Anemofília i el seu paral·lel: anemogàmia, són mots que fan referència a un fenomen molt comú, propi de la biologia de les plantes, la pol·linització feta per dispersió aèria del pol·len.
En el capítol, de recent publicació, dedicat al càrex petit, el lector hi pot trobar alguns aspectes relacionats amb el fenomen de l'anemofília, així com en les entrades enllaçades en la pestanya del mateix nom.
Pistacia terebinthus L. Anacardiaceae. Grans de pol·len. És congruent amb l'anemofília que els grans de pol·len siguin esbarriadissos i:
- Produïts amb gran profusió.
- Secs.
- Molt menuts.
Pistacia. Rams florals masculins. L'ambient domèstic, sec, provoca una rebentada general de les anteres. La safata queda tacada de masses de grans de pol·len.
No fa gaire vaig publicar un capítol dedicat a l'hepàtica Targionia. La darrera imatge del capítol és d'un esporangi obert, amb la massa, encara humida, de les espores.
Versemblantment, en condicions naturals l'amollada de les espores es deu produir en ambient sec.
Efectivament, ja fa dies que imperen els cels serens, l'ambient sec, el sol badat i estavellat -calia reportar un fitònim.
A hores d'ara, les làmines tal·loides estan ja retretes, totalment desfigurades.
Així, la fase haploide va associada al temps sec; la unió dels gàmetes -gamets-, en canvi, exigeix el concurs de l'aigua i es faria en temps hivernal.
Tot plegat il·lustra una aliança consolidada, un encaix de la vida de les plantes amb els factors ambientals, modelat perfectament per l'evolució, que fa variacions de patrons d'èxit, semblants a la nostra bonificació per eficiència.
Romà Rigol Muxart
