En aquest capítol hi recolliré aquesta petita salicòrnia, el microcnèmum, de dos espais propers, la Valcarreta, del Vedat de Fraga (o Serreta Negra, comarca de Baix Cinca), i l'Amarga alta (comarca de Monegros), una salada o clota salina.
I no és pas casualitat, aquesta tria, perquè considero d'interès reportar diferents espais que acullen el mateix -o molt similar- ambient, salí i polsinós, que necessita el microcnèmum.
Microcnèmum a Catalunya
Els espais esmentats cauen en territoris de l'Aragó. El microcnèmum encara hi és present a Catalunya? Sembla que encara hi romandria, amb caràcter residual, en alguns llocs, molt determinats, de la plana de l'Urgell.
Ho han estudiat, especialment, els botànics de Lleida, com ara Antoni Mayoral, J. A. Conesa, J. Pedrol i J. Recasens.
Ho podeu veure, per exemple, en aquest article.
Ara bé, aquests autors han fet una crida, per tal de protegir la salicòrnia, amb la creació d'un pla especial de protecció per a les zones dels Coladors de Boldú i prats de Montsuar.
Sense prendre algunes mesures determinades i considerant l'actual rapidesa, desbridada, dels canvis, topogràfics i d'usos, que afecten els espais de la ruralia, l'extinció del microcnèmum, en territori català, es podria confirmar, lamentablement, en qualsevol moment.
Si no fem per manera de preservar aquests singulars espais de l'Urgell, es compromet molt més que una espècie vegetal, es compromet seriosament la pervivència d'uns hàbitats específics, raríssims a Catalunya, acollidors d'una flora sigularíssima, la destrucció de la qual representa pèrdues molt importants en la diversitat biològica.
La normalitat de la desnaturalització
Però ens equivocarem si creiem que aquests espais no han estat, ja, sistemàticament alterats i destruits.
Serien presents, en estat natural, en bona part de la depressió central catalana -la Catalunya continental de Pau Vila-, on les clotes i clotelles arreiques, salines o salinoses, eren un segell característic del paisatge d'aquesta regió, en realitat continuació llevantina, no pas germana, de la gran depressió ibèrica.
L'anomenat estany d'Ivars en seria un emblemàtic exemple. Convertit inicialment en una bassa de regulació del regadiu, com a dipòsit receptor de les aigües residuals dels regatges, cap al 1950 es va iniciar la seva dessecació, per a la recuperació de terres agrícoles, tot i que la solera de la bassa quedà omplerta d'una contínua capa de sal; connectat novament amb la xarxa de reg, actualment l'estany d'Ivars és un parc d'esbarjo, de manera que de la seva natura genuïna: una gran clota endorreica, l'hàbitat natural de molts halòfits amfibis, no en queda absolutament res.
Les localitats
Valcarreta és un tributari de la conca alta i de la mà dreta de la Vallcorna, barranc que vessa a l'embassament de Mequinensa.
La capçalera de Valcarreta grata alguns caients de les planes meridionals de Peñalba, en un terreny de paisatge mixt, de cereals magres, erms i pastius, pinedes de pi blanc i garrigues arrufades i secardines, amb romer, llentiscle i arçot.
El terrer hi és molt contrastat, de guixos, calcàries taulejades i argiles.
La salada dita l'Amarga alta es troba al sud de la plana del Vedat, en la gran plana dels Monegres que acull el singular sistema de salades endorreiques de la plataforma septentrional de la depressió de l'Ebre.
És una clota típica, que es nega en els períodes de pluges, acollidora d'una sèrie hiperhalina d'halòfits amfibis, molt ben caracteritzada: formen la base de la sèrie els camèfits suculents; hi ha els halòfits suculents anuals, de desenvolupament verno-estival; i els halòfits primaverals anuals, no crassicaules, de diferents famílies, però amb destacada presència de les espergulàries -cariofil·làcies- i les franquènies.
L'ambient hi és molt específic i la flora també; els tapissos d'anuals, monoespecífics, són, sens dubte, un dels punts més destacables i frapants, com abusivament es deia, recordareu, fa uns anys.
Són, doncs, dos ambients diferenciats: en la clota d'inundació hi ha la vegetació halohigròfila de superfícies planeres enfonsades, més o menys extenses; en la Valcarreta s'hi reprodueixen només una part de les condicions de les clotes, les pròpies de les vores, la part negada amb capes d'aigua més somes i temporànies, on s'hi combinen l'ascens de les sals per capil·laritat -exopercolació- i la correntia superficial, amb remoció de sals difusa i aèria.
El mestral -cierzo. És clar, es tracta d'un factor molt recurrent, persistent i incident, en el paisatge general de la depressió ibèrica. Afecta el vent a l'ambient -hàbitat- del microcnèmum?
Hi considero un supòsit, en la simple clau de la hipòtesi: les capes salines amb microcnèmum podrien formar-se, especialment, a sotavent, és a dir, en punts més aviat receptors de sediments eòlics, més que no exportadors, o abrigats del vent.
El vent fort i rampellut és un agent sedimentari, de mena selectiu: remou, trafega i trasbalsa partícules; i les diposita on s'aprima i perd força, en els llocs acollidors, a sobrevent en els relleus eminents, a sotavent en els decaients.
Notem-hi, en relació a aquest punt, que microcnèmum sembla agradar-se d'espais emparats per ressalts, talussos i marges.
Comport dels sediments. De bell antuvi resulta molt cridanera, la combinació de guixos, frescos -roca- o esponjats, amb els terrenys argilencs, atapeïts, sense quasi porositat.
Les capes de sals podrien tenir relació amb aquesta combinació. Considero un supòsit simple, tot seguit.
Les capes de guix són poroses, de càrrega, permeten la infiltració de l'aigua; per contra, els nivells argilencs són impermeables, no permeten la infiltració.
On aquestes capes d'argiles afloren a la superfície, les aigües infiltrades, carregades de sals solubles, acumulades en aquests nivells per impermeabilitat, si tenen prou caiguda flueixen cap a l'exterior, on les sals poden precipitar una altra vegada, en especial si tornen a colar per capes de sediments porosos.
Així es podrien formar, en terrenys amb caient natural -que, per tant, no són arreics-, aquestes capes de sals, pulverulentes, rugoloses, extremament somes, coronant capes de sediments de partícules fines, soltes, de natura finament arenosa, que, quan les vaig palpar, amb el moll dels dits, el dia 19 del mes corrent, es notaven fresques, una mica humides, sia per la rosada o per un romanent de fa temps.
És clar, la precipitació de sals només és possible en condicions determinades de concentració de soluts, temperatura, evaporació, etc., conjuminació particular de factors que podria explicar la curiosa distribució, en el terreny, d'aquestes capes o eflorescències salines, aparentment aleatòria, si més no al lluc dels llecs en la matèria geològica.
En esguard d'això, la presència, molt habitual, de Lygeum, pot informar sobre la natura argilenca del terrer, o sigui les capes que fan de barratge de la infiltració, en bona part responsables de les tolles i bassiols temporers.
Ultra la tonalitat, hi ha, també, molta variació en el desenvolupament, en la talla i també en el gruix, amb peus de branques refetones, rebotides, juntament amb d'altres de més encongides, amb la part apical estretida, afuada.
Microcnemum coralloides (Loscos & J. Pardo) Buen subsp. coralloides. Amaranthaceae. Therophyta erecta, suculenta, crassicaule, vermiculoide.
Forcalls ternaris. Microcnèmum forma forcalls ternaris -trifurcats- amb dominància apical -els brancs laterals solen tenir menor desenvolupament. Brancs arcuats, erectes, ço que li dona un aspecte, característic, de canelobre. Ara bé, veurem, més endavant, altres peus, de l'Amarga alta, que, en els primers estadis, broten amb brancs molt escamarlats, pràcticament ajaguts.
Però d'això no n'hi ha, per ara, quasi res de visible.
Ara, no esperéssiu pas res d'exuberant, en una planta de florelles quasi nues, molt xiques i simples, que, a més, s'amostren amb extrema parcialitat extrorsa, perquè només surten, al defora de les fulles coalescents, anteres i estigmes.
Ça com lla, per a poder visurar-ne bé l'antesi cal esperar, encara, un temps; un parell de setmanes o més, suposo.
Per a conèixer aquests i molts altres detalls del coralet és interessant la lectura d'aquesta excel·lent síntesi taxonòmica del botànic Julià Molero:
El supòsit ja ha estat plantejat. El nivell del Lygeum: argiles, capturaria els clorurs, que es mobilitzarien amb la correntia lateral i, en trobar sediments porosos, tornarien a precipitar i després retornarien a la superfície, per capil·laritat -exopercolació-, localment, en algunes concentracions que serien massa tòxiques per a l'espart, però òptimes per al microcnèmum.
Noteu-hi el lleu pigallat de punts groguencs: són les anteres emergents, anteriors a l'emersió dels estigmes -hi ha proteràndria.
Condicions que es podrien esbossar així: retenció de sediments; una major disponibilitat d'humitat; un sòl enriquit amb virosta, detrits vegetals; activitat de petita fauna, cucs, insectes i altres articulats que espongen el terra; i, finalment, protecció mecànica de factors tals com ara les gropades del mestral, sovint molt violentes i carregades de partícules, amb poder abrasiu.
La variabilitat en les plantes anuals ha estat ja comentada. Al costat de peus vigorosos, d'altres són ben escarransits. Noteu-hi els forcalls ternaris i, a l'esquerra, la major talla dels primers articles, els basals, estèrils.
Els esquelets de plantes velles, d'altres anyades, són relativament abundants -i sovint més o menys arrebossats de sals de remoció-, i, de fet, és el que va veure primer l'amic Carlos Macías, en un passeig vernal -per tant anterior a l'eixida del coralet- que vam fer ja fa 16 anys. Em plaurà evocar-ho, en les següents imatges, de l'amic César Pedrocchi.
Microcnèmum ix a la primavera i viu durant l'estiu, amb violent contrast de l'estil dels teròfits primaverals.
Sembla que es tendeix a creure que aquest llinatge s'esbrancà a partir de la planta d'Anatòlia, que hauria pogut migrar vers el mediterrani occidental en algun període sec; hauria romàs en estacions hispàniques mercès al caràcter estable del seu hàbitat.
"El estudio de Microcnemum coralloides, además de establecer la estructura genética de ambas subespecies, determina que la diferenciación de la subespecie coralloides se produjo a partir de la subespecie anatolicum y, por lo tanto, la migración fue en el sentido este-oeste. Estima además, los tiempos de divergencia entre ambos táxones con una oscilación entre 2,8-0,5 Ma, por lo que el establecimiento y posterior divergencia de las poblaciones del Mediterráneo occidental pudo haber tenido lugar poco antes o al principio del Pleistoceno. Este último dato supone una llegada de la planta a la Península Ibérica mucho más reciente que las hipótesis emitidas hasta ahora." 
Notem-hi: el pigallat, en les branques, de partícules de remoció; els articles basals estèrils, primets i de major talla; a lesquerra, el salat fruticós, molt comú, Suaeda vera J.F. Gmel. Juliol de 2010. Fotografia: © César Pedrocchi Rius.
La Valcarreta. 17.7.2010. Fotografia: © César Pedrocchi Rius.
Barrancó de la Valcarreta. Vedat de Fraga. Serreta Negra. Baix Cinca. Microcnemetum coralloidis Rivas-Martínez in Rivas-Martínez & Costa 1976.
Com de costum, furonejant en les arrels i les ombres, mostrant rizomes de Lygeum, en un barrancó de la Valcarreta. Juliol de 2010.
L'hàbitat del microcnèmum contacta, aquí, amb l'espartar de Lygeum, tolerant a un cert grau de salinitat, ni gaire intens ni tampoc molt moderat.
Indret força pedrós. Sembla com si els peus acotxats, revoltats d'alguna protecció, creixin més vigorosos.
Proteràndria. L'inici de la florescència s'expressa amb l'emersió, al defora de la fulla, de les anteres de les flors centrals, hermafrodites, de les címules. Sobre aquests detalls, consulte-ne, si us vaga, l'article de Julià Molero enllaçat abans.
Gineceu de la florella central hermafrodita, amb dos estigmes divergents. Hi hauria -si seguim a Molero-, tres florelles per nus, dues de femenines i la central hermafrodita.
Fenomenologia. Microcnèmum i Limonium sp., gènere de plantes amb protagonisme molt destacat en els saladars, en general. Vegeu-hi que ara comença a llevar l'escap florífer. És d'allò més cridaner que molts halòfits es desenvolupin, precisament, a l'inici del període més calent.
Marge de l'hàbitat de microcnèmum. Hi ha dos veïnatges destacables: amb l'espartar de Lygeum, argilícola, i amb les plantes gipsòfiles. El tern: guix-sals-argiles, sembla que és el que controla la vegetació d'aquests espais.
Un altre exemple del paper protector de Lygeum. Microcnemum es fa en el costat de sobrevent-receptor.
Contacte de l'hàbitat de microcnèmum -ratlla blava- amb l'Helianthemetum squamati gipsòfil -punts grocs- de Braun Blanquet i Bolòs, de 1958 (2).
Notem-hi, en aquesta foto, la progressió dels artells, progressivament més curts, de baix a dalt. Els basals són estèrils -no florífers- i normalment de menys gruixària que els superiors.
Salada Amarga alta (3), molt propera a la carretera de Peñalba a Casp, a la vora migjornal de la plana del Vedat. El domini correspon al salat fruticós Suaeda vera J.F. Gmel., de tirat encoixinat, però no gaire perfilat. 14 de maig de 2026.
Hàbit. Vora pedrosa de la salada. Notem-hi quin tirat diferent no té, aquí, microcnèmum -punts blancs-, molt escamarlat, quasi ajagut, amb altres tres halòfits; Limonium sp., punts blancs; Spergularia sp., punts blaus; i Halopeplis amplexicaulis (Vahl) Ung.-Sternb. ex Cesati, [amplexicáulis] Passer. & Gibelli, punts grocs.
Hàbit. Microcnemum coralloides amb brancs molt escamarlats, hàbit quasi divaricat!.
Dos halòfits carnosos, anuals: microcnèmum, aparentment destrempat -decumbent!-, i, al centre, Suaeda splendens (Pourr.) Gren. & Godr., que sol dur un pelet al cap de les fulles (4); i Frankenia pulverulenta L. subsp. pulverulenta, de desenvolupament vernal, però encara amb alguna flor de darrera hora.
Conesa, J.A., Castañeda, C., Pedrol, J. 2011. “Las saladas de Monegros y su entorno. Hábitats y paisaje vegetal”.
Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza, 540 pp.
L'any 2010, el biòleg Carlos Macías Castro va registrar tres plecs d'herbari de Microcnemum coralloides subsp. coralloides, del barranc de la Valcarreta (LIC Serreta Negra, Baix Cinca), dipositats als herbaris de la Universitat de Barcelona i de l'Institut Botànic de Barcelona.
Barrancó de la Valcarreta. Vedat de Fraga. Serreta Negra. Baix Cinca. Microcnemetum coralloidis Rivas-Martínez in Rivas-Martínez & Costa 1976."Praderas anuales, habitualmente monófitas, de
Microcnemum coralloides, correspondientes a halófitos crasos pioneros que, en general, alcanzan escasa
cobertura y se establecen en suelos salinos sin mucha materia orgánica."
Conesa, J.A., Castañeda, C., Pedrol, J. 2011. “Las saladas de Monegros y su entorno. Hábitats y paisaje vegetal”. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza, 540 pp.
La Valcarreta. La comunitat de tapís salí amb Microcnemum contacta amb l'Helianthemetum squamati, singular segell de la vegetació de la depressió ibèrica que es reconeix a bell ull, per la migradesa del recobriment i l'enlluernant claror del terrer. Juliol de 2010. Fotografia: © César Pedrocchi Rius.
Ara bé, és especialment recomanable, i reveladora, l'observació de la làmina dedicada a Microcnemum en 'Flora Iberica', de la mà del virtuós Eugeni Sierra, que lamentablement estroncà la seva trajectòria quan aquesta magnífica obra amb prou feines arribava a la jovenesa.
Les salicòrnies -salats, en general, en el parlar comú- són summament suculentes i excel·leixen en la capacitat per a comportar solrajades mantingudes i temperatures extremes.
Les ensopegueres Limonium perennes desenvolupen unes rabasses i arrels pivotants verament espectaculars, que, a més, pel seu estil de vida, han d'acomodar-se a la variació en el nivell de la làmina d'aigua, de manera que sovint allargassen unes notables rabasses serpejants, semblants a secallones, per tal de fer possible de mantenir l'aparell vegetatiu i les gemmes de renovació al defora de l'aigua, adaptació que, d'altra banda, es pot observar en d'altres plantes -per ex. Euphorbia.
Si en els saladars hi ha una diferenciació tan ben establerta, entre el tipus anual i el vivaç o perenne, és perquè aquestes darreres han de comportar les variacions del medi -en especial les fluctuacions del nivell de negada-, mentre que aquelles, en certa manera, se n'escapen: no arrelen fondo i tenen una vida curta.
L'Amarga alta. Passarem ara a veure el microcnèmum d'aquesta salada de la vora llevantina de la comarca dels Monegres.
Ho farem en dos moments diferents, un vernal, del 14 de maig d'enguany, i el pre-estival, del 19 de juny. L'acarament dels dos moments pot resultar, confio, prou suggerent.
El botànic expert -o el que, no essent-ho, sí que és, com jo, un bon pam caparrut-, pot aconseguir diferenciar aquestes salicòrnies, en aquest estadi, que són molt semblants.
Potser el que millor caracteritza aquesta zona marginal o perifèrica de la salada és la natura sòlta del substrat. Hi ha molts fragments de roca, mida grava i mida cigronet; hi dominen les llitades de partícules fines sense agregar, finament sorrenques. Aquest substrat solt sembla de bon penetrar i propici per a l'arrelada de les herbes. Sigui com sigui, propicia la percolació superficial i l'exopercolació -ascenció de l'aigua i els soluts que porta.
Possiblement la vida de microcnèmum encaixi temporalment amb el període d'ascensió de l'aigua del subsòl. Ça com lla, considerant-ne els dos extrems temporals, hi tenim, inicialment, una adaptació al sòl humit de la primavera, en el període de germinació; i, posteriorment, en la plenitud vegetativa i generativa, una excepcional adaptació a la severa sequera estival, que pressumiblement indicaria una capacitat excepcional per a reduir la transpiració.
Noteu-hi, en la imatge, el puntejat dels peus de microcnèmum, en les bandes centrals de la foto. Cal considerar, en relació al bandejat marginal, la possibilitat que la làmina d'aigua experimenti un seguit de baixades i pujades, amb una zona marginal polsant -amfibia- i una de central menys fluctuant, de negada menys temporera o més recurrent.
Les mates més vistents i grosses són del salat fruticós Suaeda vera, possiblement l'element més fidel de les salades i d'altres espais salobrencs -de clara tendència eurihalina, ço és, tolerant a un ampli espectre de salinitat.
L'ascensió de sals seria una progressió radial centrípeta, paral·lela a l'esgotament del procés de l'evaporació del romanent d'aigua; s'inicia primer a la part perifèrica i va cap al centre, de manera que al cim de l'estiu és possible -jo no ho he vist- que una capa salina -se sol dir una crosta- cobreixi la solera de la clota.
En general, la diferent densitat o concentració de peus es pot relacionar, en els teròfits, amb el diferent grau de disponibilitat d'aigua i la gruixària de la capa d'arrelada.
Regraciaments. A l'amic Carlos Macías, per compartir generosament el seu coneixement de la nostra flora, en general; a l'amic César Pedrocchi Rius, per les moltes dades i imatges cedides.
Notes
(1) Aquest obra es pot trobar, en format de pdf, a la xarxa.
(2) Sembla que tindria prioritat el sintàxon Helianthemo thibaudii-Gypsophiletum hispanicae Rivas Goday 1957.(3) Així consta en la monografia de les salades de Castañeda, Conesa i Pedrol, ja esmentada.
(4) Javier Puente Cabeza és autor d'unes esplèndides guies de la flora de la depressió de l'Ebre. Diu el botànic saragossà que aquest pelet, al cim de les fulles de S. splendens, pot faltar!
(5) Ha rebut una bona carrandella de noms, S. ramossisima, S. herbacea, S. patula, S. europaea...
Aquí hi consigno, com de costum, el reportat per Sàez i Aymerich. X. Font, en el BDBC, la consigna sense incloure la subespècie del tipus.
Text: Romà Rigol Muxart
Fotografies: © Romà Rigol i César Pedrocchi
