27 de febrer de 2020

Herniaria alpina Chaix als Pirineus meridionals

La nota d'avui cau en el límit de l'àmbit d'aquest espai, perquè no hi veurem una planta, sinó la troballa, relativament recent, d'una planta que mai abans no havia estat trobada en cap punt de la península ibèrica. O, més ben dit, que no hi havia seguretat que hi fos trobada. Justament cloem aquest text fent-hi referència, a aquesta incertesa.
Aquesta notícia ens ha dut a fer algunes consideracions sobre el valor d'alguns coneixements.
Val a dir que vista la troballa amb la perspectiva fitogeogràfica, la natural en aquests casos, no té tanta rellevància com si es valora des de la perspectiva de la flora d'un àmbit politico-administratiu. Dit d'una altra manera, es tracta d'una novetat per a la flora ibèrica, però no per als Pirineus, ja que és ben coneguda dels vessants septentrionals d'aquesta serralada.
La novetat, doncs, seria que mai abans no s'hauria trobat en els vessants ibèrics o meridionals, o, filant una mica més prim, no n'hi ha constància o testimoniatge irrefutable. La troballa ha estat possible, que sapiguem, mercès al treball de camp de dos botànics, Arnau Mercadé i Moisès Guardiola, joves biòlegs de sabata.
No ens sembla gaire exagerat dir que aquests botànics pertanyen a una classe amenaçada d'extinció. El treball de camp ha sofert una devaluació alarmant en els medis acadèmics i administratius. Les persones que, tot i els inconvenients, estudien la flora del país, comptant amb poca cosa més, si hi compten, que el motor de la passió i la tenacitat personals, fan una feina que considerem bàsica i important.
Gestionar sense conèixer? No és res més que treballar per a recollir dades de les espècies que viuen a casa nostra. De tot plegat, potser el més alarmant és constatar que moltes persones involucrades en la direcció i els plans de gestió del territori, ignoren, sinó la menystenen, la necessitat d'aquest coneixement.

Al centre de la imatge, Estela Illa, professora del Departament de Biologia i Micologia de la Universitat de Barcelona i membre del grup 'Geobotànica i Cartografia de la Vegetació' (GEOVEG). La veiem en ple estudi de les comunitats de congestera, el tema de la seva tesi doctoral, a la vall d'Ull de Ter, vall veïna a la del Freser, on ha estat trobada l'herniària de muntanya. Un altre exemple de mena amenaçada d'extinció. Ens referim a la doctora Illa. La devaluació del treball de camp té un efecte molt perniciós en l'esperit dels estudiants, on hi nia la idea que l'estudi de camp, a més d'exigir molta dedicació i constància, no mereix gaire consideració en els mateixos medis acadèmics i científics.

L'article de Moisès Guardiola. Aquest botànic de sabata i professor de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) va trobar l'herniària de muntanya als vessants de l'alta coma del Freser (Alt Ripollès), el 2018. N'ha publicat la notícia en un article confegit amb el clàssic estil dels botànics, precís, articulat i concís.
L'ha publicat als 'Anales del Jardín Botánico de Madrid', volum 76, nº 2 (2019), revista editada pel Real Jardín Botánico de Madrid. El podeu consultar o llucar en el següent enllaç:
'Herniaria alpina (Caryophyllacea) in the Iberian Peninsula'

L'article de l'espècie a 'Flora Europaea'. Observeu-hi l'interrogant, a tocar del punt negre indicatiu d'endemisme (europeu). Veureu que Guardiola segueix el mateix criteri, a les claus del seu article, de prendre com a primer aspecte de la guia determinativa la llargària dels internodis.
Font: ©️ 'Flora Europaea. Vol. 1. Tutin; Heywood; Burges; Valentine; Walters i Webb. Cambridge. University Press. 1964'.

La notícia la trobareu en aquest enllaç, tal com la presenten en el web del parc natural d'aquest espai.
Aquests estudis de camp s'emmarquen en els treballs de catalogació de les espècies promoguts pels responsables del parc, de creació relativament recent, 'Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser'. La creació d'una nova figura administrativa de protecció que afecta a un espai natural té la virtut de poder fer aflorar espècies noves per a la zona afectada. En les plantes vasculars les novetats solen ser escasses; en canvi, en altres grups poc estudiats, per exemple el de les muscínies, les novetats corològiques poden ser abundants.

A la imatge, marbre viat, amb vies molt blegades. Els marbres són calcàries metamorfitzades.
Un punt de geologia. Els relleus de l'alt Ripollès tenen una varietat de roques molt interessant.  Les 'Roques de tot lo món', de la vall del Freser i de l'entreforc amb la de Núria, són molt espectaculars. A més del gneis d'aquestes roques, hi ha esquistos, calcàries i marbres (nota 1). Als afeccionats a les roques que no coneguin aquestes valls els recomanaríem la visita a la coma del Freser i als vessants del Puigmal. Hi ha afloraments de marbre molt vistents, així com cúmuls de detrits d'aquesta roca, escampats pels vessants.

A la imatge, fructificació de l'oxítrop Oxytropis campestris, copsada a Ull de Ter, mateta dels prats de muntanya, calcícola preferent
Comunitats calcícoles de muntanya. L'herniària de muntanya Herniaria alpina Chaix viu en comunitats primocolonitzadores de roques calcàries de l'alta muntanya, juntament amb l'emblemàtica mata entapissadora Dryas octopetala (nota 2). En aquestes comunitats hi solen tenir una significativa participació, segons l'exposició, algunes salenques nanes Salix sp.

Una novetat de confirmació? L'herniària de muntanya consta al BDBC. Les referències reportades són diverses: de dues edicions de l'atles corològic ORCA, de Bolòs i de Bolòs, Font i Vigo; d'E. Vayreda; de Braun-Blanquet, 'La végétation alpine des Pyrénées orientales', de 1948; i del catàleg florístic del poblament vegetal de la vall de Ribes, de J. Vigo, com podeu veure en aquest retall:
Font: 'El poblament vegetal de la vall de Ribes. 1. Generalitats. Catàleg florístic'. Josep Vigo (1983). Acta Botanica Barcinonensia. 35:1-793.
Per això hem de suposar que d'aquestes citacions no hi deu constar cap testimoniatge, en plecs d'herbari o altres documents, o, potser, es tracta de citacions corresponents als vessants del nord i, per tant, de territori de jurisdicció francesa.

Nota 1. Si llegiu l'article de Guardiola hi podreu veure que esmenta unes roques que consten amb altres noms al mapa interactiu de l'ICGC, el recurs en línia bàsic que utilitzem i recomanem.
Nota 2. Josep Vigo aportava el nom 'dríade' en el seu clàssic 'L'alta muntanya catalana: flora i vegetació', però en la versió moderna i revisada de 2008 hi recull el nom 'dries'. Considerant la cura que aquest autor té, en els mots, noms i nomenclatura, val la pena tenir-ho en compte.

Sabadell
Text i fotografies: ©️ Romà Rigol