19 d’abril de 2021

Una bruguera florida de bruc Erica arborea L.

En algunes clarianes forestals s'hi fan brugueres locals que resulten, quan els brucs estan florits, molt vistoses. Bruguera del Sot Sabater, a llevant del massís de Sant Llorenç (Vallès Occidental). 10.4.2021

Algunes formacions vegetals tenen apel·latius ben arrelats a la nostra llengua, per exemple brolla o garriga. Aquest tema l'han tractat curosament alguns botànics catalans, per exemple Oriol de Bolòs i Josep Vigo, per citar-ne dos que al llarg de la seva trajectòria han demostrat interès i precisió en aquestes qüestions semàntiques i tipològiques.

Bruguerar. Una formació o matoll de brucs és una bruguera o bruguerar. Matoll és un mot amb valor de pluralitat, equivalent a conjunt de mates. 

Hi ha brugueres dominades pel bruc Erica arborea, però aquestes formacions tenen algunes implicacions en la dinàmica de la vegetació una mica difícils de llucar. No ens ficarem, doncs, per aquest viarany, no sigui que hi trobem arços o barses.

Sí que val la pena destacar que en algunes zones altes del Montseny hi ha brugueres notables que, per l'alçada que tenen els brucs, potser fins i tot mereixerien el nom de bosquina.

L'excursionista que, tot sortint de la capella de Sant Bernat, vol enfilar el llarg camí del camús puig de Matagalls, creuarà uns solans enlairats molt bonics -si no és que els enfosqueix un temps massa càlid-, on hi ha el Pla Safatgella. Per aquesta zona lluminosa hi ha brugueres molt notables, amb peus arborescents, corresponents, creiem, a la degradació de l'alzinar de muntanya. També n'havíem vist als vessants galtuts i esgratinyats del corral del Deumal.

Oriol de Bolòs les anomena (1983) brolles muntanyenques de bruc boal. Efectivament, com aquest autor explica, poc tenen a veure amb les brolles de terra baixa  i diríem que la bruguera de la primera foto, del sot Sabater, no és ni una cosa ni l'altra. No pot pas passar per una brolla heliòfila, oi? Ni tampoc per una brolla muntanyenca, oi? És una bosquina d'espai forestal fresc i bagueny, plenament coincident, doncs, amb la nota ecològica de l'article d'aquest tàxon, a 'Flora Iberica'.

Com sabeu, hi ha alguns grups de plantes amb gran capacitat per a conquerir espais forestals degradats, per exemple diverses lleguminoses -ginestars, matolls de gatosa, de ginestell, baleguers, etc.- i també alguns brucs. Aquelles compten amb el suport de bacteris radicals fixadors de nitrogen; les ericàcies amb les micorizes dites ericoides. Són una mena d'avançada de cures d'emergència, en cas de tràngol en espai de bosc.

D'altra banda, convidem al lector a que observi el mapa de distribució -per exemple al BDBC- del bruc Erica arborea, molt, molt interessant, i a que en faci les seves pròpies valoracions eco-corològiques. No diríeu que Erica arborea és argilícola? I potser aerohigròfil? No coincideixen les brugueres del Montseny esmentades amb el nivell de l'estatge nebulós? E. arborea no és un preciós record de la flora mediterrània del terciari?

Ecologia i el retorn de la lliçó. En aquests casos sempre acabem sospitant que la dispersió actual d'una planta només es pot comprendre en esguard de condicions imperants en d'altres èpoques geològiques.

En fi, aquest arbust o arbret sempre ens ha desconcertat, poc o molt, i sí, aquest capítol d'avui, que a la primeria semblava un lluc sense suc, ens ha servit, si més no, per a llucar una sospita: que algunes formes d'eixutesa no li convenen gens a E. arborea. Sempre acaba retornant aquesta lliçó: no donem res per sabut, perquè, com els cons eixorcs de la vinya, això entrebanca molt el pas de la saba nova.

Sabadell
Text i fotografies:  ©️ Romà Rigol