L'estímul. Calen estímuls, en general, per a fer qualsevol cosa. En la redacció dels capítols d'aquest espai també hi ha, com una guspira amb força estimulant, uns motius originals que tenen aquesta virtut, la d'empènyer, avivar, uns gèrmens, capaços, per ells sols, de provocar altres estímuls, una col·lecta espontània que és la matèria bàsica, com el fang de l'escultor, que ha de servir per a construir un tema, uns arguments.
L'estímul: l'olor de les flors d'unes profigues.
Flaires, sentors. Aquest és un tema vaporós, inmanollable, ambiental, que no sol ocupar gaire espai en els tractats de botànica.
Però les olors de les plantes i, en especial, el de les flors, són un punt més de la seva biologia i, possiblement, no pas irrellevant.
L'olor de les flors de la figuera tenen dimensió en la seva antobiologia; i, a més, aquest és un punt que, com tants d'altres, no solem considerar, perquè solem negligir el delicat i complex món dels efluvis. Està clar que per a nosaltres no signifiquen gaire cosa.
La ciència inconeguda. Passant ja al camp de la reflexió del coneixement -la filosofia-, cada dia estic més convençut que els enormes coneixements que els biòlegs han desenvolupat no ens treuran mai de les tenebres, perquè no sembla pas gaire possible que la nostra natura, la natura humana, pugui abandonar i deseixir-se dels dubtes, les angoixes i les passions.
Però, és més, aquests trastorns ambientals són, en realitat, imprescindibles per a nosaltres, essencials de la nostra natura.
Passions i trastorns que de manera silent però constant ens diuen: el que podem comprendre és molt poc, potser unes simples engrunes, d'un pa que no podríem ni tan sols imaginar. Per algun motiu inconegut, el nostre llinatge té un virus endèmic, insignificant, que no admet l'anàlisi, en forma de consciència, sensibilitat i tot açò, que diria el de Burjassot.
Capítol abrilenc. Ficografies. El d'avui és un capítol paral·lel al publicat fa tres anys, també abrilenc. Hi he volgut destacar l'aspecte aromàtic. Alguns punts són, és clar, reiteratius, mes en la biologia de la figuera sempre són moltes més les filagarses, aquells punts que semblen resistir-se a la natural comprensió:
En qualsevol cas, el lector pot trobar a la pestanya 'Ficus' els capítols dedicats a la figuera, que no són pocs, inclòs el publicat aquest gener, a manera de síntesi o resum.
El marc i un punt de biologia. Plego unes profigues de les cabrafigueres -o semicabrafigueres-, de tres llocs diferents, de la Sagrera, la Beguda i del Cairat.
Esmitjades, per tal de veure'n i visurar-ne bé l'interior, noto que fan una sentor molt fina.
Les flors amollen sentors per atraure als insectes pol·linitzadors. Però les flors de les profigues no són ni pol·linizades ni fecundades: no hi ha ara pol·len de figueres. De fet, són les profigues, totes elles, les oloroses; quasi diria que en especial la molsa, que Rallo anomena pseudoalbedo.
De pol·len no en pot haver de cap manera, perquè, justament, les flors pol·liníferes de la figuera es fan en les profigues, però ara es troben, encara, en un estat molt primerenc, no pas funcional.
Podria aquesta sentor tenir una dimensió funcional? Prou. Segur.
Les profigues han de rebre la visita de les blastòfagues gràvides que s'han criat en els figons de la tanda anterior, la hivernal, dels figons dits mames. La sentor pot actuar, és clar, com un reclam o guia d'aquesta funció -i no serà sobrer recordar que nosaltres no som hexàpodes, som mamífers i, a més, mig esnarigats.
Reserves: idealitat versus realitat. Voldria fer una crida a les reserves. Per molt que Rallo i altres autors hagin puntualitzat, amb gran detall, l'antobiologia de la figuera, hi ha en aquest arbre un cúmul d'elements que es combinen en una casuística que em sembla molt refractària als esquemes que nosaltres solem fer.
Per exemple, el tema de les tandes -fornades, esplets- dels figons de la cabrafiguera. Sembla que és evident que els figons tardans, o darrers, d'una tanda, poden actuar com els primers de la següent tanda.
D'altra banda, hi ha manta indicis que en moltes figueres hi ha dèficits, sinó mancament absolut, en la tanda hivernal de figons: les mames.
L'amic Carlos Macías m'ha informat d'una cabrafiguera que no dona mames; i les de la Sagrera sembla que, si en fan, són summament escasses.
Els indicis, llucats aquí i allà, suggereixen que en molts casos les mames són escasses, i, també, que sovint cauen abans d'hora -com, al seu torn, ho fan les darreres lleves de les figueres femenines, massa tardanes per a reexir-, en temporada hivernal i abans no s'inflen les profigues, de manera que és inevitable sospitar si això no afectarà greument la continuïtat de les generacions de blastòfagues.
De fet, la mama que no rep postes de blastòfaga cau aviat -és clar, la planta no té motiu per a sostenir-la-, de manera que la manca de mames a l'hivern pot ser deguda, precisament, a aquesta circumstància.
Això no desacredita els esquemes, però cal vigilar i evitar creure que tots els casos reals encaixen en els esquemes.
És més, sembla que nosaltres no podem, o puguem, sortir de la dimensió categórica, que ilumina, però també enfosqueix la realitat.
Conèixer els cicles de la figuera i de la blastòfaga és una cosa, però... què en sabem, de la vitalitat i la reproducció reals, de la nostra figuera i de llurs pol·linitzadors?
Aquestes figueres nostres, quina mena de genètica poblacional experimenten? I les poblacions de les blastòfagues? Poden mantenir-se realment vitals, en un entorn dominat per figueres mutants que no les necessiten per a res i en una regió on moltes de les nostres cabrafigueres són tallades i eliminades?
Sabem que les profigues han de criar blastòfagues de la tanda vernal -les verament fecundants-, mes, sabem res, sobre si n'hi ha gaires que no reben la visita de cap blastòfaga eixida de mama?
Desenganyem-nos, pel que fa a la vida real de les nostres figueres, en sabem molt poca cosa. Crec que convé no confondre una cosa amb l'altra.
Per exemple, saber com funciona un pulmó és una cosa; ara, saber com el tenim nosaltres és una altra de ben diferent. Aquest és un vici: preferir la idealitat a la realitat, que tenim molt arrelat.
Cuitem-nos, doncs, a vigilar que els estudis propis de la biologia no enfosqueixin els de la realitat. I en el camp de la ficologia és força clar: ni tan sols no sabem si abunden, o, pel contrari, escassegen, les figueres masculines que reïxen a fer els cicles complets de figons i blastòfagues. Potser hauríem de demanar-vos si ens convé seguir mantenint-nos arraulits, com entre les cames de sa mare ho fa el cabridet, a l'empara de la idealitat, sense sotmetre-la al rigorós escrutini dels fets.
Aquí és quan sembla molt oportuna la dilatació temporal de l'eixida de les lleves de profigues, atès que les tardanes podrien tenir, versemblantment, més possibilitats de rebre blastòfagues de les esbarriades, és a dir, eixides d'altres peus.
Darreries d'abril de 2023.
Florada de profigues i perfum. La podeu sentir quan passeu a prop d'una figuera amb profigues, però especialment si badeu i flaireu una profiga: una sentor molt fina, semblant a la de les figues però amb un matís diferent, molt fresca i aromàtica, potser més floral o herbàcia, fins i tot, potser, un punt àcida, refrescant, que es diu, sovint, en el camp de la perfumeria.
Clouré el capítol retornant a aquest punt.
Florada hiperproterògina: immaduresa masculina i plenitud femenina. En l'observació de les profigues visurades, de tres indrets diferents, s'hi poden reconèixer uns trets força definits. Vegem-los de forma epigràfica:
- Els ostíols i llurs bràctees estan perfectament closos.
- Les flors femenines tenen tots els llucs de trobar-se en estat receptiu, en especial per l'aspecte lluent i papil·lós dels estigmes.
- La qualitat receptiva de les flors femenines indicaria plena oportunitat per a rebre la posta de blastòfagues gràvides.
- Les flors masculines tenen aspecte de clava i les anteres no estan encara definides. Són poncelles, flors molt immadures encara.
- En res no hi ha llucs de presència de blastòfagues, ni per fora ni per dins.
- Finalment, la manca de blastòfagues és una constatació i ara per ara és millor evitar-ne les interpretacions, sobretot perquè fer-ne potser seria tan fàcil com rossoladís. Comentari al final.
Aquestes profigues abrilenques són aromàtiques. N'he esmitjades algunes i un cop ben visurades apareixen ben xamoses, fresques, perfumades, perfectament folrades de flors de color os, una mica brillants, suculentes, les femenines, sempre majoritàries, amb tots els llucs de trobar-se en la plenitud receptiva, en especial per la humida lluentor estigmàtica. La Beguda. 4.4.2026.
La flor femenina de la figuera, nua o apètala, consta de les següents parts: pedicle, cepat, ben desenvolupat; peces perigonials -o periàntiques-, dites tèpals, lanceolades, arcuades, aplicades damunt del globus de l'ovari; estil, excèntric, cilíndric o un punt cònic, fistulós -buit; i dues rametes estigmàtiques -estigma forcat o bífid-, de variable tirat i desenvolupament, de manera que de vegades pot semblar que hi ha un sol estigma.
Aquestes flors són d'estil llarg -longistiles. Per aquest motiu, per la llargària estilar, les blastòfagues no hi poden pondre llurs postes, perquè no atenyen l'ovari amb l'oviscapte. Fotografia gentilesa: © Xavier Font Castell.
Flors brevistiles abrilenques. Flors femenines d'una profiga plegada aquests dies, a inicis d'abril. S'hi aprecia bé la curtedat de l'estil, en relació al de les flors de la imatge anterior. Les flors són brevistiles, de llargària apta per a poder acollir, si s'escau, les postes de les blastòfagues.
Molt rarament poden ser fecundades i fruitar, si de cas només alguna de les darreres lleves de profigues -no pas en el temps actual-, eixides quan d'altres, les més primerenques, ja hagin donat flors pol·liníferes i blastòfagues gràvides, concurrència sincrònica imprescindible per a fer possible la fecundació.
Comentari i resum. Les profigues fan, ara, molta sentor. Les flors femenines es troben receptives.
Però sembla que les cabrafigueres sense mames són habituals. Això podria indicar un trencament de la continuïtat de les generacions de blastòfagues. Sense la generació de blastòfagues criades a les mames, no hi ha garanties que les profigues puguin criar la generació de blastòfagues fecundants.
Tot plegat suggereix la possibilitat que escassegin els contingents de les poblacions de blastòfagues, mancament tal vegada congruent amb el caràcter accidental, naturalitzat, de la figuera.
Perfum de flor de figuera i fidelitat. Us convido a que cerqueu l'ús que se'n fa, en el camp de la perfumeria, de les figues i de les flors de la figuera. S'utilitza moltíssim, sobretot en productes de bona qualitat. És un perfum fi, no gens embafador ni dolcenc.
És un punt destacable, atès que de les flors de la figuera, sempre ocultes en el receptacle, el desconeixement és molt general.
30 de març de 2026. Rebrot florífer de cabrafiguera Ficus carica L.
Fenomenologia: esperant les blastòfagues. Actualment les profigues es troben en el període, relativament ampli en el temps, de la plenitud floral femenina.
De mitjan març a inicis-mitjan abril, per tant en el temps actual, surten de les mames les blastòfagues.
D'ara en endavant, fins al maig probablement, es produiria l'entrada de les blastòfagues en les profigues i llurs postes, en les flors brevistiles.
Vegeu el ficograma fenomenològic en l'obra de Rallo, en l'enllaç del resum ficogràfic que vaig publicar al gener.
Així doncs, aquests serien els personatges actuals, abrilencs, de la figuera: mames velles, pansides o aterrades; profigues verdes i flairoses, plenes de flors xamoses; blastòfagues gràvides, eixides a la llum, atrafegades, excitades per les sentors i, qui sap, potser esbarriades per gropades de vent i... tot açò, que diria el de Burjassot.
Un tern molt clàssic. Ara bé, tal vegada aquest punt sigui ben congruent amb la biologia de la figuera, donat que, com molts haureu notat, les figueres fan sempre olor, caràcter relacionable amb la florescència quasi permanent, que és un tret genuí de l'espècie, perquè és paral·lel a la necessitat de mantenir, al llarg de tot l'any, les poblacions de l'insecte pol·linitzador.
Al capdavall, aquest és un tern ben clàssic: flor, sentor i pol·linitzador.
Text i fotografies, quan no s'especifica: © Romà Rigol Muxart
