Herniaria alpina Chaix als Pirineus meridionals

La nota d'avui cau en el límit de l'àmbit d'aquest espai, perquè no hi veurem una planta, sinó la troballa, relativament recent, d'una planta que mai abans no havia estat trobada en cap punt de la península ibèrica. O, més ben dit, que no hi havia seguretat que hi fos trobada. Justament cloem aquest text fent-hi referència, a aquesta incertesa.
Aquesta notícia ens ha dut a fer algunes consideracions sobre el valor d'alguns coneixements.
▤

Val a dir que vista la troballa amb la perspectiva fitogeogràfica, la natural en aquests casos, no té tanta rellevància com si es valora des de la perspectiva de la flora d'un àmbit politico-administratiu. Dit d'una altra manera, es tracta d'una novetat per a la flora ibèrica, però no per als Pirineus, ja que és ben coneguda dels vessants septentrionals d'aquesta serralada.

La novetat, doncs, seria que mai abans no s'hauria trobat en els vessants ibèrics o meridionals, o, filant una mica més prim, no n'hi ha constància o testimoniatge irrefutable. La troballa ha estat possible, que sapiguem, mercès al treball de camp de dos botànics, Arnau Mercadé i Moisès Guardiola, joves biòlegs de sabata.
▤

No ens sembla gaire exagerat dir que aquests botànics pertanyen a una classe amenaçada d'extinció. El treball de camp ha sofert una devaluació alarmant en els medis acadèmics i administratius. Les persones que, tot i els inconvenients, estudien la flora del país, comptant amb poca cosa més, si hi compten, que el motor de la passió i la tenacitat personals, fan una feina que considerem bàsica i important.
Gestionar sense conèixer? No és res més que treballar per a recollir dades de les espècies que viuen a casa nostra. De tot plegat, potser el més alarmant és constatar que moltes persones involucrades en la direcció i els plans de gestió del territori, ignoren, sinó la menystenen, la necessitat d'aquest coneixement.
▤

Al centre de la imatge, Estela Illa, professora del Departament de Biologia i Micologia de la Universitat de Barcelona i membre del grup 'Geobotànica i Cartografia de la Vegetació' (GEOVEG). La veiem en ple estudi de les comunitats de congestera, el tema de la seva tesi doctoral, a la vall d'Ull de Ter, vall veïna a la del Freser, on ha estat trobada l'herniària de muntanya. Un altre exemple de mena amenaçada d'extinció. Ens referim a la doctora Illa. La devaluació del treball de camp té un efecte molt perniciós en l'esperit dels estudiants, on hi nia la idea que l'estudi de camp, a més d'exigir molta dedicació i constància, no mereix gaire consideració en els mateixos medis acadèmics i científics.
▤
L'article de Moisès Guardiola. Aquest botànic de sabata i professor de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) va trobar l'herniària de muntanya als vessants de l'alta coma del Freser (Alt Ripollès), el 2018. N'ha publicat la notícia en un article confegit amb el clàssic estil dels botànics, precís, articulat i concís.
L'ha publicat als 'Anales del Jardín Botánico de Madrid', volum 76, nº 2 (2019), revista editada pel Real Jardín Botánico de Madrid. El podeu consultar o llucar en el següent enllaç:
'Herniaria alpina (Caryophyllacea) in the Iberian Peninsula'
▤

L'article de l'espècie a 'Flora Europaea'. Observeu-hi l'interrogant, a tocar del punt negre indicatiu d'endemisme (europeu). Veureu que Guardiola segueix el mateix criteri, a les claus del seu article, de prendre com a primer aspecte de la guia determinativa la llargària dels internodis.
Font: ©️ 'Flora Europaea. Vol. 1. Tutin; Heywood; Burges; Valentine; Walters i Webb. Cambridge. University Press. 1964'.
▤
La notícia la trobareu en aquest enllaç, tal com la presenten en el web del parc natural d'aquest espai.
Aquests estudis de camp s'emmarquen en els treballs de catalogació de les espècies promoguts pels responsables del parc, de creació relativament recent, 'Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser'. La creació d'una nova figura administrativa de protecció que afecta a un espai natural té la virtut de poder fer aflorar espècies noves per a la zona afectada. En les plantes vasculars les novetats solen ser escasses; en canvi, en altres grups poc estudiats, per exemple el de les muscínies, les novetats corològiques poden ser abundants.
▤

A la imatge, marbre viat, amb vies molt blegades. Els marbres són calcàries metamorfitzades.
Un punt de geologia. Els relleus de l'alt Ripollès tenen una varietat de roques molt interessant.  Les 'Roques de tot lo món', de la vall del Freser i de l'entreforc amb la de Núria, són molt espectaculars. A més del gneis d'aquestes roques, hi ha esquistos, calcàries i marbres (nota 1). Als afeccionats a les roques que no coneguin aquestes valls els recomanaríem la visita a la coma del Freser i als vessants del Puigmal. Hi ha afloraments de marbre molt vistents, així com cúmuls de detrits d'aquesta roca, escampats pels vessants.
▤

A la imatge, fructificació de l'oxítrop Oxytropis campestris, copsada a Ull de Ter, mateta dels prats de muntanya, calcícola preferent. 
Comunitats calcícoles de muntanya. L'herniària de muntanya Herniaria alpina Chaix viu en comunitats primocolonitzadores de roques calcàries de l'alta muntanya, juntament amb l'emblemàtica mata entapissadora Dryas octopetala (nota 2). En aquestes comunitats hi solen tenir una significativa participació, segons l'exposició, algunes salenques nanes Salix sp.
▤
Una novetat de confirmació? L'herniària de muntanya consta al BDBC. Les referències reportades són diverses: de dues edicions de l'atles corològic ORCA, de Bolòs i de Bolòs, Font i Vigo; d'E. Vayreda; de Braun-Blanquet, 'La végétation alpine des Pyrénées orientales', de 1948; i del catàleg florístic del poblament vegetal de la vall de Ribes, de J. Vigo, com podeu veure en aquest retall:

Font: 'El poblament vegetal de la vall de Ribes. 1. Generalitats. Catàleg florístic'. Josep Vigo (1983). Acta Botanica Barcinonensia. 35:1-793.
Per això hem de suposar que d'aquestes citacions no hi deu constar cap testimoniatge, en plecs d'herbari o altres documents, o, potser, es tracta de citacions corresponents als vessants del nord i, per tant, de territori de jurisdicció francesa.
▤
Nota 1. Si llegiu l'article de Guardiola hi podreu veure que esmenta unes roques que consten amb altres noms al mapa interactiu de l'ICGC, el recurs en línia bàsic que utilitzem i recomanem.
Nota 2. Josep Vigo aportava el nom 'dríade' en el seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', però en la versió moderna i revisada de 2008 hi recull el nom 'dries'. Considerant la cura que aquest autor té, en els mots, noms i nomenclatura, val la pena tenir-ho en compte.
▤
Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol

La viola de bosc Viola alba Besser

Les violes són plantes petites, gracioses, de flors boniques. Reuneixen tot un feix de detalls i peculiaritats molt interessants. En aquest capítol d'avui en veurem alguns, sense  entrar gaire en alguns punts que sovint són una font de complexos conflictes taxonòmics (1).
▤

Herbàcies, però no només. Les violes són plantes herbàcies, però llenyoses a la base (sufruticoses), una miqueta o molt lleument (sufruticuloses). Les parts aèries són quasi sempre tendres (2), herbàcies, però tenen rabassoles o tiges ajagudes (rizomes), més o menys breus, totalment o només parcialment soterrades (3).

En el cas de la viola de bosc (4) que veurem avui, aquesta tigeta és una mica refetona, curta, parcialment colgada en el terra i amb una part que corre a flor de la superfície, no del tot exposada a l'esguard, senzillament amagada entre la fullaca seca i la virosta del bosc. 

Plantes nemorals. Veureu que les violes de bosc s'agraden d'espais que de vegades estan una mica tapats per altres plantes, però també de llocs, com ara marges de camins, més desfogats.

Els fitoplasmes de la ginesta Spartium junceum L.

En una entrada recent: decadència en Spartium junceum, vam comentar-hi que les ginestes observades a Montigalà i la vall de Betlem (El Barcelonès) sofreixen unes malformacions provocades possiblement per uns àcars del gènere Eriophyes (=Aceria).

Que aquests àcars interfereixen en el normal creixement de les ginestes sembla cosa provada i recollida a la literatura, per exemple en el treball d'Antoni Vilarrúbia 'Les zoocecídies de les plantes de Catalunya', que tot sovint ens serveix de guia, però hem conegut un document on els autors atribueixen malformacions de les ginestes, pràcticament les mateixes que es relacionen amb els àcars cecidògens, a un fitoplasma, uns tipus de bacteris de talla extremament minúscula que viuen al dedins de les cèl·lules de vegetals i d'alguns insectes (1).

El document té, com a valor especialment interessant, al nostre esguard, que s'ha fet a partir de material d'estudi de ginestes de Collserola i altres indrets de les comarques del litoral català.

▤

"(PDF) Caracterización molecular de los fitoplasmas del grupo Apple proliferation asociados a los síntomas de escoba de bruja en Retama"

"Esta enfermedad es un problema fitopatológico importante en la región mediterránea, donde S. junceum es una planta espontánea característica del paisaje"

▤

Les tiges normals, típicament genistoides i junciformes, són verdes, d'internodis llarguets, i poden fer flor, com ho testimonien, a la imatge, els llegums secs que encara duen, a l'àpex.

Els 'domatia' de l'aladern Rhamnus alaternus L.

Dissabte passat vam tenir-ne la primera notícia i va suscitar un interès esbargívol, inesperat i general, quan observàvem un aladern florit. El company de l'ADENC Alfred Bellés ens va comentar, mentre fèiem una passejada naturalista, que les fulles de l'aladern tenen uns grànuls camussos, uns bonys al dessobre i uns clotets al dessota.

Després el biòleg de Crevillent Abraham Mas, present a la passejada, ens ha comunicat interessants clarícies (1) sobre aquest punt que, per ser del camp de l'estudi dels petits artròpodes, ens limitarem a presentar de forma succinta, tot il·lustrant-lo amb unes simples imatges, atès que la fàunula que hi és involucrada és desconeguda per nosaltres i, a més, d'una talla massa exigua per a que puguem copsar-la.

▤
La floració de l'aladern ja ha començat i, per a no perdre passada, aprofitem per fer autopropaganda i donar l'enllaç de l'entrada que li vam dedicar. Veureu que aquest arbret pot constar, segons les fonts, com a dioic o hermafrodita. Per molt que semblin oposades aquestes apreciacions, creiem que ambdues són encertades, alhora que parcials, perquè, com passa en molts casos, hi ha pseudohermafroditisme o dioècia funcional. Ho vam veure amb una mica de detall en el document que trobareu en aquest enllaç.
▤

Els domacis. Exemplar femení amb les flors fecundades. Hem marcat amb punts grocs els quatre bonys camussos i asimètrics corresponents als habitacles -domatia- dels àcars o altres invertebrats.
▤

Molt abundants. Exemplar de flors masculines o pseudohermafrodites. Els punts grocs indiquen la localització dels 'domatia', als forcalls dels nervis inferiors de la fulla.

Col·lecta de nèctar de Salix atrocinerea Brot.

El pont del riu Ripoll que hi ha a l'altura de can Garriga i del torrent de Colobrers, a Sabadell, ens permet fer unes observacions a pleret de la floració d'uns gatells que estenen les branques damunt mateix de la barana, just al nivell de l'esguard, com si es tractés d'una escena de cine.
▤

Resum. Si al gener vam veure una munió d'abelles i borinots fent recapte del pol·len dels aments masculins dels gatells, ara, a mitjan de febrer, s'ha produït una transferència força interessant: les abelles que festegen els aments, actualment amb les anteres pansides o caigudes i els filaments blegats, de color de llard ranciós, repassen minuciosament els petits nectaris que, situats al peu mateix de les flors, pigallen, relluents, la superfície pelosa de l'ament.
▤

Aquest gener vam veure la floració masculina del gatell, florida molt precoç que un mes més tard encara segueix, però amb un caràcter una mica diferent que mirarem d'il·lustrar en aquest capítol d'avui.
▤

Vistes les capces de lluny ja no tenen aquell color groc brillant propi dels arbres que es troben en el cop de la florida. Ara es veuen d'un to apagat, d'un ocraci molt esblaimat, un punt llardós.

Galanthus nivalis L. (2): la flor

En el capítol anterior, el primer dedicat a aquest lliri blanc, vam veure com sorgeixen, coetanis, fulles i flor; avui la matèria és encara més concreta. Veurem la flor de Galanthus nivalis (1) i, per tant, aquest capítol s'apartarà poc de la mera descripció de la flor (2).
▤

L'emmarcament. Les imatges han estat preses al Moianès, la majoria, si no totes, el diumenge 9 del corrent. Les pluges abundants han provocat una brotada una mica excepcional. D'altra banda, la ribera ha estat totalment negada i, desbordada del tot l'habitual llera de circulació, els lliris que hi viuen també. Ni la negada ni els nous sediments remoguts no han perjudicat gens als lliris, en aparença.
▤

Suculència i llum. Sens dubte, la gerda suculència dels tèpals i l'especial manera d'engaltar i espargir la llum, sedassada a la manera d'un visillo, contribueixen d'allò més al subjugant encant d'aquests lliris.
▤

Galanthus nivalis L. Morfologia de la flor. A. Visió externa de la flor; B. Ovari. Secció transversal; C. Visió zenital de la flor.

Molses xamoses de Tavèrnoles

Sot Fosc o riera de Tavèrnoles. Osona. 1.2.2020
És una cosa que tothom sap: les molses necessiten humitat. I ara, per raons també conegudes de tots, hi ha força humitat, quasi arreu. Hi ha tot de diferents aspectes que hi estan relacionats, amb la humitat.

Quan, a l'hivern, la nuesa i la manca de color s'imposen en el paisatge general, els coixins i tapissos de les molses capturen la humitat de l'aire aquietat i rellentós; amarades d'aigua i exhibint una admirable i lluminosa turgència, s'estufen i estenen les seves petites fulletes, relluents i aigualoses. Les seves formes geomètriques captiven al naturalista, si no està atuït per la indiferència i està disposat a vinclar la carcanada per a poder-les copsar.
▤
El sol ajupit de l'hivern ja no és capaç de colar-se per molts dels replecs que abans sí que il·luminava, quan era gran i gras.
Sense l'escalforeta del sol, l'aire humit acotxat en els replecs no es fa fonedís o bé se n'aparta molt lenta i mandrosament, mogut per l'empenta d'un altre corrent menys estantís.
Cal considerar l'evaporació, doncs, com un factor tan important com la precipitació, perquè un nivell molt baix d'evaporació pot permetre que un espai es mantingui molt humit, encara que la segona sigui molt baixa.
▤

El paisatge. Hi ha en el paisatge una diversitat arbòria paral·lela, o gairebé, a la dels sediments. Les alzines guanyen en els terraprims; el pi pinyer en els sòls sorrencs; els roures en els argilosos, substituïts pels pins rojos quan han estat bandejats.

Quatre llucs del xenixell Senecio vulgaris L.

Recuperem avui un text breu, dedicat a una herba canuda i comuníssima, de les que trobem pertot i són capaces de suportar adversitats de tota mena. Això sí, sempre dintre del nostre àmbit, el nostre entorn quotidià i cultural.

No és vistent ni té res de cridaner, però, mirada sense cap destorb molestós, pot encaterinar a qualsevol.

Hem mirat el mapa de distribució d'aquesta herba al BDBC i comprovem que quasi fa el ple. I si no el fa deu ser per això, perquè d'allò que tenim més a prop és molt fàcil oblidar-se'n.

Només cal que furonegem una mica i aviat ens adonem que per poder assolir un èxit biològic com el d'aquesta herba canuda, cal congriar un bon feix d'atributs, molt fàcils de consignar però no tant de compartir: solrajades, cops i patacs, escapçades, pinçades i pellucades, espais sollats, pixats, sòls emmetzinats, enllardofats...

Per accedir al text en format pdf només cal que cliqueu en aquest enllaç:

'Una herba canuda i comuna'.

▤

Sabadell

Text i fotografia: ©️ Romà Rigol

Les flors de l'avellaner Corylus avellana L. (1)

Som al temps de les flors i la floració de l'avellaner, un arbret comú en els espais humits que li convenen, i també un arbret força cultivat a casa nostra, a les terres meridionals del Principat. És un planocaducifoli monoic; fa flors masculines densament arramadades, en llargs aments de color beix, i flors femenines molt petites, reunides en aments gemmiformes, en forma d'ou, de les quals només són visibles els estigmes radiants o divergents, filiformes, d'un color carmí molt viu i bonic.

▤

Aments masculins d'avellaner. Quan les anteres són madures s'aixequen o separen una mica les bràctees que les cobreixen (d'aquí el nom bràctea tectriu), s'esquincen les teques, els saquets de pol·len, i els granets lleugers de pol·len queden a mercè dels corrents d'aire. En alguns llocs en diuen mocs, d'aquests aments.

▤

L'avellaner Corylus avellana L. pertany a la família de les betulàcies, com el bedoll i el vern. És molt precoç en florir. Floreix del gener al març, abans de treure les fulles de l'any o quan comença la foliació. És un arbret molt comú, sempre en llocs de sòl molt humit, riberes i sots molt frescals.

▤ 

Aments pengívols, llarguets, de fins a 8 cm o més, cilíndrics, blans, d'aspecte vellutat, per la pubescència de les bràctees, solitaris o agrupats en raïmets que, donada la blanesa del conjunt, de la rapa que els agermana, tenen l'aire d'un feixet.

▤

Imatge que permet veure les bràctees pubescents i, en l'aixecada, les anteres, encara plenes. És molt curiosa la retirada que tenen aquests aments amb els cons de les coníferes.

▤

Branqueta que porta uns aments masculins immadurs, a l'esquerra, i un ament gemmiforme femení. De les flors femenines només en veiem els estigmes divergents i filiformes, de color carmí pujat. Sense draperies i amb l'ovari ínfer, és una estructura closa, en forma de borró, que evoca la de la flor de l'alzina (podeu veure'n imatges en aquest text que vaig publicar a la revista 'Miconia'). 

Aquests aments masculins immadurs potser mereixerien, més aviat, el qualificatiu de latents, atès que ja estan perfectament preformats en el període vegetatiu de l'anyada anterior. Ara, a l'hivern, no fan sinó reprendre el desenvolupament. No és un detall singular?

▤

VERSATILITAT I ANEMOGÀMIA

La versatilitat és un tret de moltes plantes anemògames, per exemple, entre les que fan aments, els arbres del gènere Quercus. Les gramínies tenen les anteres exsertes i versàtils. Alguns brucs tenen trets d'anemofília secundària (E. scoparia i E. arborea), tendència a la versatilitat en el pedicel, relativament llarg, pròpia del gènere en general, i superfície estigmàtica superior a la de les espècies entomòfiles.

Pinàcies i cupressàcies, en canvi, no tenen inflorescències oscil·lants.

▤

Detall d'un ament femení pansit.

▤ 

Ament o flor? En aquesta família l'estructura floral és molt complexa i de difícil interpretació. Segons Wendy Zomlefer o, més ben dit, Abbe, l'autor que aquella reporta, aquest ament es consideraria una címula extremament contreta. I els estams que deixa veure l'esquama o bràctea aixecada, a la foto de més amunt, a quantes flors corresponen? Sembla que es tracta de 8 anteres de 4 estams, però d'una sola flor o n'hi ha més sota de cada teula? Seria també, cada escata, una címula d'entrenusos anul·lats?

▤

Més nyucs per furonejar. No són, en absolut, tan senzilles com semblaria, aquestes flors. Hi ha dos detalls que ens semblen força singulars: la formació pre-hivernal dels aments masculins i la deturada del procés reproductiu. Segons es diu, tan bon punt els grans de pol·len inicien la germinació en els estigmes, s'aturen. Els ovaris i els rudiments seminals que contenen no estan, en aquest moment, gens desenvolupats encara.

Ben mirat, això sembla congruent, en aquest cas d'extrema proteràndria. Si les flors masculines s'anticipen tant, respecte de les femenines, és lògic que aquestes tinguin un mecanisme de captura i manteniment en estat de latència de les cèl·lules sexuals masculines. No ho sospitàvem gota, que l'avellaner tingués tants nyucs per furonejar.

▤

Sabadell

Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol