte massiu tenen petites escletxes favorables a l’arrelada de petites plantes, circumstància que es dona, en els conglomerats, quan s’inicia la desadherència d’un còdol del ciment de la roca. Certament, però, hi ha pudingues massives de ciment calcari molt fort, sense ni tan sols la més escanyada de les llivanyes. Com sabeu, aquestes roques no duen altra flora que no siguin crostes de líquens i algues (cianòfits).

Figura 1

Figura 1. És tal la variabilitat de les Agulletes de bruixa Erodium cicutarium que ens va semblar interessant recollir-ne uns apunts en un article publicat a la revista 'Miconia', que trobareu en aquest enllaç. Aquesta herbeta presenta el que alguns anomenen 'formes de fam', exemplars minúsculs i escarransits, adaptats a condicions desfavorables, com ara manca de sòl, pastura recurrent, etc. Aquestes formes són el motiu principal d'aquest article. Un cop més, ens demanem si aquestes manifestacions extremes serien possible sense el concurs de les formigues.