Polinyà. Vallès occidental. 12-X-2018.
No parem, no, de constatar alteracions, perills i amenaces al nostre medi natural. La d’avui plana sobre el molt malmès i delicat medi palustre. S’han suscitat, però, alguns dubtes sobre l’entitat taxonòmica d’aquesta enoteràcia, donat que el tractament d’aquest gènere fet a casa nostra, fins fa un parell d’anys, podria haver estat desencertat. El cas és que el tractament de Bolòs i Vigo, a la Flora dels PPCC, on no hi consta el tàxon Ludwigia peploides, ha deixat petja, com és natural, a 'Flora Iberica'. Possiblement els autors van haver de refiar-se de les determinacions d’altri (vegeu més endavant). Però el tractament de Ludwigia ha estat revisat i replantejat en un petit estudi de dos botànics gironins, publicat el 2016, que ha introduït dubtes prou fonamentats sobre la presència de Ludwigia grandiflora al nostre país. Aquesta és la nota breu dels botànics de la universitat de Girona:
 |
| Fals creixenar. Extenses masses amfíbies de Ludwigia peploides a la riera de Caldes, a l’altura de la carretera de Sabadell-Granollers. Vista de lluny, aquesta massa es podria prendre per un creixenar. |
Si seguim les
claus de ‘Flora Europaea’, accessible a la xarxa en pdf, arribem
sense noses a L. peploides, perquè les mostres que tenim no
ofereixen dubtes sobre la mena d’indument dels brots florífers. És escampat i
molt fi, no pas dens. L’indument del calze, en canvi, presenta una variabilitat
que fa quasi inútil prendre’l en gaire consideració. Sigui com sigui, així com
no hauríem tingut motius per dubtar del contingut de la nostra flora, ara
tampoc no dubtem de l’encert d’aquest estudi, on els autors hi afirmen, sense
embuts, després d’haver revisat tots els plecs de dos herbaris de referència a
casa nostra, que “es pot concloure que L. grandiflora no és
present en el territori català”.
Retallem, a
baix, les claus incloses en la sempre molt succinta ‘Flora Europaea’, del
segon volum, editat l’any 1968. L. uruguayensis és sinònim de L.
grandiflora.
Però els gironins no citen aquesta monumental i veterana flora en la seva nota, sinó aquesta monografia de Dandelot de 2004, de 207 pàgines!:
Dimorfisme foliar. Quan mirem imatges d’aquestes plantes a la xarxa, crida força l’atenció el dimorfisme foliar. Tant poden tenir fulles ovatolanceolades, acabades en punta, com obovades, ben rotundes a l’extrem. Ho podeu comprovar, per exemple, en la pàgina de l’amic Jordi Cebrián ‘floracatalana.es’.
 |
| Indument. Tija llisa, totalment buida -fistulosa-, com una canya, florífera, amb pilositat fina, fluixa i laxa. L’amplitud dels meats -llacunes, cambres- és un segell dels hidròfits. |
 |
Coalescència i indument. En la flor poncellada els sèpals estan units per les vores; en madurar la flor, les unions sepalines es van esquinçant, de manera que en una observació apressada podríem prendre per una peça calicinal una parella de sèpals que encara no s’haguessin separat i veure-hi, així, tetrameria, en lloc de la pentameria real. L’indument calicinal és lax i puberulent.
|
 |
Indument. En aquest cas, en canvi, la pilositat no és tan laxa o no ho sembla tant, potser per les brosses de brutícia que s’hi han enganxat. No diríem, però, que es tracta, com proposa l’alternativa de les claus de ‘Flora Europaea’, d’una pilositat densa. Sèpals concrescents en la poncella i flor llargament atenuada en el peduncle. Indiferenciació entre el tàlem i el calze, com és llei en moltes flors inferovàriques.
|
 |
Llargs internodis. Fors axil·lars llargament pedicel·lades, amb dues menudes bractèoles, oposades, fosques, porprenques, revoludes, becudes o giboses. A bell ull la planta es veu pubèrula. No podem dir que les tiges no són gruixudes, de manera que aquest tret l’apropa, segons ‘Flora Europaea’, a Ludwigia grandiflora, si bé, curiosament, no s’hi diu, a la clau, expressada en alternativa sense oposició, que L. peploides no en tingui.
|
 |
| La flor. Pentameria corol·lina i calicinal. Pilositat calicinal aparentment més densa. Deu estams -diplostemonia- en dos nivells -androceu pentadínam- i un estigma capitat o claviforme. Flor d’ovari ínfer, concrescent amb el tàlem. L’ovari resta amagat. Corol·la fàcilment esfulladissa. |
 |
| Helòfit massiu. Fulles entre el·líptiques i obovades, llargament peciolades, predominantment rodones a l’extrem, inferiorment atenuades, amb conspícua nervació pinnada. Tiges llises, gruixudes i fistuloses. Flors axil·lars i laterals, de color de llimona, groc clar però intens. |
Ha estat
agradable comprovar que els autors d’aquesta flora consignen l’enoteràcia amb
la nomenclatura correcta. En l’acurat article del tàxon hi citen a Filip
Verloove, el tenaç botànic belga, actiu i constant redescubridor de
la flora europea antropitzada, que va ser el primer a aixecar la llebre. Ves
per on, el mateix que va citar l’espartillo del Vallès!
Enhorabona
als botànics del delta, per introduir correctament, possiblement per primer cop
en una flora nostra, l’enoteràcia invasiva. Enhorabona també a Font i
altres responsables del BDBC, per haver actualitzat, corregit i validat les
citacions publicades de L. grandiflora.
Però, posats
a relacionar crèdits, hem de recordar el germà Sennen, Oriol de Bolòs i
son pare Antoni. El primer per trobar el que ell creia, llavors, que era
Jusiaea repens (=Ludwigia grandiflora), en dos
punts de la riba del Besòs; els Bolòs per consignar-ho en el seu
clàssic “La vegetación…”, de 1950. Es va generar aleshores l’equívoc? No
va gosar el jove Bolòs -llavors devia tenir uns 24 anys- dubtar de la
citació del germà Sennen? Hem de recordar que el volum 2 de ‘Flora Europaea’ no
apareixeria fins a 18 anys més tard. Per cert, ara recordem que Bolòs va
escriure judicis força severs sobre el botànic salesià i jordanià, ja en
aquells temps, precisament en el preludi del famós “La vegetación…”.
 |
Invasores. Imatge il·lustrativa del poder invasiu d’aquestes plantes aquàtiques. Els autors de la nota breu destaquen la gran capacitat de la Ludwigia per a difondre’s.
|
 |
| En expansió. Amelichloa remunta les rieres del Vallès. Jonquera amb Amelichloa caudata a la riba de la riera de Caldes, en el mateix lloc, però en aquest cas a l’esglaó de la terrassa, no al nivell de la riera. No hi ha dubte que aquesta estipa americana està en procés d’expansió al Vallès, mercès a l’oviscòria i la canicòria (perdoneu les llicències), sempre a compte de terres al·luvials grasses o fresques. Tampoc en això és molt exigent. A Gallecs ocupa vorals de terres agrícoles. |
Aquesta estipa ha estat recentment recollida en el BDBC, amb el nom d' Stipa caudata. No han acceptat, per tant, la revisió i segregació que van fer-ne les agrostòlogues Barkworth i Arriaga, basada en aspectes com la presència de flors clistògames, els ressalts de les cariopsis, etc. Possiblement 'Flora Iberica' sí que recollirà, si segueix el criteri del catàleg de Romero (2015), el gènere Amelichloa. Una discrepància més entre les flores de referència del nostre àmbit.
14-X-2018
Text i fotos: © Romà Rigol
Text i fotos: © Romà Rigol
