29.3.19. La Salut. Sabadell. Vallès Occidental.
Tornem a la Salut per fer-hi unes comprovacions, perquè hi vam veure uns roures molt interessants que seran, més endavant, motiu central d'una fitografia. Enguany els anirem observant per fer-ne un recull, cosa que exigirà, és clar, fer-lo extensiu fins a la tardor, el temps de les glans; o poder no, poder caldrà esperar més, perquè aquests roures necessiten dos anys per completar la fruitada.
Mentrestant farem uns apunts sobre flors. Flors petites de Laurus; flors molt petites de Quercus; i flors (1) minúscules de Pinus.
 |
| Polsim. La imatge no és una bona mostra, perquè enguany hi ha hagut racons amb grans taques de pol·len. L'explosió de pol·len del Pi blanc Pinus halepensis és espectacular. Aquest pi provoca els que alguns anomenen pluja de sofre. Arreu s'hi diposita una fina capa de polsim de color groc clar. Comprovem que els rajols de la terrassa, els cotxes, les fulles de les plantes... tot queda ben entelat de pol·len. |
 |
Romanalles florals. Aquesta mena de cuquets -estròbils- una mica corbats
són testimonis de la primera fase, masculina, de la reproducció del pi. Al dedins de les
escates d'aquest cuquets s'hi formen els grans de pol·len. Arribats a la
maduresa, les escates se separen i els grans de pol·len surten enfora i
s'escampen per l'aire. Tenen una extrema tenuïtat i lleugeresa i són portadors,
a més, de bosses o globus d'aire de gran flotabilitat, ideals per a
facilitar-ne la navegació. Un cop buidats aquests cuquets, s'assequen del tot i
cauen al terra, tot prenent aquest color torrat clar.
|
Anemofília
Tornem a fer un repàs breu als atributs de les plantes anemòfiles: flors simples i menudes, sovint molt menudes; reunides en inflorescències denses, unisexuals; tendència a la monoècia -flors masculines i femenines en un mateix peu-, però també dioècia -sexes en peus separats, com en Salix (2).
L'aventura de la deshidratació
Els pins i els seus ancestres són protagonistes d'una revolució en la història de les plantes: la independència de les cèl·lules reproductives respecte del medi aquós. Conquerir el medi terrestre és elevar-se i conquerir també el medi aeri.
L'aventura de la deshidratació ha obert un enorme ventall de possibilitats; no endebades hi ha, per exemple, tot un seguit d'arbres, molt abundants a la flora de l'Europa mitjana, de famílies com les fagàcies, salicàcies (Populus), betulàcies, etc., que són igualment anemòfils però van aparèixer molt més tardanament que les gimnospermes.
 |
| Estròbil o con masculí de pi blanc parcialment desballestat, per tal de mostrar-ne les esquames pol·liníferes i la rapa alada on van inserides. Cada esquama porta dos sacs pol·linífers, els replecs que tenen forma d'orella de gat. |
Semblances i camins
Hi ha semblances entre els aments masculins dels pins i els de l'avellaner, per exemple; entre una pinyeta jove i la pinya d'un vern. El primer és un estròbil, mentre que la pinyeta del vern és un ament llenyós, portador de nombrosos aquenis que, com els pinyons, també són voleiadissos. S'arriba a formes semblants per vies diverses i en diferents períodes evolutius.
Dissemblances i complicitat
També interessa destacar-les: els aments dels pins no són pengívols i versàtils, com ho solen ser els dels bedolls, alzines, faigs, etc.
La complicitat amb l'aire exigeix lleugeresa, simplicitat i tenuïtat. I aquests atributs solen comportar, lògicament, inconspicuïtat.
 |
| Brotada tendra de Quercus sp.. Dels borrons en brollen fulles noves que en realitat s'estiraran i seran ramells de l'any; i les llargues inflorescències de flors masculines, en aments penjants que a la primeria són vermiformes, amb les florelles a tocar, i després es van allargant, de manera que els grupets de flors queden separats, com el seguit de nusos d'una corda. Hi observem una fulla passada, rara. Els brots emergeixen sovint a l'aixella de fulles velles que encara no han caigut. La brotada sol començar en els costats més assolellats dels arbres. Ara encara les flors són poncellades: les anteres s'agrupen en boletes. Quan els filaments es despleguen, els aments s'eixamplen i fan una densa i llarga munió de punts grocs. |
 |
| Reducció i simplicitat. Flors masculines de roure, amb les anteres rebotides però encara tancades. Màxima simplicitat i nuditat quasi absoluta, si no fos pel periant minúscul, ni tan sols visible a la foto, membranós i dividit en segments estrets, que amb prou feines empara una mica la flor, abans de la desclosa. Estams en nombre variable -n'hem comptat vuit de mitjana-, amb anteres de dues teques, amb un solc longitudinal, presumiblement la línia de dehiscència que permetrà l'eixida dels grans. |
 |
| Esbarriada a doll. Imatge de detall d'una antera. Hi veiem els gallets que formen les línies de dehiscència i també, mercès a la translucidesa de l'antera, els minúsculs grans de pol·len. Si mentalment en féssim una estimació: tants grans per antera; unes 8 anteres per flor; tantíssimes flors per ament....l'esbarriada és de vertigen. |
 |
| El Llorer Laurus nobilis és un arbre dioic, hi ha peus amb flors masculines i d'altres amb flors femenines. És un arbre popular que creix, amb possible -però no segur- caràcter espontani, en fondals i obagues de les comarques costaneres, en llocs ni massa càlids ni mai gaire freds. És de temperament subtropical, probablement una romanalla d'una flora associada a un període més aviat càlid, però plujós i humit. Aquí hi veiem les flors masculines obertes, amb les anteres ja badades i buides. |
 |
| Prendre el grup per la part. La inflorescència del llorer és molt curiosa, del mateix tipus que la de les umbel·líferes. A l'aixella de la fulla hi neix el pedicel principal, força breu, que s'esbranca en 3-5 pedicels secundaris, més llarguets que el primer. A la base dels pedicels secundaris hi ha una bràctea ovalada, de color verd fosc. Al capdamunt d'aquests pedicels florífers s'hi fan uns poms que, si badem una mica, podem prendre'ls per poncelles. És el pom tancat i rebotit que veiem a l’esquerra i al marge superior de la foto. Aquest pom pot semblar una poncella però amaga un grupet de flors, 5 en els que hem comptat. Tal és la semblança entre la umbel·la closa i la flor. El grup i la part s’assemblen. |
Obertura per ventalloles
A la bibliografia hi trobareu, també, obertura per valves o dehiscència valvar (Pius Font adverteix, al famós diccionari, que evitem valvicida). Es tracta d'una obertura curiosa, il·lustrada, bé que sense gaire focus, a la fotografia de dalt. En els estams hi observem: el filament, de color blanc trencat; a mig aire del filament, unes expansions a manera d'orelletes, una parella de nectaris, de color de rovell d'ou passat per aigua; en les anteres hi veiem les cavitats acollidores del pol·len, ara ja buides, en forma de piragua; al capdamunt d'algunes anteres hi ha unes peces petites, cargolades, de color crema, com cofes. Com si es tractés d'una persiana valenciana, les valves que cobreixen les anteres es contrauen i s'enrotllen sobtosament, cap amunt, quan l'òrgan arriba a la maduresa, potser per una forta diferència de tensió en les cares. El cas evoca, per l'afinitat del funcionament, les valves dels fruits de les cardàmine. I així s'anomenen aquestes persianetes: valves o ventalles. L'hem allargat per pur esbargiment.
Apunt sobre la reproducció
Les valves cargolades de les anteres, de color groc clar, ens recorden molt a les anteres rebregades de Parietaria officinalis, després de rebentar, que també rebenten. Però la morella de paret esbargeix el pol·len per l'aire. En les flors del llorer, també el pol·len surt propulsat amb força? Donat que les anteres són introrses -miren a l'interior de la flor, si més no les que hem pogut observar-, permet això empolsar als possibles visitants, recaptadors del nèctar?
Quan l'escenografia floral no és molt vistosa -de fet, aquí les flors són menudes però prou atractives-, hi pot haver, encara, altres reclams, dos pols de seducció, el perfum i el nèctar. I aquests pols d'atracció els trobem en el llorer. Les flors masculines ensumades fan una flaire dolcenca, de les de mena carregosa, embafadora. I els nectaris ja han estat consignats, aparionats i oposats, situats en el tram inferior dels filaments.
Reclam i excitació
Imaginem que, en certes hores del dia, potser en el llostre del captard, aquestes flors deuen amollar un perfum molt intens, un reclam que s'esbarria pel bosc com ho fa per l'aire el polsim del pi. Un reclam destinat a excitar un gran interès.
(1) És interessant veure com es concep la flor en els pins, en els tractats de botànica. En el tractat de Gola/Negri/Cappelletti s'anomena 'flor pol·linífera' a l'estròbil. Es pot parlar de flors ja en els pins?
(2) Salix és un gènere principalment entomòfil. Hi ha també anemogàmia marginal o secundària. Tenim una conversa per desenfornar, sobre això, que recuperarem aviat.
Report revisat i recuperat
el 29.6.2019, a Sabadell.
Text i fotografies: © Romà Rigol
