11 de setembre de 2019

La vinya vella de macabeu

La Rovira Roja. Penedès. 8.9.2019. A l'entrada dedicada a les vinyes de montonega de les Llambardes vam veure-hi alguns trets d'aquesta varietat. Avui veurem una vinya de macabeu, una altra de les tres varietats més típiques del Penedès.
Però no veurem una vinya qualsevol, sinó una de les més velles de la zona. La vinya de ca l'Escalló es va plantar l'any 1951. Als 68 anys els ceps tenen encara una gran productivitat i una vigoria admirable que, en qualsevol cas, cal cuidar i vetllar amb cura, perquè les capces són grosses i els rams i braços es poden esqueixar, més encara considerant el pes dels grossos i atapeïts raïms.

Tenim la sort de comptar amb l'acollida de Jordi Raventós i la seva promesa Irene. Raventós és el creador del projecte Crowd Wine Penedès, l'elaboració d'un vi blanc monovarietal de macabeu fet amb raïms d'aquesta vinya vella i amb la participació econòmica de particulars (micromecenatge).
Situació. Ens trobem a mig camí entre les planes de Vilafranca i els graons de la Llacuna, al veïnat de la Rovira Roja, al límit del terme de Sant Martí de Sarroca però molt a prop de Guardiola de Font-Rubí. Molt a prop hi passa, arraulida, la riera de Vilobí. En la tipologia geogràfica de les vinyes som a la 'subzona dels turons de Vilafranca'.

La velledat en si mateixa no és l'únic atractiu d'aquesta vinya. La vinya es mena a la manera clàssica, amb les podes tradicionals que permeten un progressiu i desfogat creixent, cada temporada; els tractaments fitosanitaris tradicionals, afegint-hi les càpsules de feromones per evitar l'atac de la papallona de la vinya; la verema manual feta a tisora; i, fins i tot, murgonant alguns sarments massa vincladissos, una tècnica de la viticultura més clàssica que sospitem que deu ser, a casa nostra i a hores d'ara, molt rara, sinó excepcional.

Vetllar els ceps. En Jordi va atendre gentilment la nostra curiositat i ens va donar clarícies sobre detalls de la vinya que desconeixem. Aquesta manera de menar la vinya dona ceps alts, esplèndids, de grans pampolades. En Jordi ens comenta, entre d'altres coses, que cal vigilar, especialment, a l'hora de fer la poda d'hivern, d'evitar que surtin rams que s'eixamplin i s'apartin massa del centre del cep, pel perill de trencadures i esqueixaments i també per deixar sense noses i prou desfogat el pas per les entrellanques (1).
Això es pot aconseguir, o procurar, tallant per baix els brancs de l'any encarats a les entrellanques, eliminant-hi totes les gemmes de renovació. Alhora, cal podar els més interns deixant sempre dos borrons per branc, un criteri àmpliament estès. En definitiva, domesticar una vinya és sempre un compromís que ha de permetre, alhora, evitar que es desmarxi excessivament i evitar, també, que les escapçades periòdiques no la debilitin massa.

La fulla no és molt gran ni té els lòbuls molt profunds. El sinus basal en forma de lira, les dents triangulars i l'indument araneós són trets molt semblants als de la varietat montonega o parellada vista a les Llambardes. Aquí l'anvers de la fulla es veu molt menys pilosa, però sospitem que l'indument és molt manllevadís i que les mateixes tasques de la verema, feta aquesta setmana, potser n'han afavorit la depilació. Sigui com sigui, hi ha una tret diferencial principal, entre la fulla d'aquests ceps de macabeu i la de montonega: aquí la fulla és quasi sempre clarament lobulada,  fesa en grans gallets, mentre que la majoria de les dels ceps montonega de les LLambardes tenen lòbuls incipients, molt poc marcats, com els de les fulles d'alguns aurons.
▤ 
Pilositat araneosa (2), aplicada, de pèls embulladissos, indestriables, enxarxats.
Atributs de l'edat. Si la vinya és una reina de la nostra cultura ho és perquè és alhora ubèrrima, vigorosíssima i no gens exigent. Aquest darrer punt és, de la visita que vam fer a aquesta vinya, el que ens va impressionar més, sens dubte. Ho comentem més avall, a l'apartat de 'l'embranzida'.
Però sí que hi ha algunes virtuts associades a l'edat: la planta assoleix l'optimització de la capacitat de regulació hídrica -mitjançant els mecanismes d'estalvi comentats més avall- i de l'adaptació al medi. I encara un valor especialment preuat amb la visió actual de valorar la qualitat per damunt de la quantitat: la minva del rendiment es compensa amb escreix amb l'augment de la qualitat.

Murgons. Fer murgons (també 'morgó') és vinclar un sarment i soterrar-ne un tram de la part superior, deixant-ne l'extrem al defora. Quan el nus del tram soterrat ha arrelat es pot tallar el sarment colgat (també 'capficat') i així s'obté una planta nova, independent de la planta mare. Aquesta tècnica clàssica (murgons, capficats o colgats) s'havia utilitzat regular i normalment, per obtenir ceps nous i poder substituir-ne els morts i arrencats. D'aquesta manera els pagesos disposaven sempre d'un planter de mallols (3) de reposició. A la fotografia hi veiem un llarg murgó i el cep fill, estintolat per una estaca. El murgó té alguns anys -potser 3 o més- i porta un bonic bagot, un raïm oblidat quan es va fer la verema, just aquesta setmana passada.

En aquest cas el nou cep s'ha deixat connectat a la vinya mare. Un parell de pedres apilades fan d'estintol, per evitar-ne l'ajagut. Tractant-se de llucs de la varietat empeltada, la vinya europea Vitis vinifera varietat macabeu, les seves arrels podrien ser víctimes de la fil·loxera.

L'ocultament social. El mercat s'omplirà aviat de raïm; en tota mena de botigues i comerços hi ha ampolles de vi, de qualitat molt diversa. Per problemes potser difícils d'entendre -però cal comptar-hi l'endèmic complex d'inferioritat-, una part molt important dels vins del país no es comercialitza aquí o ho fa de manera molt marginal. En l'origen de tot hi ha una liana nadiua de l'Europa oriental, domesticada des dels temps més remots. I tot amb tot, la majoria dels que no vivim al medi rural -i molts dels que sí que hi viuen!- no sabem quasi res d'aquesta liana, un dels puntals de la nostra cultura. Volem destacar-ho: al rerafons de tots els fenomens relatius al vi i al xampany, de les concises dades econòmiques a les fantasies admiratives sense brida, hi ha la planta, una liana vigorosa, tenaç i vividora, i el pagès que la cuida. Malament si només pensem en la ruralia com en l'escenari d'activitats d'esbarjo.

La fruita. Grans de mida mitjana, deliciosa combinació de dolçor i acidesa. La pela experimenta canvis que traspuen a l'exterior. Un tel de pruïna emmascara la pell quan el gra encara es manté verd. Però sembla que, talment com la broma que, tocada per un broll de llum, de cop s'esvaeix, quan assoleix la maduresa s'estronca la producció de cera i llavors emergeix triomfant la lluïssor; el gra arriba al verol i agafa un preciós color, lluminós, daurat i lluent. 
Agafar embranzida. En vam parlar a l'entrada dedicada a les flors de Montserrat. Les plantes de florida tardana guarden energia a les arrels i també es poden beneficiar de la millora del temps del declivi estival. Creiem que a la vinya li correspon aquest patró fenomenològic. 
L'any ha estat, per ara, molt sec; ja ho hem comentat en altres llocs. Algunes zones pateixen una sequera greu o molt greu. Demanat sobre aquest punt, en Jordi ens diu que la vinya necessita només que plogui dos cops a l'estiu i tot seguit aclareix que el terreny és molt profund i capaç de guardar molta humitat. Així, doncs, tenim aquí una altra virtut dels ceps vells, la capacitat per pouar aigua de profunditat i de mantenir la inèrcia vital pròpia dels vegetals llenyosos, consistent en guardar l'energia produïda en els períodes favorables. Per tot plegat sospitem que enguany aquest ceps encara tiren, com ara es diu, d'aquelles pluges generoses del passat novembre.

La vellesa de la vinya. Naturalment, es tracta d'un concepte relatiu i esmunyedís. Des de la perspectiva agrícola, la natural en aquest tema, una vinya de 20-25 anys ja es considera madura; i les de 30-35 anys ja es consideren velles, en consideració, sobretot, a la minva de rendiment. La d'aquest reportatge, doncs, és una vinya molt vella, però cal insistir que en si mateixa l'edat no diu pas gaire; el que importa és el potencial del terreny, l'adaptació de les plantes i la cura que se'n té. Avui hem vist que en bones condicions -el terrer gras de la Rovira Roja és de primera- i ben menats, uns ceps de quasi 70 anys no tenen res d'inferior als que són jovençans.

Patrimoni molt valuós. Potser no serà de més destacar que les vinyes velles solen ser de varietats tradicionals i que, per tant, el manteniment d'aquestes vinyes té el valor afegit de ser un patrimoni cultural insubstituïble, donat que, si no arriba a tenir cap aplicació pràctica la valoració d'aquest patrimoni, irremissiblement s'anirà imposant la imperant tendència a la progressiva curtedat del torn de renovació de les plantacions.
La malura. Tot i que malura és un mot genèric, equivalent a 'malaltia', en Jordi i la gent de la zona l'usa en un sentit concret i específic: la malura o oïdi -nom potser més difós- és una malaltia fúngica que afecta a la vinya, a les parts tendres i també als grans de raïm. La presència del fong detura el creixent de la pell del gra i això provoca el badat i fins i tot possible podridura, perquè s'hi pot afegir algun altre fong, com ara el de la podridura grisa; el gra s'esberla, com si fos fruita badoca. La presència de raïms afectats per malura a l'hora de fer la premsada, molt possible si es verema a màquina i no s'hi ha fet una repassada prèvia, pot afectar a la qualitat final del vi, en el cas que depassi el llindar de determinats percentatges, del 5 o 10 %.

Ceps de macabeu emparrats. En aquesta imatge, d'una vinya veïna a la d'aquest report, hi veiem ceps de macabeu emparrats, preparats per a la verema mecanitzada, que s'haurà de fer els propers dies. Sembla que hi ha una zonació geogràfica de les varietats segons la dolçor i el verol: el xarel·lo es planta a les parts més baixes, és la varietat que verola abans i també la més dolça; ve després el macabeu, de fruita dolça però menys que el xarel·lo, més estès a les terres de la corona immediata; i finalment la varietat de les zones altes, la montonega o parellada, varietat no gaire dolça però molt serenya, de polpa plena i pell forta.
Notes
(1) Mot no normatiu, pouat d'alguna publicació que no podem recordar, al·lusiu a la tira de terra que hi ha entre les passades, els rengs de ceps. El trobareu consignat en aquest enllaç.
(2) La pilositat araneosa és la dels pèls entrelligats i fins, com una teranyina.
(3) Mallol, també mallola, és la vinya novella, la de l'any. La vinya comença a donar fruit al tercer any de plantada (informació que devem a Jordi Raventós).

11 de setembre. Sabadell
Text i fotografies ©️ Romà Rigol