No sempre tens el lleure necessari per acostar-te, per a visurar.
Llavors ens hem d'acomodar en el 'mode flaix', ara tan sovintejat: una imatge, una llambregada fugissera, massa sovint també furtiva, massa semblant a l'anònim arrap d'una argelaga, que provoca un estímul enfosquit, sòpit, ranc i aixalat, de vol de perdigot.
Efectivament, n'anem plens, d'arraps que no han deixat petja ni tan sols en la 'gran gerra dels oblits', per dir-ho a la estellesiana.
Ja la visuraré altre dia, doncs, aquesta coneguda, comuna i graciosa rubiàcia, sempre dreturera i menudeta.
Això és una vera metàfora: cal una vida per a saber manollar l'aire, per a saber que res no podem 'aprendre', agafar, atrapar...
No tenim infantesa, ni juventud, ni tan sols decrepitud, però sí, ens vam creure que eren nostres, dit digui evocant Cernuda. Res no tenim i aquest és el nostre tresor.
Avui tinc un desig que, per dir-ho com el poeta sevillà, ni tan sols és meu, però aparenta ser meu: el de portar a aquest espai aquesta herba graciosa i menudeta, així, tota escarideta, sense ni una gota de botànica.
Guardar el desig. Però, això sí, convidant-vos a tots a que, si us plau, guardeu, per un moment, aquestes flors petites. Vegeu-les, com s'amostren, amb variada fesomia, així com varien les hores del dia.
