De la pastura, la moixonada i la bardissa

És una estampa que actualment, degut a l'abandonament de moltes finques de vocació ramadera, trobem en molts llocs.

Què passa quan s'abandona un prat de pastura de vaquí?
Els prats de pastura de vaquí poden derivar, quan són abandonats, cap a matolls o bosquines. En alguns casos s’hi formen arcedes de Prunus i Crataegus.

Les arcedes són bosquines d'arbustos i arbrets fortament espinosos; fan uns entramats de branques enravenades i armades d'espines molt punyents, de manera que solen formar, tot sovint, tanques vives inexpugnables, fora que, proveïts d'una eina adequada, hi obrim un pas expressament.

Plantes ruderals i bicicletes

IMATGE 1. Fruit de Tribulus terrestris.

Què són les plantes ruderals? Ruderal és un mot derivat del llatí rudus, runa, enderrocs, material de rebuig dels treballs de construcció o destrucció d’un habitacle.
En castellà valdria per escombros o cascotes.
Les plantes ruderals són, aplicant un criteri extensiu, totes aquelles que viuen en les zones habitades o influïdes per nosaltres.

L'ergasiofigòfit Pteris cretica L. al torrent de Colobrers (Vallès Occidental)

Es troben unes frondes del pteridòfit Pteris cretica L., en un torrent tributari del riu Ripoll. La fronda d’aquesta falguera, de la subfamília Pteridoideae, és força vistosa. Està dividida en segments llargs i estrets, dirigits cap a l’extrem, de manera que sembla més palmada que no pinnada, com és en realitat.

Olea europaea L.: bordenc versus domèstic

Capítol breu que recull unes imatges d’oliveres dels dos tipus, de la cultivada i de la bordenca, totes de la mateixa parada d’oliveres, d’un camp del camí dels monjos, a prop de Terrassa.

A diferència de moltes de les plantes llenyoses que es cultiven a casa nostra, l’olivera és un arbre autòcton, o silvestre, al nostre país.

L’arbre silvestre, l'ullastre, té algunes notables diferències, respecte dels cultivats. És un arbret baix, tofut, força brancadret, irregularment espinós.

Molts n'haureu vist, sobretot fent part de matolls o màquies karstícoles, com la que es fa al massís corcat de Garraf.

No fructifica la nyàmera Helianthus tuberosus L.?

Helianthus tuberosus L. Asteraceae. Heliantheae. Geophyta. Natural de Canadà. Naturalitzat. Catalogat com a invasor.

Un camp tardorenc i malgranat de xereix aferradís Setaria verticillata (L.) P. Beauv.

Un camp de xereix? Ho hem vist altres cops, però pocs: una planta ruderal ocupant un camp a seny, amb l'extensió i la regularitat pròpies de les plantes sembrades. Ho havíem vist en un camp de verdolaga. Avui recollim el cas d'un camp de xereix.

Com pot ser que una planta ocupi completament un camp? No ho sabem, fora que recordem aquells condicionants que, de tan repetits, agafen, potser, un ressò excessivament grapejat: moltes llavoretes escampades pertot, capaces de deixondir-se -els embrions- ràpidament, si es donen, de cop, els factors que els són favorables, per exemple la llaurada o el rostollar, combinat, potser, amb una pluja oportuna...

Pedraferit de les lletereses

Carreus: pedraferit; esfíngids Sphingidae; Euphorbia; aposematisme.

S'anomenen lletereses les plantes, principalment herbàcies, del gènere Euphorbia. És un gènere ric i variat, amb nombroses espècies, diversificades i pròpies d'ambients molt diferents, de muntanya, prats, boscos, camps, sinantròpics, etc.

Com és prou conegut, aquest nom fa referència a la llet o làtex que contenen i vessen, en els trencs, aquestes plantes.

Hi ha una papallona, de la família dels esfíngids, associada a les lletereses. Les erugues d'aquesta papallona se n'alimenten. Les papallones són refetones i relativament grans; per la seva manera de volar, amb un alabatre molt intens, també en diuen borinots.

L'eruga és glabre, grossa i grassona. De les erugues d'aquesta fila, rebotida, d'una carnositat quasi visceral, de pell com xagrinada, en diem, en català, pedraferits.

El pedraferit de les lletereses -Hyles euphorbiae- és molt virolat, tal com es veu a les imatges. Aquest cromatisme intens i contrastat té connotacions admonitòries (o premonitòries); diríem que té l'atracció del perill, en aquest cas el perill de la repugnància. Els colors vius són un avís, un senyal de perill, una advertència sobre la desplaença de la seva carn, probablement deguda a les plantes nodridores, les substàncies tòxiques que contenen les lletereses. El fenomen es coneix com aposematisme o coloració aposemàtica.

El marc. A prop de Can Petit, al camí dels Monjos, vell camí que connecta Terrassa i Matadepera. El pedraferit travessava el camí i va ser observat per una família que hi passejava. L'home em va preguntar si l'eruga provocava al·lèrgia. Sembla com si això, si un animal ens pot fer algun mal, és el que primer ens interessa saber; serà que, a còpia de fer-nos enemics de la natura, acabem creient que la natura és un enemic per a nosaltres.

I amb les plantes passa el mateix. En general no susciten altra cosa que indiferència; però, això sí, la planta que, si la mengéssim, podria fer-nos mal, és vista talment com un enemic bel·ligerant. Qualsevol diria que anem pels camins com els xais, brostejant les herbes que trobem al pas.

Unes observacions sobre el fonollar i el fonoll Foeniculum vulgare Miller

Constitueix una d'aquestes estampes que molts duem o tenim interioritzades; els fonollars s'han inscrit en el nostre personal marc de paisatges coneguts i familiars.

No podem, ni de lluny, fer-ne una avaluació, del paper del fonoll, dels grups i les grans poblacions que forma. Aquesta planta té un gran pes en els paisatges propers, espais oberts, camins i cultius.

Sobre l'epecòfit Chloris truncata Robert Brown

Es proposa la descripció d’una cynodonteae de distribució localitzada a la península ibèrica. Chloris truncata R. Brown es considera un epecòfit (Verloove, 2015), és a dir, una planta al·lòctona de naturalització moderna, associada als espais de forta influència humana (1). La planta forma esteses viàries a la perifèria del sector nord, industrial, de Terrassa. La primera citació publicada, de Filip Verloove, de 2003, correspon a Cambrils (2); posteriorment, en publicació de 2015, el mateix autor la cita de nou, exactament d'aquesta zona de Terrassa (3).

Olea europaea L.: l’aclarida, la pruïna i el primer verol

Quan l’estiu és vell i s’apropa la tardor són molts els fruits que ja es troben en el procés de la maduració, ja verolats o a punt de verolar.

Però ara les olives encara són verdes. És un fruit de tardor avançada i maduració relativament llarga.

En aquest breu capítol hi veurem dos punts concrets del fruit de l’olivera: l’aclarida natural i la pruïna.

Per a comprendre com n’és de marcada, l’aclarida, en les inflorescències de l’olivera, no hi ha res com fer una senzilla comparació, entre les panícules de flors i les infructescències.