L'any 1979 l'editorial Ketres va publicar el volum 'Geografia física dels Països Catalans', una obra col·lectiva encapçalada per dos autors il·lustres, el geòleg Oriol Riba i el fitòleg Oriol de Bolòs. És tracta d'una magnífica síntesi geogràfica, de la vegetació i dels principals grups d'animals. En el capítol titulat 'Els sòls dels Països Catalans' hi ha una fotografia feta el 1973 per Josep Nuet, un altre dels autors, que recull l'escorranc d'erosió que hi ha ben a prop del cim camús del Matagalls, al Montseny, provocat pel trànsit de motos de trial, en aquells temps trobadisses en qualsevol punt del massís. Nosaltres mateixos les havíem vist circular per aquest puig, per la bonica careneta del Samont i altres espais destacats.
 |
| Del llibre esmentat al text. |
Per què aquest exemple?
Perquè ens ofereix dos aspectes que trobem de força rellevància. Primer, la ferida. L'excursionista que pugi a aquest cim tan popular hi trobarà, passats ja més de 45 anys d'aquella imatge i d'aquella denúncia, la mateixa ferida oberta, el solc del xaragall incoherent, pedregós i despullat de tota vegetació. L'aglevat que formen les herbes cespitoses dels prats de muntanya és una construcció superficial, delicada, sobretot si es trasbalsa el nivell d'arrelada. Hi concorren les forres d'arreletes de poca fondària, esteses pel subsòl de tal manera que fan una xarxa més o menys contínua.
La denudació natural, pròpia dels llocs elevats i exposats sense atenuants als factors meteòrics, a més dels pecuaris, no permet que s'hi pugui formar un sòl gaire profund. Qualsevol intervenció que escapci -Bolòs solia escriure 'sòls decapitats'- aquest nivell superior del sòl, provoca la destrucció de la xarxa de rizomes i arrels. El sòl així desprotegit queda exposat a l'acció dels elements atmosfèrics, particularment, en els llocs elevats, l'abrasió de les partícules remogudes pel vent intens; el prat va a recules i finalment s'hi instaura una ruïna total del prat.
Per als que invoquen que 'no s'hi pot fer res'
Ara, el segon aspecte rellevant. Que sapiguem, les motos ja no circulen per aquest cimal. Es procura vetllar pels espais més emblemàtics. Aquest cas ens ofereix un exemple d'un petit canvi en la gestió, però sensible, que té força repercussió en el paisatge. Com de costum, el primer canvi i el més important, perquè té el potencial de poder desencadenar un canvi en el medi natural, interpel·la i involucra la voluntat. Cal, en primer lloc, voler canviar, per poder millorar.
Prioritats mal enteses
En la cursa que va del Matagalls a Montserrat hi tenim un altre exemple interessant. En les primeres edicions els participants pujaven al Matagalls per iniciar-hi la cursa. Creiem que actualment i donada la nombrosíssima congregació que s'hi aplega, la cursa ja no comença al cim.
Com pot ser que en un parc natural bigeogràficament tan valuós, tan emblemàtic, com solem dir ara, com el Montseny -per no entrar ara en el cas de la Serra d'or-, s'hi organitzi una cursa popular multitudinària? La pregunta no ofereix gaires alternatives. Només pensem en la natura a darrera hora i en darrer terme. Un amic ens ho diu de forma ben clara:"Els parcs naturals sovint sembla que no s'hagin fet per a protegir, i protegir vol dir limitar".
Activitats esportives a la natura
Actualment el trànsit de bicicletes esportives pels camins i senderons de les serres costaneres ha assolit una intensitat extraordinària. En molts casos s'infringeixen les normes establertes pels gestors dels parcs naturals, però no sembla que tampoc això preocupi gaire a ningú.
En algunes zones i particularment al sector granític i saulonós del sistema mediterrani septentrional -serres de Marina i del Montnegre, a frec de les àrees mes poblades del país-, s'hi formen escorrancs erosius de gran activitat, sobretot en els vessants de fort pendent.
Si realment hi hagués la voluntat de respectar i protegir el medi, aquestes activitats mai no haurien estat permeses. Per ara la realitat és aquesta: ens creiem que el més normal és considerar el medi com l'escenari de les nostres activitats esportives. Aquesta impressió ha arrelat amb força a la societat, però potser el més greu és que els gestors que haurien de vetllar per protegir el medi natural no han fet res, o quasi res, per impedir-ho. I el subterfugi del 'no s'hi pot fer res' creiem que ja no se l'empassa ningú.
Dedicatòria
Ara que tot sovint i per les presses que tenim quan embastem les idees, confonem els termes i el sentit de les coses, volem fer una dedicatòria a tots aquells, grans i petits, nens, nois, joves i adults de tota mena, de l'agent rural que vetlla per guardar un espai o una espècie al menut que gaudeix tocant la terra i el plançonet, quan ajuda a enterrar-lo, en una plantació popular, a tots aquells que treballen, gairebé sempre moguts només pel poder de la consciència i la convicció, per denunciar i impedir els atacs i agressions que quotidianament infligim al nostre entorn. Perquè quan aquest divers i escampat col·lectiu de persones s'escarrassa, molt sovint silenciosament, quasi sempre anònimament, per vetllar i protegir el nostre entorn, ho fa per a tots nosaltres, per a tota la societat, perquè vetllar per la natura és vetllar per a qui ens alimenta i protegeix a tots i per a qui, a més, ens ofereix una inestroncable font de gaudi i joia.
