9 de novembre de 2019

La magrana, la nespla i altres llucs

La Cellera de Ter (La Selva). 1.11.2019
Aula de Natura. Visitem uns amics que s'han instal·lat recentment a La Cellera de Ter (La Selva), poblet de la ribera del Ter situat a prop de l'embassament del Pasteral. Els amics Raül i Eva han creat l'aula de natura El Meandre, centre d'educació ambiental, turisme de natura i activitats de camp didàctiques i divulgatives, dirigides a docents i escolars, associacions, entitats de l'administració i a tots els interessats en conèixer la nostra flora i fauna.

Fruita de tot l'any. Els llimoners de la casa dels amics duen ara fruits de tota mena, uns ja fets, altres verds, alguns d'incipients, minúsculs i preciosos esborranys dels madurs, i també algunes flors, de manera que ens demanem quin és el temps de les llimones. Feta la consulta, veiem que el llimoner pot florir tot l'any i per això no és estrany que coexisteixin flors i fruits. És un arbre fredolic que, si considerem l'escassesa de les citacions consignades al BDBC, no deu tenir, al Principat, gaire capacitat per a naturalitzar-se. Al igual que les altres aurantiàcies -auranciàcies, aurantioidées, grup de les rutàcies-, destaca per l'abundor de glàndules productores de substàncies aromàtiques volàtils, disperses per gran part de la planta, fulles, flors i pela del fruit. Símbol de suculència, salubritat i temperància, el llimoner gaudeix d'una arrelada estima popular.

La Cellera de Ter es troba en una situació de contacte de paisatges. Hi ha la plana, la fèrtil ribera del Ter, de prats i caminals rasos i oberts, puntualitzats per arbres de ribera de capces majestuoses i enflocades; i la muntanya guillerienca, de boscos densos d'alzines, roures i suros, clapejats, aquí i allà, per tapissos de molses i líquens fruticulosos, testimoniatge de la humitat de l'aire marí que s'escola, terra endins, sense gaires destorbs, per les planes del Gironès, La Selva i l'Empordà.
En el capítol d'avui hi recollirem uns temes esparsos, la majoria relatius, encara, a diferents menes de fruits.

El Liquibàmbar Liquidambar styraciflua és un arbre de la costa est d'Estats Units i Amèrica Central. El trobem plantat en jardins i carrers. El fruit és força curiós i li dediquem algunes llambregades. Farem el mateix amb les càpsules de l'Arbre de Júpiter Lagerstroemia indica.

El liquidàmbar fa un fruit compost –infructescència-, llargament pedunculat, pengívol, versàtil, en forma de borla, tot eriçat –equinat- d’apèndixs llargament afuats, en forma d’agullons grollers, disposats sense ordre aparent, divergents, amb l’extrem regirat. Aquests apèndixs són els estils dels fruitets; tenen tot de costelles ben marcades i la base una mica aplanada i eixamplada.
Els ovaris, la part més sensible d’aquest fruit sincàrpic -carpels concrescents-, es troben immersos i solidaris a l’interior de la borla, disposats radialment. No resulta gaire fàcil, per això, comprovar com és exactament cadascun dels fruits de què consta la borla. És un fruitet cadascun dels agullons? En realitat i tal com es pot veure a la imatge de dalt, el fruitet consta d’una parella d’aquests agullons, que són concrescents a la base, de manera que els dos carpels estan parcialment soldats (1) i creen, així, un ovari amb dues cavitats –lòculs- separades. A les fotos s’hi observen els estigmes de disposició lateral, labriformes -en forma de llavi- i de dehiscència longitudinal.

Bicàrpia? Això, que les capselles són bicarpel·lars, és el que hem llegit a les consultes fetes i el que veiem a les borles verdes de les imatges, però en aquesta, d’unes càpsules seques, ja badades, que vam plegar, hi veiem fruitets tricarpel·lars i alguns hi ha, encara, de més nombrosos. Suposem, per tant, que el nombre de carpels per flor deu ser variable. Tenim aquí, doncs, una tal aglomeració de flors, sense draperies o extremament reduïdes –haploclamídies-, que són molt de mal veure i visiblement poc individualitzades. Per il·lustrar-ho amb una imatge, ens podem imaginar un grup de persones posades tant a tocar que resulta molt difícil apreciar si hi ha establertes, o no, algunes relacions entre alguns dels components del grup. Ignorem si pot passar, aquí, que l'estret veïnatge dels pistils pugui produir-ne la coalescència aleatòria (2).

La Gita de bruixa Clathrus ruber és un bolet únic, per la forma d’esfera enreixada i poligonal. Pot evocar, quan es troba en la plenitud, una pilota de futbol amb les cares dels polígons buides. A la imatge, les pilotes ja s’han desinflat. És un bolet que put a carn podrida, per tal d’atraure insectes com ara les mosques, encarregades de disseminar petits bocins de l’aparell esporífer.
Nespla germànica? De la nespla germànica de Linné, Mespilus germanica, crida l’atenció, especialment, el manlleu nominal i la desaparició dels rebostos i taules. Contràriament al que se suposa que va presumir Linné, que la nespla era natural de la vella Germània, aquesta fruita vingué, segons diuen, del sud-oest d’Àsia i del sud-est d’Europa. El nom de la nespla o nespra va acabà transferint-se al fruit de l’arbre Eriobotrya japonica, la planta que forneix les nespres estivals que actualment consumim. Perquè la vella nespra, en d’altres temps comuna als rebostos i carners de les cases, s’ha fet fonedissa i molt cara de trobar. Per això vam celebrar, amb molta emoció, poder admirar-ne l’exemplar del jardí dels amics. Rematem-ho afegint-hi que aquesta nespla és, en fresc, de gust molt aspre; cal guardar-la, a l’hivern, fins que, sobremadurada, els tanins i altres substàncies responsables d’aquesta aspror repel·lent, es degraden i s’esvaeixen, al temps que els sucres i les flaires es concentren. És la vella nespra, doncs, un d’aquests fruits, com ara la poma o la serva (tots fruits de pomàcies o pomoidées!), que, revestits d’una pela impregnada d’una complexa flora bacteriana, poden allargassar el pansiment sense ser víctimes de floridures i podridures.
L’altra nespra’, una referència recomanable. L’alacantí Daniel Climent, químic de formació, d’ofici professor, ara ja jubilat, naturalista i divulgador de vocació, és autor d’un munt de petites monografies curulles de detalls i històries curioses. En una entrada anterior ja vam fer-ne referència, a aquest autor, de manera que us hi remetem, en aquest enllaç
Avui reportem aquí un minuciós article seu, publicat a la revista 'Mètode', dedicat a la vella nespra, l'altra nespra, d'allò més puntualitzat i interessant.
Llombrígol i altres clots ombrívols. En aquestes imatges hi veiem la pubescència de la nespla i la curiosa i conspícua coroneta del capdamunt, donant empara a un llombrígol enclotat que és perfectament puntualitzat en l’article de Climent. Les fulles són oblongo-el·líptiques, també pubescents, una mica ciliades i pigallades, a la vora, de petites, esparses i roges glanduletes, visibles amb una lupa de butxaca.
Ocells cormòfils. Aquests forats a l’escorça d’un pi són fets, a parer del Raül, per algun picot verd, ocell atlètic i ferm, caparrut, que venta becarrades seques a l’escorça i la fusta, a la cerca d’insectes de la fusta com ara larves de riquers, escolítids (Ips, Tomicus...), etc. A més, els picots tenen una anatomia peculiar, adaptada a aquest nínxol ecològic, com ara una llengua molt llarga i entaforadissa, amb barbes disposades a contrapèl, estotjada al voltant del crani, per a caçar els insectes ocults en espais escanyats. Podeu veure’n tot de detalls en aquest enllaç.
Se'ns escapen i s'escampen. La Vinya del Tibet Polygonum aubertii és una d’aquestes plantes rellucadoras i vividores que ocasionen destorbs i mals de cap sense brida, perquè, amb les seves potents reserves soterrades, en forma de grassos rizomes, són pràcticament incontrolables. Aquí hi veiem una caixa de rizomes descolgats que confirmen l'escaiença del nom parreta moniatera. El tall deixa veure la carn blanca, d’olor molt suau, neutre, amilàcia.

Plurinímia. Fallopia, Polygonum, Bilderdykia...ens trobem, en aquesta poligonàcia  ornamental, invasora i expansiva, amb un altre cas de conspícua polinímia i sinonímia; se subordina a gèneres diferents, segons els criteris dels autors. Destaquem, en aquest retall de ‘Flora Iberica’, que no hi és consignat el nom que hem triat nosaltres, tot seguint, per mor d'una homogeneïtat prou desitjable, els nostres botànics de referència.
Sobre el fruit de Lagerstroemia indicaNosaltres difonem, amb entusiasme, els arbres que tenen atributs que apreciem, com ara fulles que s’encenen de color a la tardor, com en el cas del liquidàmbar, o flors llampants, abundants i acolorides, com en el cas de l’Arbre de Júpiter Lagerstroemia indica. Farem també unes llambregades al fruit d’aquest arbre de la família de les litràcies, originari de la Xina.
Càpsula closa, setinada, negra, el·lipsoïdal, amb solcs visibles, de les juntures carpel·lars i dels nervis medials. Calze persistent, gruixut, coriaci, amb dents grosses i els filaments estaminals persistents, emergents, rebregats.

Càpsula badadissa –dehiscent-, loculicida: la capsella es trenca per la línia de l’esquena –el nervi medial- dels carpels, possibilitant que les llavors restin a disposició dels ocells o puguin caure al terra, amb el moviment dels rams. Ens ha cridat l’atenció que la majoria de fruits es mantenen, encara, ben closos, tot i que ja han assolit l’eixutesa i la lignificació que associem a la maduresa.

Sincàrpia. Fruit semblant a una mandarina. Secció transversal d’una càpsula sincàrpica, policarpel·lar, amb les cavitats buidades, per a mostrar-ne l’estructura. S’hi aprecia prou bé el conjunt de sis carpels tancats i coherents. Hi veiem: en els radis de la secció, les dues parets, enganxades, dels carpels coherents; l’expansió del nervi medial dels carpels, que, tot i tenir un sol lòcul, disposa les llavors en dues sèries, a cada costat del nervi.
Parella d'hemicarpels. Aquesta imatge permet apreciar, o deduïr, el funcionament de la desarticulació del fruit. En ser la dehiscència loculicida, el fragment de la imatge correspon a dues meitats de carpel –hemicarpels- enganxades. Les llavors disposades en cada hemicarpel resten, així, ben exposades a la casuística ambiental. Com que en aquesta espècie les llavors són alades, molt fines, és natural que surtin o saltin de la càpsula per les esquinçades dels carpels, quan encara resta aferrada al peduncle de la infructescència. També ho facilita, lògicament, que els fruits es trobin als extrems dels rams.

La magrana, el fruit de Punica granatum, el magraner. Introduïm aquest tema copiant-ne el petit articlet, d'una brevetat resolutiva, que li dedica el tractat de botànica de Gola-Negri-Cappelletti:
"Al orden de las mirtales pertenece también la familia de las punicáceas, bien conocida por el granado (Punica granatum), de la región mediterránea y del Asia menor, apreciado por sus frutos comestibles, las granadas, así como por la corteza de la raíz y del fruto, que contienen peletierina, activo antihelmíntico empleado contra la tenia; también se cultiva el granado como arbusto o arbolito ornamental, por la hermosura de su follaje y de sus flores, que tienen un color rojo encendido"
Sí, oi?, s'hi reconeix, en la bella i natural fluència del text, la mà del traductor, Pius Font. El lleidatà tenia la virtut d'enllaçar les frases amb la regularitat rítmica d'una siciliana, o de les passes que fem en pujar o baixar una escala.

Fruita badoca. Ahir ens va passar. Tot i haver triat un atuell ben gros, per tal d'evitar els esquitxos, algunes gotes dels grans de la magrana que desgranàvem van anar a parar ben lluny. Les llavors estan botides de suc, a pressió, al límit de la contenció de la turgència. Suposem que és això el que provoca les esquinçades de l'estoig cuirassat, quan, arribat a la maduresa, ja ha perdut tota o quasi tota l'elasticitat. Diem, de la fruita que s'esberla espontàniament, arribada a la maduresa, que és badoca, com la figa o el plàtan. Curiosament, el nom badoc també serveix, com a substantiu, per al mateix badall i també per a la mateixa fruita. El derivat badoquera fa referència a la canya esberlada d'un cap, per agafar figues o garotes; curiosament, duu el mateix nom la mateixa eina, també dita xapador o partidora, que servia per tallar -xapar- les canyes en tires, usualment de boix o de carrasca. En teniu una bona imatge en el capítol que vam dedicar a la canya.

Secció transversal d'una magrana que ens permet apreciar-hi les llavors vermelles, sucoses i relluents; els tels finets de les diferents cavitats, corresponents als diferents carpels, en aquest cas en nombre de sis; i, migpartint aquestes cavitats, la massa esponjosa, de textura fúngica, de les placentes. És clar que la imatge podria induir a error, si creguéssim que tot el fruit té aquesta estructura, donat que hi ha diferents verticils d'ovaris i, per tant, un tall fet més avall revelaria un altra disposició dels ovaris i de les cavitats.

Precisament hem tractat aquest tema, bé que sense aprofundir-hi pas gaire, en el document, en format pdf, que lliurem tot seguit:
'El magraner. Menudes curiositats'
Rescatem així un altre document que teníem desat en els arxius. El magraner és una peça important de la nostra cultura que mereix dedicació i atenció. El lector interessat trobarà, en la revista 'Mètode', una altra monografia interessant, de la talla de l'enllaçada anteriorment, dedicada a aquest fruit, en aquest cas de Ferran Zurriaga.

Suculent, cartaci, esponjós, coriaci...Imatge que permet veure bé les llavors irregularment prismàtiques, la tenuïtat cartàcia o membranosa dels tels carpel·lars i la placenta esqueixada, de textura esponjosa o fúngica.
Fanalets de llum. Amb la frescor autumnal venen les taronges i les mandarines. Suc dolç i vitamines perfectament estotjats i transportables...no ens pot pas estranyar que l'admiració que desperta la fruita sigui inestroncable. Sobre això, l'Eva ens comenta un detall força interessant: tenen un nou plançonet, un petit d'un any i escaig, que estira els braçons quan veu una fruita; en canvi, les flors, per exemple les blanques dels cítrics, no li desperten el desig d'abastar-les. La fruita crida i les taronges són veritables fanalets de llum, com el sol.
Flor tetràmera de taronger Citrus sp. (Citrus sinensis, si és el taronger de fruit dolç). A baix hi veiem una poncella, amb la flor closa a l'interior del calze. A dalt, unes flors ja fecundades, amb l'ovari de color de llimona verda que ja s'està inflant. El conjunt de l'androceu és polistèmon, amb nombrosos estams formant un tub a l'entorn del gineceu. En aquest flors fecundades van caient les peces florals, ara ja inútils.
Articulació. Les fulles del taronger tenen el pecíol alat i són articulades, o sigui que tenen artells o segments que faciliten el moviment de la fulla. Es pot apreciar força bé, observant que hi ha unes fulles ben esteses, la majoria, juntament amb d'altres de regirades. L'articulació de les fulles és un fenomen normal i habitual, però potser més apreciable en aquestes aurantiàcies, en les lleguminoses i en moltes enfiladisses de fulles palmades o palmaticompostes, com ara Rubus.
Flors fecundades de llimoner Citrus lemon (Citrus x lemon). S'hi observa: el calze pateniforme; immediatament per damunt, el disc nectarífer, segell del grup, una mena de pedestal del pistil; a les flors de la dreta, els estils i estigmes ja s'han mustigat; en la flor colltorta ja els ha perdut; els pecíols són aquí cilíndrics, força botits. Hem vist, però, llimoners que tenen el pecíol amb expansions estretes.
Flors de llimoner reunides en braquiblasts. Esfullament progressiu de les flors fecundades; marciment i caiguda dels estils, en algunes flors; a dalt, desclosa d'una flor novella que mostra un tint violat a la cara externa dels pètals. La poncella sol tenir tons vinosos. Hi veiem bé, a la base dels pistils, el disc glandulífer, de forma anul·lar o de rodella. Fulles de marge crenat.
Suros. En el peu de muntanya -raiguer, piemont, samontà- hi ha un bon clap de suros Quercus suber. Aquest arbre ha estat tan plantat a la comarca de La Selva que es fa difícil saber quina seria la seva àrea natural. Aquí possiblement no, si considerem que, més amunt, la sureda dona pas, de cop, a una roureda pura.
Suro pelat i decadència. Encara es pelen els suros, en aquest rodal, si més no; una veïna ens diu que encara resta alguna fàbrica de taps, a Cassà de la Selva, destí de les penques tretes en aquesta arbreda. Sigui com sigui, actualment el suro té altres aplicacions, per exemple en revestiments d'aïllament acústic. La decadència de la florent indústria tapera, capdavantera en altres temps, és digna d'estudi. Aquesta decadència en porta una altra de paral·lela: les suredes no poden competir amb la vegetació natural i estan destinades, probablement, a un decandiment general.
Seneci del Cap invasiu. Podríem reportar els mateixos comentaris fets a la crònica titulada 'Alzines populiformes'. Us hi remetem. Sens dubte, alguns tàxons d'aquest gènere mostren una capacitat de penetració en medis forestals no gens comuna. Senecio inaequidens, un altre exemple de planta que explota els avantatges de la floració a la segona meitat de l'any.
Camperols? Bolet molt gros, de barret nivi i làmines d'un marró molt intens, de fusta de noguera. Porta calceta o anell, proper al barret. Les consultes fetes a la guia suggereixen que poden ser Camperols Agaricus campestris.
Els tapissos de molses amb líquens dendroides -fruticulosos- del tipus Cladonia suggereixen que el raiguer deu rebre la humitat de bromes, rosades i nits rellentoses. Aquest crespinell Sedum rupestre, de fulles estretament vermiformes, té una sorprenent retirada a un plançonet de bruc d'escombres, ericàcia acidòfila present en aquest bosc obert.
Notes
(1) En qualsevol manual de botànica hi podem veure que la concrescència dels carpels pot afectar a tres nivells: total si afecta a l'ovari, l'estil i l'estigma; afectar a l'ovari i a l'estil; o afectar només a l'ovari, com en aquest cas del liquidàmbar.
2) Com sia que hem fet alguna consulta per tal de mirar d'aclarir millor  aquest tema, passem l'enllaç de l'article consultat: 'Comparative infructescence morphology in Liquidambar (Altingiaceae) and its evolutionary significance'. D'altra banda, hem consultat els preciosos dibuixos d'anatomia floral de Wendy Zomlefer, a la pàgina 178 del seu 'Guía de las familias de plantas con flor', traduït i editat per Acribia. Hi ha una imatge d'una flor pistil·lífera clarament bicarpel·lar, de manera que ens demanem si en el fruit plegat podria haver-hi alguna mena de disfunció aberrant.
Sabadell
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol