▤
En el cas de la viola de bosc (4) que veurem avui, aquesta tigeta és una mica refetona, curta, parcialment colgada en el terra i amb una part que corre a flor de la superfície, no del tot exposada a l'esguard, senzillament amagada entre la fullaca seca i la virosta del bosc.
Plantes nemorals. Veureu que les violes de bosc s'agraden d'espais que de vegades estan una mica tapats per altres plantes, però també de llocs, com ara marges de camins, més desfogats.
En el cas de l'alzinar que acollia les violes que han motivat aquest capítol, hi ha un bon recobriment d'heura per tot arreu, entapissant bona part del sòl. Val a dir que les violes, tot i la talla, relativament petita, hi fan un gran paper, són abundantíssimes; comparteixen amb aquella alguns trets, com ara la persistència i la planesa del fullatge, el to fosc i la lluentor setinada de la làmina i la tolerància a l'ambient ombradiu. I encara la disposició oberta, laxa, amb aparent manca de centralitat visible, perquè en els dos casos els pecíols són molt llargs i tenen una qualitat voluble que aombra els punts de naixença.
▤
Esquema de l'hàbit i parts de Viola alba Besser. Hemicriptòfit planoperennifoli rosulat, rizomatós i estolonífer. Les fulles sorgeixen d'un braquiblast -brot d'internodis abreujats-, a l'extrem d'un rizoma (nº1) subhoritzontal. Espectre de la talla molt ampli; les primeres fulles són molt més grans que la resta, progressivament més petites, com si la potència fos molt decreixent (basitonia). Hi ha un brot passiu, llarguet i primet (estoló, nº 3), portador d'un roseta jove, aparentment no radicant. A la dreta hi hem representat, per excepció -només en vam veure una-, una arrel epigea (nº 2). El peduncle floral és llarguet, de talla semblant a la de les fulles majors, i porta dues bractèoles (nº 4) aplicades. Als entrenusos hi ha feixos d'estípules (nº 5) lanceolades, amb fímbries molt fines, escampades. L'extrem de les estípules és finament ciliat (detall nº 5). També les fulles són ciliades al marge, que és crenat i porta, a les estretes fenedures o osques, unes petites glàndules, arrumbades cap a l'interior. Les fulles duen un indument hirtulós, pelets escampats, aguts, de base engrossida i aspecte vidrienc (5).
▤
Les flors. Les flors de les violes són pentàmeres (cinc peces per verticil o joc d'antòfils), zigomorfes (un sol pla de simetria) i encarades a un costat o cap avall. Com sia que l'estructura és força complexa, ens limitem a anotar-ne les parts. Hi ha un pètal amb esperó, l'inferior o central. Alguns pètals duen una crinera de pèls blancs a la gorja. Al pètal inferior hi ha unes venes liles molt fosques, damunt del blanc de la part estreta de la làmina. Els sèpals tenen una curiosa expansió, una mena d'aleta o faldilló, per dessota del punt d'inserció. Els estams són peculiars. La parella d'anteres va adherida a una lamineta membranàcia, expansió excepcional del connectiu, segons llegim.
Més curiosos son, encara, els nectaris lingüiformes, estotjats al dedins del tub de l'esperó. Ens ha semblat veure'n dos.
A les fotos s'hi aprecia l'extrem obtús dels sèpals, detall de valor diagnòstic (la flor de la foto del mig té floridura).
▤
Aparences. Les flors de la viola de bosc són suaument fragants, però això depèn del llinatge, del nas i del rellotge. En aquest gènere hi ha casos de plantes que fan flors que s'autopol·linitzen a porta tancada (clistogàmia). Es dona la paradoxa, doncs, que fruiten, precisament, flors d'aparença tota escarransida, mig arraulides i no gens parençoses, comparades amb les més desplegades.
▤
Els pecíols i peduncles llargs permeten evitar les noses de la fullaca i cúmuls d'altres restes vegetals. Sobre l'estructura del bosc on es van prendre les imatges, en teniu informació a l'entrada que vam dedicar a l'alzinar: 'La ufana tardoral de l'alzinar'. Es tracta d'un bosc amb abundant virosta i sòls humífers, favorable per a la vida del galzeran i les violes, plantes amb capacitat per a cadellar.
▤
Elongació. Feix de fulles molt ampli que podria correspondre a dues rosetes veïnes. En eixamplar-se i estirar-se les primeres fulles, deixen al centre més espai lliure i s'aconsegueix, d'aquesta manera, un efecte comparable al de la ramificació d'una llenyosa que combina rames llargues i curtes, laterals.
▤
Visió de les estípules i de la manera de brollar les fulles, cargolades al llarg, com una cigarreta, abans no es despleguen.
▤
Cadell. Una branca llarga i passiva, un estoló (punt de color carmí), ha llevat una fulla (punt blau) i una flor (punt roig, peduncle floral), abans de treure una nova roseta (punt verd groguenc). Observeu-hi l'enrotllament de la fulla central, encara no redreçada, cargolada com un cigar.
▤
Estoló. Hem marcat amb punt vermell el primet estoló que agermana la roseta central amb la de l'esquerra, menor. Potser l'aspecte de les violes sembla delicat, però són plantes de notable vigoria i tenacitat, amb una capacitat de persistència molt ben expressada en un paràgraf del text de Montserrat que tot seguit us recomanem.
El fitoecòleg mataroní Pere Montserrat va estudiar força les violes i és coautor dels articles d'aquest gènere de 'Flora Iberica'. En el redactat introductori del gènere s'hi reconeix la seva mà, la seva peculiar i sagaç capacitat d'observació. Podeu gaudir d'aquesta sagacitat i originalitat en l'article 'Notas sobre violetas ibéricas (1991)'. És molt interessant la nota sobre la inèrcia vital que poden mantenir les violes, fonamentada en la longevitat dels rizomes.
▤
Dos rizomes agermanats, potser eixits de dues llavors que van germinar a tocar.
▤
La parella de rizomes ha donat lloc a tres rosetes, una eixida en un nus anterior al de la roseta principal.
▤
En la majoria dels casos observats aquest és l'aspecte del rizoma: corre a flor del terra, fa entre 5 cm i un eixem de llarg i té un gruix d'uns 4/6 mm. És el model que hem representat a l'esquema.
El rizoma presenta tot d'inflors anul·lars, de les cicatrius de les fulles, suposem. Observeu-hi, sota de la roseta verda, uns òrgans filiformes secs.
En aquest rizoma hi han brollat dues rosetes, ben properes.
▤
Sarcocaules primerencs. Retornem al gener i a la primera imatge d'aquest capítol. Són petits sarcocaules -rizomes- de Viola sp., del Moianès. Aquests sarcocaules claviformes comencen a treure fulletes i són independents; cada clava porta els seu brotet i, tal com il·lustra la imatge, és neta i escarida. Les arrels lluquen exactament per dessota del brotet aeri. Rizomes eixits cadascun de llavor o de petits bocins gemmífers? No ho sabem, però diríem que aquestes herbes comencen molt aviat a estalviar.
▤
Notes
(1) Els experts asseguren que en la taxonomia d'aquest gènere hi ha dificultats diverses i de substància. Per això en aquest capítol no considerem el tàxon Viola alba Besser sensu lato, tema que exigiria una preparació que no tenim, sinó únicament els exemplars observats d'un poblament d'aquesta espècie.
▤
▤
Més curiosos son, encara, els nectaris lingüiformes, estotjats al dedins del tub de l'esperó. Ens ha semblat veure'n dos.
A les fotos s'hi aprecia l'extrem obtús dels sèpals, detall de valor diagnòstic (la flor de la foto del mig té floridura).
▤
▤
És tal la jerarquia en la talla de les fulles que sembla ben bé que els brots lluquin i creixin a despeses de la fulla mare. Quan s'exhaureixi la demanadissa aèria, les fulles alimentaran i regruixaran el rizoma. Com és natural, les fulles més dilatades seran les primeres en mustigar-se. Així, el renovellament del fullatge és constant i, per tant, de mal copsar.
▤
Viola de bosc i heura, semprevirents i nemorals les dues, comparteixen aquesta aparença flotant, deguda a la llargària dels pecíols i la planesa de les làmines.
▤
▤
▤
▤
▤
El fitoecòleg mataroní Pere Montserrat va estudiar força les violes i és coautor dels articles d'aquest gènere de 'Flora Iberica'. En el redactat introductori del gènere s'hi reconeix la seva mà, la seva peculiar i sagaç capacitat d'observació. Podeu gaudir d'aquesta sagacitat i originalitat en l'article 'Notas sobre violetas ibéricas (1991)'. És molt interessant la nota sobre la inèrcia vital que poden mantenir les violes, fonamentada en la longevitat dels rizomes.
▤
▤
▤
▤
▤
Notes
(1) Els experts asseguren que en la taxonomia d'aquest gènere hi ha dificultats diverses i de substància. Per això en aquest capítol no considerem el tàxon Viola alba Besser sensu lato, tema que exigiria una preparació que no tenim, sinó únicament els exemplars observats d'un poblament d'aquesta espècie.
(2) A casa nostra hi ha, només, una espècie de viola llenyosa.
(3) Ens referim a les violes observades, no pas al tàxon, que podria suscitar una muntanya de matisos i puntualitzacions, tal com ho suggereix, prou bé, l'article dedicat a aquesta viola a 'Flora Iberica'.
(4) Seguint el criteri dels autors de la 'Flora dels Països Catalans', aquest tàxon seria Viola alba Besser subsp. scotophylla (Jord) Nyman var. besseri (Rupr.) Beck. Ignorem el valor d'aquesta entitat taxonòmica subordinada, potser dubtós. A 'Flora Iberica' aquesta subespècie hi és recollida, només, a títol informatiu, suggerint, possiblement, la conveniència de remetre-les al tàxon de Besser, sensu lato.
(5) Insistim, encara, que es tracta de trets de les violes observades, no necessàriament constants en aquesta espècie, variable pel que fa a l'indument.
▤
Sabadell
Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol
(5) Insistim, encara, que es tracta de trets de les violes observades, no necessàriament constants en aquesta espècie, variable pel que fa a l'indument.
▤
Sabadell
Texts i fotografies: ©️ Romà Rigol
