Avui dediquem un capítol a les plantes enfiladisses o lianes. És una categoria ben definida per l'estil de vida: són plantes que necessiten suports externs per enlairar-se i, en el cas que no en disposin, s'estenen pel terra o per damunt de qualsevol superfície, prostrades, rèptils.
▤
'Créixer -o enfilar-se- com una carabassera'. Una de les qualitats més destacades i conegudes de moltes lianes és la rapidesa de creixement, tal vegada relacionable amb la necessitat d'aconseguir situar-se, el més ràpid possible, en una zona lluminosa. A la imatge, un assaig de comprovació del creixement en la liana Flor de cera Hoya carnosa, asclepiadàcia de l'Àsia Oriental i Austràlia, planta que emet un brots exploradors, a més dels de creixent normal, que creixen com una carabassera.
▤
Volubilitat. Els mecanismes per aferrar-se als suports són prou coneguts en general, diversos i ben interessants. Un caràcter essencial d'aquest estil de vida és la volubilitat. La volubilitat és consubstancial en plantes que a mesura que creixen s'han d'orientar a la cerca de suports. A la fotografia, de les Gorges del Freser (alt Ripollès), el Fajol de bardissa Polygonum dumetorum, herbàcia de tendència mesohigròfila.
▤
Subtils perceptors. Potser encara ens pot sorprendre, però no és pas novetat que, efectivament, les plantes tenen mecanismes per a reconèixer si hi ha elements o objectes al seu entorn, sense haver-hi contactat.
Sens dubte el lector tindrà els seus recursos d'informació sobre aquesta matèria i aquestes capacitats, la comunicació, percepció, intel·ligència i sensibilitat de les plantes. Donem, en aquest enllaç, a tall d'exemple, el vídeo d'una breu xerrada d'Stefano Mancuso que té el valor de ser una introducció a aquest tema molt didàctica, clara i atractiva.
▤
Fulles movibles. Paral·lela a la volubilitat hi ha la capacitat, ben natural, d'articulació del fullatge, necessària per tal de poder disposar les fulles, a mesura que les tiges canvien de posició, ben encarades a la part més lluminosa. A la imatge, fulles d'heura regirades. Neixen isolades, sobretot en les tiges sarmentoses, o a parelles, en els braquiblasts, com es veu a la imatge.
▤
Com ungla de fraret. Els agullons en forma d'arpa o ungla d'ocell són ideals per a la grimpada. En tenen, especialment, diverses rosàcies de marges i bardisses ben conegudes, com ara l'esbarzer de la imatge o les gavarreres.
▤
▤
▤
▤
Lianes forestals. Trobem plantes enfiladisses en diversitat d'ambients, però el medi forestal és especialment apropiat per a aquestes plantes, com és lògic, perquè els arbres són suports ideals per enfilar-s'hi i el potencial del sòl, a més, apropiat per a permetre una concurrència ben estreta. Els boscos de ribera són l'hàbitat de lianes com ara l'arítjol, la vidalba, l'heura, el gatmaimó o les vinyes ferals, naturalitzades, com la d'aquesta imatge.
▤
Prominències minerals escabroses. No tots els detalls que concorren en la capacitat de les lianes per enfilar-se són visibles a bell ull. En aquesta imatge de detall d'una tija del Llúpol Humulus lupulus hi veiem unes expansions molt endurides, de caràcter mineral, escabroses, disposades al llarg de línies longitudinals, que poden afavorir l'arrapada o evitar el lliscament. En molts casos en què no hi ha una aferrada ferma, com la que pot oferir el cargol d'un circell, l'estabilitat de les plantes es basa simplement en un recolzament repartit i una interpenetració de la planta emparradora amb la que fa de suport. L'esparreguera boscana n'ofereix un bon exemple, tal com podeu veure al document enllaçat, més avall.
▤
Espàrrecs peculiars. Imatge d'un brot tendre de llúpol on s'hi aprecien les petites prominències escabroses, portadores, a més, segons 'Flora Iberica', d'uns tricomes ramificats que nosaltres no hem sabut veure. Els brots herbacis, sense cap altra sustentació que no sigui l'oferida per la pròpia turgència, semblen vibrar, tibats per una activa tensió exploratòria. Aquesta mena d'espàrrecs es poden menjar, segons diuen, fins allà on les prominències siguin tolerables.
▤
Parthenocissus tricuspidata. Algunes lianes tenen òrgans amb una capacitat adhesiva sorprenent. Per exemple, les ventoses d'algunes espècies del gènere Parthenocissus, literalment 'heura verge'. Es tracta de discos situats als extrems dels circells, òrgans que en aquesta imatge es veuen una mica cargolats, suposem que per seguir creixent quan la ventosa ja s'havia fixat a la paret. Encara que la planta mori, les ventoses es mantenen enganxades a la paret, tot evocant les manetes d'un dragó.
▤
Reben el bonic nom de Vinya verge diferents plantes emparradores del gènere Parthenocissus, de la família de la vinya, molt utilitzades en jardineria, especialment per a cobrir pèrgoles, tanques i parets d'edificis. A la tardor les fulles agafen un tons vermells encesos molt atractius. Com la seva parenta la vinya, les trobem de vegades en indrets frescals, amb estatus de subespontània. El botànic Emili Laguna, de qui tenim enllaçat, a la dreta, el seu blog 'Flora Belalcazarensis', té un article complet sobre aquestes enfiladisses, amb claus de determinació incloses, que podeu consultar en aquest enllaç.
▤ 
Omnipresent. Poques plantes tenen una implantació general tan arrelada com l'Heura Hedera helix, ja sigui en parcs, patis i jardins, en el medi cultural o en el natural. Els pomells de flors d'aquesta araliàcia són festejats per una molt diversa fàunula insectil. El de la foto és un exemplar de vespa asiàtica i la imatge és d'una tanca d'una finca propera a Togores (Vallès Occidental).
▤
Lianes domèstiques. Hi ha lianes en una gran diversitat de famílies. En els horts hi tenen particular significació les cucurbitàcies -meloneres, carabasseres...-, les solanàcies -tomaquera, alberginiera...- i les lleguminoses -pesolera, mongetera, favera... A la fotografia, mongeteres Phaseolus vulgaris emparrades. No són pas rares les lianes amb fulles llargament apuntades (Phaseolus, Polygonum, Convolvulus...) possiblement una forma apropiada per desaiguar l'aigua del degoteig propi dels espais frondosos, selvàtics.
▤
Circells. Probablement és el mecanisme més espectacular de les lianes. En tenen moltes plantes, com ara la vinya, la vinya verge, la mongetera, etc. En la primera imatge, d'una vinya Vitis vinifera (les altres dues són de la vinya americana Vitis rupestris, un peu d'empeltar), hi veiem un circell ramificat, de tres rames. Tant bon punt contacta amb qualsevol cos, també si es tracta d'una part de la mateixa planta, s'hi cargola, fent-hi unes poques voltes, fins que la funció prensora s'esgota i alhora el circell deixa de créixer; la cargolada tiba i subjecta fermament la tija o el sarment. La majoria dels circells són modificacions caulinars.
▤
Si voleu veure més aspectes de les lianes, us proposem un document en format de pdf. Per accedir-hi cliqueu en el següent enllaç:
"Les lianes o el triomf de la flexibilitat. Pel camí s'ajusta la càrrega"▤
Els epígrafs són els següents:
- Llargs internodis, fulles versàtils i murgons.
- Volubilitat. Agullons retrocurvis. Nàsties.
- Plantes que fan xarxa.
- Araujia. Clematis. Asparagus.
- Fulles palmatinèrvies.
- Bryonia: el circell de doble rosca.
- Talles exuberants.
- Arrels adventícies.
- Circumnutació.
- Perilloses pessigolles.
- Convivència i excés.
Sabadell.
Textos i fotografies: ©️ Romà Rigol
