Knautia nevadensis (Szabó) Szabó

Retorn. La natura és cíclica. Les flors tornen, a manera de recordatoris. I puntualitzen el calendari. A aquesta escabiosa ja li vaig dedicar un capítol. El d'avui en serà el simple recordatori.

Són plantes piloses, aspriues, d'escaps sinuosos i de caparrons florals emergents, del color de les malves, d'allò més atractius.

Ça com lla, avui la reporto amb el nom actualitzat, el nom que consta al catàleg de la flora de Catalunya de Sáez i Aymerich, on els autors consideren que aquesta planta, prou ben caracteritzada, no convé subordinarla al tàxon de Kreutzer: Knautia dipsacifolia.

Si voleu consultar-ne el capítol que li vaig dedicar, el podeu repescar en aquest enllaç:
'Knautia dipsacifolia Kreutzer subsp. catalaunica (Sennen ex Szabó) O. Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot'

Inflorescència en capítol -millor capituliforme, perquè, visurats els esbrancaments florals, potser hi veuríem címules. Hi ha proteràndria -maduració de l'androceu anterior a la del gineceu. A la foto, transició de la fase masculina -s'hi veuen molts filaments ja sense anteres- a la femenina, expressada en l'emersió del gineceu, amb l'estigma porprenc.

Expansió perifèrica. Fenomen comú, en plantes de llinatges diversos. Es tracta del desigual desenvolupament que tenen les flors en les inflorescències denses d'algunes plantes, de diverses famílies.

És vistent en el gènere Iberis, per exemple; també el trobem en moltes umbel·líferes; és clar, el fenomen excel·leix en nombrossísimes compostes, en especial en les liguliflores, amb flors perifèriques diferenciades.

Si hi ha flors d'estructura polaritzada, cap al costat extern -Teucrium n'ofereix un model extrem-, en moltes inflorescències de flors arramadades són les perifèriques, les que tenen un major desenrotllament.

El grup s'assembla a la unitat; aquesta relació va originar el mot, més aviat aparatós, de pseudant.

Tendències. En les angiospermes més evolucionades s'hi adverteixen algunes tendències. La proteràndria la trobem en les dipsacàcies, les caprifoliàcies -valerianàcies-, algunes campanulàcies -campanuloidées- i asteràcies; i en la majoria d'aquestes famílies l'ovari és ínfer.

L'ovari ínfer ve a ser, crec, una forma d'enclaustrament reforçat de l'ovari, l'expressió de la plenitud floral, la formació i la cabdal protecció dels primordis i dels embrions. La tendència evolutiva a protegir l'ovari sembla clara. També sembla clara la tendència a fer més més flors i més petites. Potser la talla menuda, en les flors, triomfa. La menudesa s'agermana amb la subtilesa.

Text i fotografies: © Romà Rigol Muxart